Alexandre de Cabanyes era pintor de paisatges, i sobre tot d’escenes de platja i de mar. En les seves obres marineres, els colors, les escenes il.luminades pel sol del mediterrani, amb tons càlids i a la manera impresionista, capten l’instant. A El Brull, en canvi, les obres que hi pinta, curulles del verd del Montseny, monstren un altre llenguatge. Potser expressen la tristesa de conviure amb la mort anunciada de la seva filla Núria.

Alexandre de Cabanyes va pintar el Brull i els seus entorns durant la seva estada a la comarca d’Osona amb la seva dona, Pilar Ricart. Hi van viure els anys de tensió bel.lica i per a poder fer compañía i suport a la seva filla Núria de Cabanyes que va viure el sanatori, malalta de tuberculosi. Hom recorda que durant la Guerra Civil es van expropiar finques rustiques per ser explotades en regim de col.lectivitat. La Masia d’en Cabanyes va formar part del primer lot de confiscació l’any 1936 i els Cabanyes-Ricart van voler deixar Vilanova.

La tuberculosi que feia estralls des de l´època de la plena industrialització va provocar que arreu del país es contruissin sanatoris amb l’objectiu d’aillar els mallats i de cuidar-los. Torrebonica de Terrassa (1911), Olot (1913), Santa Coloma de Gramenet (1918), el Brull o del Montseny (1930), Mare de Déu de les Victòries de mas Badó (1931) i el de Puig d´Olena (1933) en són una mostra. Els tres primers eren públics i els altres privats.

Núria de Cabanyes va fer cap al sanatori privat del Montseny que va aplegar persones benestants i cultes que volien estar en contacte amb la natura. Conta Antoni Pladevall a “EL Brull”, que el primer mort que hi va haver al sanatori va ser Carles de Fortuny i Miralles, el baró d´Esponellà, escriptor costumista de l´època naturalista. La vigília del dia de Reis de 1938 hi va morir el poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que encara no havia fet els vint-i-cinc anys i que hi havia arribat tot just dos dies abans molt malalt.

Núria de Cabanyes i Ricart, que havia nascut el 1919, va morir al Sanatori del Montseny el dia 16 d´agost de 1942 quant tenia 22 anys. La familia Cabanyes recorda que va morir el mateix dia de l’any i del mateix mal que el poeta Manuel de Cabanyes. Fou enterrada al petit cementiri que hi havia al costat del sanatori i repatriada a Vilanova pel seu pare el 1953, quan el sanatori va deixar de funcionar.

D’aquesta época , Francesc Puig Rovira diu a “Alexandre de Cabanyes. 1877-1972. L’últim modernista” : “…. Alexandre de Cabanyes pintà poc; tant o més que la falta de motivació hi influí la dificultat de trovar materials per pintar” i podem afegir alguns detalls i informacions familiars en relació a la mort de Núria de Cabanyes i el trasbals que va suposar en el seu pare. Oriol Pi de Cabanyes recorda que “Ella i el seu pare, el pintor Alexandre de Cabanyes, compartien el gen de l´esperit: dels quatre fills, era l´única que li continuava la llarga tradició artística de la família. Estaven tan units que, en morir la filla, el pobre home va emmalaltir greument: desvariejava, i diuen que tota la pell se li va tornar negra. De fet, només va superar el trauma retratant-la frenèticament en un gran quadre (que, passada aquella febre per retenir-ne la imatge, va quedar inacabat per sempre més) on es veia la noia en ascensió cap al cel, tota envoltada d´àngels” . Són conegudes també les darreres hores de Núria de Cabanyes. Agonitzant, havia demanat la presència d´un músic per a fer traspàs d’una manera agradable, “com l’adeu a la vida” (*). El violinista Francesc Costa, molt amic d´Alexandre de Cabanyes , va despedir-la tocant-li una ària amb el moviment final de “La mort i la donzella” de Schubert.
La tristesa del pare i del pintor es van sumar aquests anys. “ ….Quan la duien a enterrar al petit cementiri adjacent a l´esglesieta del Brull, en passar el seguici devora el pi des d´on solien pintar plegats, el meu avi va fer aturar la curta comitiva funerària…I va restar uns instants en silenci, plorant. No hi havia ningú més de la família. La tuberculosi, en aquella època, era una malaltia tabú, de tan contagiosa, i els malalts del pit es defugien com a empestats…”

Per saber-ne més :
⇒ “ Alexandre de Cabanyes. 1877-1972. L’últim modernista”, amb edició a cura d’Oriol Pi de Cabanyes i Esther Alsina, i textos de Francesc Puig Rovira, Francesc Fontbona, Esther Alsina i Oriol Pi de Cabanyes.
⇒ “Ronda de mort al Montseny”, d’Oriol Pi de Cabanyes, fragment dins el llibre “Sobre Maragall, d´Ors, Espriu, Porcel
i altres” a Publicacions de l´Abadia de Montserrat
⇒ (*) “El doctor Cinto Reventós i el seu entorn” de Jacint Reventós
⇒ (**) “El Brull” d’Antoni Pladevall.
⇒ Blog de la Masia d’en Cabanyes : www.masiadencabanyes.cat

Les obres que acompanyen el text:

“El Brull”, 1938. Oli sobre tela.
“El Brull: Sanatori del Montseny”, 1937. Oli sobre cartró.