Masia d'en Cabanyes

Hi ha binomis que sovint es fan servir com a combustible de la facúndia més prosopopeica, i queden bé en qualsevol peroració. Ara no és el cas enumerar-ne uns quants però segur que us en ve al cap, més d’un.

La cultura i l’empresa composen una d’aquestes dualitats sense frontissa. Són dos mons que s’atrauen per l’interès i es repelen per les sensibilitats. Reconec el meu fracàs a l’hora de promoure relacions entre els uns i els altres, tot i que persevero en l’assaig.

Coincideixo amb Marijó Riba en el seu anterior escrit amb el pretext de la designació de la Masia d’en Cabanyes com a Bé Cultural d’Interès Nacional, en el sentit que la cultura i els elements patrimonials poden ser i haurien de ser generadors d’activitat. Sempre que hi ha activitat, si està ben gestionada, hi guanya tothom. Tret de la usura, difícilment trobareu un negoci en què només en tregui profit l’amo.

També, amb una bona gestió dels actius culturals els beneficiaris poden ser nombrosos. Hi haurien de guanyar els promotors, els ciutadans i l’entorn. Una altra cosa és que la governança de les institucions públiques de l’àmbit de la cultura sigui l’adient, i aquí sí que hi ha molt marge de millora.

L’afebliment dels recursos públics que fins fa poc es dedicaven a balquena a la preservació i la divulgació del patrimoni cultural ha tingut un retruc, encara massa incipient, orientat a l’eficiència. Cal generar ingressos per fer front a les necessitats de manteniment, estructura, continuïtat i creixement; com a qualsevol empresa.

Avui, els museus i els equipaments d’interès cultural senten la necessitat d’administrar-se amb criteris més propers a la gestió privada. El problema és que amb freqüència hi trobem patronats en què, verbigràcia, no hi ha representació del sector empresarial i s’obsedeixen a considerar els escenaris culturals com una reserva conventual que cal protegir dels profans. Els frares de la cultura són sectaris, la majoria. Encara més, el paper dels polítics en aquestes sagristies acostuma a ser toix i de perfil baix. Moltes vegades, què saben, ells!

Tampoc és fàcil trobar gerents culturals amb la necessària sensibilitat per la cosa cultural i alhora amb la deguda capacitat pel que fa a la gestió. Per cert, aquest perfil competencial, així de polinòmic, té futur, sens dubte.

Des de l’ADEG considerem com a molt satisfactòria la bona relació que mantenim amb els gestors de la Masia d’en Cabanyes. Ja fa temps que ens hem posat d’acord i coincidim en l’organització de determinats esdeveniments, col·laborem en diferents accions de manera recíproca i ens ajudem en la divulgació d’activitats. No cal anar més lluny, o potser sí.

La Masia d’en Cabanyes pot tenir projecció com a actiu patrimonial i com a plató d’activitats empresarials si l’estratègia endegada pel Consell Comarcal del Garraf s’acompanya d’uns mínims recursos. Més enllà del seu interès cultural, ignorat o poc considerat per la gran majoria, convé una divulgació entenedora, a partir d’un discurs d’acolliment fresc i convincent més que no pas una glossa a la tossuda bohèmia.

No es fàcil vendre l’esperit del XIX sense una libido que el faci suggerent. Avui tant de moda, la fal·lera de posar-hi relat a les coses no va enlloc si no s’acompanya d’una mínima credibilitat. Quan la Marijó Riba escriu que hem de començar per creure’ns allò que tenim, estic d’acord. Quan els polítics diuen que cal “posar-ho en valor” -expressió que delata la tropa poc llegida- també ho comparteixo. Però no n’hi ha prou. Cal guanyar-se la credibilitat dels destinataris del missatge, i això es pot fer amb propostes factuals, de veritat.

Isidre Also, Secretari general de l’Associació d’Empresaris del Garraf, l’Alt Penedès i el Baix Penedès

Article publicat al Diari de Vilanova, en motiu del BCIN.  30 de Maig 2014