Retrato Alexandre Cabanyes_Detalle 2

M´ha estat demanat que aporti jo també el meu testimoniatge en aquest acte de concelebració de la declaració oficial de la Masia en Cabanyes com a Bé Cultural d´Interès Nacional. I ho agraeixo ben de cor. Com que no hi puc ser personalment, he posat per escrit aquest testimoniatge de record i agraïment que en nom meu llegirà la meva filla Núria.

Aquesta era la casa del meu avi. És una cosa tan senzilla com això. Era la casa del meu avi i no només la del meu avi, sinó també la de molts altres que ell reverenciava com si fossin aquells antics déus de la llar –els lars- dels romans.

Aquesta va ser també la casa de molts dels meus estius. I la de molts Nadals (com aquell de la gran nevada).

Aquí hi va haver el paradís de la meva infantesa.

Vaig passar aquí molts dies de xafogor i moltes nits de fred i humitat, molts dies llegint i moltes nits escoltant llunyanes ràdios interferides. Aquí vaig jugar a escacs amb el meu avi. Aquí vaig veure´l pintar al seu taller tot escoltant, com sempre feia, la “Pastoral” de Beethoven. Aquí vaig trepitjar moltes vegades raïm, a peu nu, sobre el cup, durant la verema. Aquí vaig penetrar el misteri de la biblioteca que m´era prohibida. Aquí vaig fer l´aprenentatge dels íntims lligams entre natura i cultura.

És aquesta una casa amb molt de passat. I és per a mi una casa amb molts de records personals. Però no hi ha passat que no sigui també una construcció de present i al mateix temps una proposta de futur.

El que és essencial és la continuïtat, la consciència que tots som baules d´una gran cadena. Permeteu-me que ho digui amb paraules de Novalis, aquell altre gran poeta romàntic: “Només quan s´és capaç de comprendre una llarga sèrie amb una sola ullada, només llavors s´observa la concatenació secreta entre el passat i el futur i s´aprén a compondre la història a partir de l´esperança i el record”.

Avui es tanca una altra etapa de la història d´aquesta vella Masia, que ja fa anys va passar a propietat municipal per donació dels seus copropietaris, els germans Joaquim, Marta i Neus de Cabanyes Ricart, en memòria del seu pare Alexandre de Cabanyes, que tant se l´estimava.

Considero de justícia recordar avui també en aquest acte Ventura Gassol, el Conseller de Cultura de la Generalitat, que el 1936 va prendre sota la protecció oficial aquesta vella masia que, més que una masia, és una vil.la projectada per a un temps com de pau romana. Però que ha hagut de romandre tancada i sota l´amenaça de perills externs almenys en tres diferents moments de la història dels dos últims segles.

La conservació d´aquesta casa té molts noms. No els dic tots per por d´oblidar-me´n algun. Però tots ells, del primer a l´últim dels regidors, consellers comarcals, tècnics, restauradors, guies de visitants, etc. es mereixen el nostre agraïment i el nostre homenatge.

Gràcies ara a tots i cadascun dels membres dels diferents consistoris de l´Ajuntament de Vilanova i la Geltrú que s´han fet càrrec d´un patrimoni que incrementa les possibilitats d´atractiu turístic i cultural de la nostra vila.

Gràcies també al Consell Comarcal del Garraf que actualment vivifica l´espai amb la seva presència (i molt en especial als dos últims responsables de la Masia i els seus continguts culturals: Lluís Ochoa i Mila Arcarons, que hi han fet tan bona feina).

I finalment gràcies a la Generalitat de Catalunya que, per mitjà del Departament de Cultura, ha sabut valorar com cal aquest bé patrimonial comú, elevant-lo a la categoria de Bé Cultural d´Interès Nacional. Que per molts anys a tothom. I llarga vida a la Masia i al Centre d´Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes.

 

Oriol Pi de Cabanyes

Publicat al Diari de Vilanova, en motiu del BCIN. 6 de juny de 2014