ART I POESIA  
Teresa Costa- Gramunt i Joaquim Budesca

 

Ens parlen parlen del poeta Cabanyes.

Budesca amb la seva il·lustració ens deixa entreveure la casa on visqué, “la llotja toscana” (li’n diu l’escriptora). Un indret serè, envoltat de placidesa.
Ella, ens mostra de manera clara la força i intensitat de l’autor. Una simbiosi entre l’artista i l’escriptora que es ja es va cercar en el moment de la publicació del llibre “El Cantor sense llengua”, un poemari que Costa-Gramunt dedicà al poeta i que va ser il·lustrat per Joaquim Budesca. Fou editat l’any 2000 per l’Institut d’Estudis Penedesencs.  Us convidem a la seva lectura,…

Ancorats a les estrelles
El romanticisme va fer molt per soldar la separació entre
el subjecte i l’objecte
I va dignificar la sensació i l’emoció,
el sentiment.
Oriol Pi de Cabanyes

I

Hereus
d’aquell combat a favor de la Paraula
que volia iluminar un nou món,
abracem la fe de Venus,
la primera estrella
que repunteja el llençol de la nit.
El Poeta creia en l’àngel del Senyor.
I li va prometre un amor per sempre.

 

II

Encara imperfecta,
La casa s’està construint.
El gerundi ens indica acció, moviment, vida,
l’amor
que engendra la nostra existència …

 

III

La memòria ens perfà els camins
d’aquells que vam estimar.
I la sang, revifada pel record,
Fa el brunzit de les abelles
quan són a l’obrador de la mel.
Les petites felicitats
naveguen en la copa de la vida.
I en bevem a petits glops
cada hora que abracem
el cor que som
quan ens fem
un de sol.

 

IV

Hem esdevingut.
Què ?
Rec, paller, silenci sonor,
Origen, crit, tempesta,
Fullam, russinyol,
ara, res, tot.

 

 V

Es ventegen els versos,
peten les persianes,
i entren, arrauxats, els records.
Escolto.
Estranyament,
a l’hivern maduren els fruits
que vam sembrar.
Som llavor que ha fecundat
a l’ombra dels xiprers
que circumdaven la casa?

 

VI

L’ànima és pertot.
I besa la punta dels dits
de l’aurora.
Llavors sortim del somni.
Mirem el món amb ulls de paisatge …
Quin espectacle més gran.
el nostre naixement al dia!


VII

Així et vull veure:
poema que canta la llum.
I ara
quedem-nos abraçats.
L’amor ens indicarà
els  llocs que podríem percórrer.

VIII

Em vas sorprendre
asseguda al pedrís,
quan mirava un quadre de mil fonts.
Tu venies amb el teu cos blanc
d’àngel.
És ell! –em vaig dir.
I ens vam reconèixer per sempre.

IX

Existim
en la mateixa imaginació
que fa la claror
quan emergeix de l’embassament de la nit.

Existim
quan ens despertem
i tenim el valor d’acabar el dia
sense una sola queixa,
celebrant, només,
la majestat
de sentir-nos amb els ulls oberts.

 

X

Déu
dins una gota de pluja,
espill de la immensitat
dels nostres límits.
Enamorat
de les seves criatures,
les acarona
a cada cop de vent.
I escampa la seva llum
en les flames del sentiment
que ens infanta el cor.
Aleshores, qui pugui plorar,
es veurà reflectit
en la transparència
de la llàgrima celest.

XI

L’alba ens conta el seu somni:
la bellesa que dorm
a la falda de la naturalesa.
Sols,
prop de la mar glauca,
ens sentim avançar com els pins
que s’allunyen del bosc
buscant en la platja
un nou horitzó …
De cop
apareix una fabulosa riquesa:
la brasa magenta de la tarda
que ens il·lumina els cors.

 

XII

Venim del vermell encès de la sang.
Venim d’una balma humana.
I ara,
asseguts a l’ombra de la llotja toscana
que va acollir el Poeta,
mirem els ulls del seu passat
per veure d’interrogar el foc
que el cremava …
Les portes s’han obert de bat a bat.
els rellotges marquen un temps d’estrena
A proa del nou mil·lenni,
una vella olor de sal
ens recorda l’aroma dels viatges
que encara no hem fet.

XIII

Hem girat la cara vers la lluna.
I el seu caràcter argentat
s’ha reflectit al llac
dels nostres ulls.
Davant seu,
ens hem vinclat com arbres
moldejats pel vent …
perquè quan es viu al dictat del tot o res
-com joncs altius, aïrats-
el tot acaba sent res.
I un gran buit
-o una gran trencadissa-
acostuma a ser la resposta
a la pregunta equivocada.

 

XIV

Ens hem endinsat
en una primavera
que davalla fins al fons de l’ànima.
Hem pujat a la torre més alta.
I hem guarnit el cel de la nit
amb el sol de la matinada.
A l’avinguda dels xiprers
s’escolten les escales de llum
del cant dels ocells …
Quin misteri és aquest, que ens sobrepassa?
El cor solitari
celebra tot aquest moviment.

XV

L’arc del dia
em gronxa en un trapezi alat:
entre l’estiu i la tarda,
entre el desembre i l’or,
t’estimo.
Ressonen passos.
I tot se salva per l’amor.

 

XVI

Aprenem
que tot nia al fons del capvespre.
I que els peixos neden
respirant aromes de bosc.
Les campanes toquen a festa.
I a l’ indret on vivim,
hi arriben els dies blaus
del Poeta.
Al jardí, tot són violetes.
Flors que flueixen com aigües malva
prenyades de fosforescències.