ART I POESIA  
Manuel de Cabanyes i Enric Cristòfol Ricart

Enric Cristòfol Ricart, El Porxo. 1918

Art i poesia amb EL PORXO d’Enric Cristòfol Ricart. Aquesta peça del Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú , és una de les peces més conegudes i apreciades d’Enric Cristòfol Ricart, pintor ( 1893-1960). Una composició serena i equilibrada del porxo de la Masia d’en Cabanyes pintada l’any 1918. Una imatge que evoca l’esperit agrícola i casolà de la Masia i que posa èmfasi als detalls i als objectes de la vida quotidiana: la roba estesa, les gallines i, a la llunyania, la plana i el massís del Garraf, amb un globus amb la bandera francesa que el sobrevola. I una llum pròpia de les nostres contrades que “ell va saber captar magistralment” (TCG)

Ho acompanyem, de nou, de Manuel de Cabanyes, el poeta sense llengua, que diu Teresa Costa-Gramunt. Compartim la independencia de la poesía que podeu trobar al llibre MANUEL DE CABANYES. Poemes essencials. Selecció, traducció i comentaris: Oriol Pi de Cabanyes (El Cep i la Nansa i CIRMAC 2017).
La independencia de la poesía, constava en la primera edició de Preludios de mi lira que va apareixer l’any 1833, molt poc abans de la mort del poeta. Cabanyes amb l’ús de la paraula va fer canviar el concepte mateix de la poesía. Recordem que Víctor Balaguer, en una de les seves intervencions a la Real Academia Española insinuava que si havia aconseguit el reconeixement ho havia fet malgrat “no pocas medianías e inhonestas parcialidades” i que ho havia assolit amb dotze únics poemes. Segons ell, i d’acord amb Montserrat Comas, el gran mèrit de l’escriptor era que la transformació poètica la va fonamentar en la raó que va conduir-lo a trencar els motlles necessaris per aconseguir la llibertat de pensament. Diu “La rima viene a ser, a veces, la inquisición, el tormento del pensador y del poeta”.

 

 

La independència de la poesia

Jo no vaig consentir mai que la meva lira

fos lira cortesana;

la veritat, només la veritat

va saber inspirar-me el cant

(Francisco Manoel do Nascimento)

Com una casta, ruborosa verge

s´alça la meva Musa i, tímida, tot pulsant

les cordes de la seva arpa solitària,

deixa anar la veu del seu cant.

 

No us hi acosteu!, no iniciats…(1) Que la seva veu

en ritme cadenciós no farà pas més passadora

la funesta metzina que és el sensual plaer

corruptor de l´ànima.

 

No us hi acosteu!, ments esclaves!…Que les seves gràcies

no es trafiquen ni es venen com el vostre honor.

No, en sostres d´or esquitxats de sang

no ressonaran els seus versos.

 

En pobra independència, ni l´espanten

les ires dels botxins del pensar,

ni com a serva o meretriu impura

la corromp el vil metall.

 

Altiva com els turons de la seva pàtria,

desdenya gales que hostatgen maldat:

vagareja els cims en nuditat honesta,

però ai! de qui la ultratgi!

 

Pel damunt dels seus cants, l´expressió de l´ànima

vola sense art, desdenya

rítmica sonora i rima concordant:

els seus versos són lliures, com el seu esperit; [*]

 

aspres són, però enèrgics: són lleials

com l´espasa del cavaller(2); i mai, jamai,

no cobriran la teva noble faç,

mare Espanya,(3) amb el rubor de la ignomínia,

 

tal com van avergonyir Roma (4)

els cantars d´Horaci, (5)

que van acréixer les penes de la capital del món

amb l´infame elogi del seu opressor.

 

Fill cruel…! Ingrat cantor…!

El cel li va donar una lira màgica

i l´art de captivar les ànimes

amb plaer, i d´encendre els cors…,

 

li va donar celebrar els herois mortals

i les deïtats de l´Olimp…L´eco

del Capitoli encara li retornava, altiu,

els noms que ell  va desvetllar:

 

de Règul, el trencador de pactes deshonestos,

de Camil i  del gran Pau,

pròdig de la seva ànima heroica,

i de Cató, la generosa mort…

 

Però quan en el silenci de la nit

assajava sobre cordes vibrants (6),

en nou so, l´envilida lloança

de l´opressor inhumà,

 

es va sentir, es va sentir (m´ho revela el Geni)(7)

una tremenda veu d´ombra difuminada

que Maleït! –va cridar-, maleït siguis,

desertor de Filipos! (8)

 

¿Tan feble so i alhora tan maldestre

havia de ser el teu…, que llençant indignament

la noble arma de la pàtria

en els seus últims instants,

vas confiar als teus peus la salvació?

