Com cada any, el passat 22 d’abril, la Masia d’en Cabanyes va celebrar la diada de Sant Jordi amb una jornada que es va desenvolupar en tres àmbits literaris: reconeixement a Manuel de Cabanyes, el poeta romàntic per excel·lència al  país. Paraules i recordatori en el centenari del naixement de Maria Aurèlia Capmany, defensora dels drets de la dona i de la llengua catalana, novel·lista, assagista, dramaturga i política, a càrrec de la comissaria de l’any M A. Capmany Marta Nadal i Oriol Pi de Cabanyes, amb lectures de fragments de les “Cartes impertinents de dona a dona“, “Mala Memòria” i “Això era i no era”.

Finalment la diada de Sant Jordi de la Masia d’en Cabanyes, vol difondre i compartir les creacions poètiques dels  poetes i poetesses de la comarca del Garraf. Enguany la invitació a la poesia va anar a  esser a càrrec de Francesc Pasqual que compartim tot seguit:

            Encara que visquem en un món on cada vegada més l’acaparament de la màxima quantitat possible de diner i possessions sigui el distintiu infal·lible del que hom considera triomfar…; encara que l’ansietat generada per l’administració d’una tal fita hipotequi la vida i no tingui cap mena de límit, ja que els nombres tendeixen cap a l’infinit i el desfici és multiplica al disc dur de la memòria…; encara que l’excés d’informació emboti la sensibilitat i difumini les emocions…; encara que l’acceleració, i la pressa, que s’encomana compulsivament, ho hagin aparentment canviat o fet canviar tot (des del paisatge al clima, passant —lògicament— per la percepció del pas del temps, que fa semblar fins i tot que la Terra gira amb més celeritat…; encara que visquem en trànsit sincopat i no parem de repetir: “Com ha canviat, tot!, i espera’t, que tot just acaba de començar…!”; encara que s’ensorrés el Colisseu…,  hi ha i hi haurà sempre un fet que roman inalterable, in saecula saeculorum, mentre hi hagi vida, i així  és des dels temps més remots de la prehistòria: quan ens aturem, i, després de concedir-nos uns instants, respirem ben fondo ―si pot ser, amb els ulls clucs― i anem deixant la ment en blanc,  copsem bé prou que alguna cosa dins nostre marca distàncies amb tot el frenesí, començant pel quin movem a títol personal, i, de mica en mica, ens anem negant en un espai, en un buit, ben al dedins…,  i això provoca, simultàniament i a les palpentes,  que ens comencem a enfocar anímicament cap a un altre centre sempre nou, sempre llunya, sempre inconegut,  atemporal…

            Si aleshores mirem de garbellar el nostre estat d’ànim a través del llenguatge (l’herència més valuosa de tot el patrimoni heretat) ens situem exactament en el mateix pla que Horaci, posem per cas, o que el nostre Manuel de Cabanyes, que tant se l’estimava. No hi ha cap diferència, i tant se val el suport amb què treballem, o fins i tot el fet de si escrivim en el mateix moment o no, ja que la poesia és molt i molt anterior als primers alfabets. L’únic que compta és la mobilització de recursos que despleguem, i la necessitat de fer-ho. En tot cas, com tot en aquest món, com més siguin convocats, més agraïts seran…

            Per començar, haurem fet ús de la capacitat d’abstracció, que ens permet, com una carícia de les muses ―i en un qualsevol moment o situació (per exemple en una sala d’espera, o anant amb tren, o caminant pel carrer…)― d’establir nous paradigmes verticals amb tota llibertat. Caldrà el concurs, està clar, de la imaginació, una facultat exclusiva dels humans, que permet sortir d’un mateix i anul·lar les distàncies que conrea l’ego obsessivament, sempre ben ajudat per l’excés analític, com si la realitat només pogués existir dintre d’uns límits que tinguem ben apamats i consensuats, ben sancionats per la retòrica del realisme a ultrança.  Prenent com a base, està clar, la pròpia experiència ―que és el que ho decodifica tot―, la lectura, i la lectura de poesia especialment, la imaginació és el revulsiu indispensable, el veritable complement per a l’obertura de la ment i el nodriment de la sensibilitat, que és el que ens oxigena els sentits i l’intel·lecte i, doncs, la lliure percepció de la bellesa per ella i en ella mateixa, amb totes les seves infinites cares.

            L’ordenació interior del propi caos, aquell que generem nosaltres mateixos com a valor afegit, o àdhuc fonament, de tants factors exteriors hostils o conflictius, és una de les finalitats que podem perseguir, i la sensació de llibertat que se’n desprèn, la comunicació amb els altres (en poesia ja té sentit ni que sigui només amb una sola persona) ens neteja l’ànima. En tot cas, el més important dels poemes és el fet estricte d’haver-los escrit o de mantenir-los vius en la memòria.

            Què és el que fa que ens decidim a escriure? Pot ser simplement, de vegades, el simple avorriment ―que avui dia, entre un tal al·luvió d’estímuls, ha esdevingut una mena de luxe―, que té la virtut de palesar la falta de sentit de la vida quan hom es mou a cavall de la passivitat total en relació a ell mateix, en la inanitat mancada de qualsevol estímul o bé també, paradoxalment, col·lapsada per l’excés de soroll. El fet de jugar amb el llenguatge, de  dur-lo al límit com fa la poesia, resulta ser una de les experiències més excitants que hi pugui haver, ja que ens fa internar en la incertesa del descobridor que  es va endinsant en un territori incògnit que va creant, o recreant, ell mateix, alhora que afaiçona la seva experiència i, al capdavall, l’estricta realitat i la forma de viure. Aquest fet, alimenta la necessitat interior de l’aventura i arriba un moment que hom ja no pot evitar d’escriure,  d’alimentar el propi buit, el gran, insondable misteri interior… La sensació unitiva ―més enllà de les coordenades espai/temps―, que es descabdella en els mites, la vivència dels símbols ―il·luminadors per la riquesa efusiva d’informació subtil que suggereixen per via directa a través de la sensibilitat―, són grans al·licients. És clar que, si més ens ho estimem, també podem optar  per una via de contenció més identificable amb la realitat quotidiana. En  poesia les possibilitats són infinites.

            En tot cas la llibertat és nostra, i el fet de ser conscients i conrear la pròpia individualitat ―tant la personal com la col·lectiva― és la pedra de toc estimulant de l’intercanvi i el diàleg, de l’enriquiment gratuït i de l’epifania de les emocions i les idees.