Deshonor!, fill d´esclau… Maleït siguis!

 

I la terrible maledicció

les ones del Tíber mormolaven.

 

 *[Nota del poeta] Sembla indubtable que la raó guanyaria no poc en la moderna poesia si se´n desterrés la rima consonant. Jo, tanmateix, tot just iniciat en els misteris de les Muses, prou em guardaré de voler foragitar un abús convertit ja en arrelat costum. Al contrari, en gràcia dels filorímics, i ja que en aquestes poesies [del recull Preludios de mi lira] n´hi ha només una amb versos aconsonantats, m´arrisco a posar aquí, com a l´únic que he fet en ma vida, el següent SONET:

 

Veus, Gil, un homenàs allí assegut,

de faç profana, en vesta penitent,

engolir el tortell i la xocolata ardent

que la devota Flor li ha presentat?

 

Mira-te´l bé: l´egoisme li ha inflat

el ventre i l´estupidesa el front;

i afectes tèrbols abrusen la flama

impudent del seu mirar: vet aquí en Conrad.

 

Nou hores llargues dedica a la pau

d´un son estrepitós, cinc hores endrapa,

quatre es revolca en el si de fembra

 

corrompuda, i moral que no practica

les altres sis, amb ronca veu, exhorta:

quin pietós baró, quina santa vida!..(1)

(1)Aquests sonet d´escarni “A Conrad” era precedit, en una primera versió, d´un vers (que traduït fa: “Qui deu ser aquest animal?”) extret de l´epigrama 10 d´Alfieri que ridiculitza un cardenal. De Vittorio Alfieri, el gran romàntic italià, Cabanyes tenia a la biblioteca familiar les “Opere” en 22 volums i les “Tragedie” en 4 volums i va traduir-ne al castellà la tragèdia “Mirra”, traducció encara reeditada modernament (el 1991), en edició bilingüe de Cristina Barbolani, a Ediciones Cátedra.

(1) un dels àngels rebels: Llucifer

 

Notes i observacions d’oriol Pi de Cabanyes

  1. a l´original: “profanas gentes”: els no coneixents, els no iniciats en una estètica ètica que, trencant motlles, pretén alliberar l´esperit dels dogmes del formalisme clàssic. En aquesta i en les estrofes següents d´aquest poema-programa (el primer d´un llibre que es vol el “preludi” d´un ambiciós projecte literari) el poeta reivindica la poesia com a mitjancera d´un ideal sagrat i tracta els neoclàssics constrenyits per la normativa acadèmica d´esclaus servils d´una retòrica tan buida com deshonesta.
  2. l´espasa per al cavaller, com la ploma per al poeta, és instrument de discerniment i justícia.
  3. Amb la reacció  antinapoleònica i  la constitució liberal redactada a Cadis el 1812 per als “españoles de ambos hemisferios”, Espanya comença a ser sentida i pensada com a “nació”, o comunitat política vinculada als drets de ciutadania, per part dels defensors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat que volen deixar de ser considerats, com fins aleshores, només com a súbdits del monarca patriarcal i absolutista.
  4. “la Reina del mundo”, en l´original.
  5. “el cisne de Ofanto”, en l´original
  6. “sobre lesbianas cuerdas”, en l´original. Es refereix a un instrument de corda d´origen grec que a l´època en què va ser escrit el poema anomenaven “la guitarra de Lesbos”.
  7. D´aquesta figura inspiradora, mitjancera entre els dos mons, el de l´ideal i el de la realitat, Lorca en deia “el duende”. I Goethe l´anomenava “el dàimon”, ens supernatural i superracional alhora que ja Plató, parlant de Sòcrates (a “El banquet”) relaciona amb l´Eros, una energia irracional que tant uneix com separa tots els éssers.
  8. Horaci va desertar a la batalla de Filipos (42 aC.), on es van enfrontar Pompeu, amb qui ell anava, i el guanyador Octavi, que esdevindrà el nou emperador, de qui el poeta obtindrà el favor de l´amnistia i a qui aviat farà lloances.