A Cinti                                

Ai de ma trista joventut, oh Cinti,
com se n´arrosseguen els dies inútils
i sens plaer!…Una època, el lluent fantasma
de la fama va afalagar la seva amargor
amb esperances desmentides.

 

Així com la centella fugaç llançada d´artifici
entre les ombres de la nit
alegra l´ innocent bordegàs
i asserena les seves llàgrimes mentre brilla
(quan mor, torna el plor…),

 

la Bellesa, amb la seva màgia poderosa, invencible,
va assaciar també el meu cor un temps
d´aquell summe gaudir pel qual els déus
abandonaven el benaurat Olimp
i éssers humans venien a adorar.

 

Però, ai de mi!, la desitjada glòria
burla el meu afany i el calze del delit,
ho creuràs?, comença a ser-me amarg.
De què ha servit, Cinti, que aquesta existència
deixés la quietud del caos profund?

 

I de què ha servit al meu pur esperit
vestir una carn animal i, per tortuoses senderes
sembrades de monstres i bandolers,
buscar la pàtria del primitiu origen?

 

Rosella de vida momentània,
tan bon punt treu el front de la terra,
ve la rella del pagès, la trinxa
i deixa de ser viva!

 

Gota de rou matinal
vessada al corrent, de què serveix
a les immenses ones de l´Orinoco?
Arrossegada amb totes elles,
anirà a morir desconeguda i sens profit.

 

Així de breus i obscurs els meus dies
transcorreran, comptats, cap al si de la terra.
Damunt de la meva fossa creixerà com abans
l´espinós esbarzer, i el viatger continuarà camí
sens percebre les meves petges.

 

No s´adona pas més la pastora al seu prat
de la pregona empremta del fogony(2)
que passa en callat vol nocturn.

 

Però, què hi fa? I tu penses que jo envejo
la sort d´aquells que el mortal ufanós
de divinitzar el propi fang
als cels encimbella?

 

Oh Cinti, en embadalida memòria
la ment recordava fa poc
les seves accions clamoroses,

 

i ja gairebé m´anava a agenollar per adorar-los…
quan –Atura´t!– va cridar el meu Geni (3)
amb veu afectuosa:

 

Atura´t i escolta…:

 malalt irremeiable,
fart d´antics mals, és el món;
i cerca en va medicament a les seves dolences.
Del seu dolor rebolcant-se en llit angost,
s´agita, es consumeix i es corseca,
supurant pus i la raó furiosa;
i amb llavi immund tan aviat insulta l´Eternal
amb blasfèmia impia
com humil, agenollat,
la seva pietat implora;
i tan aviat s´abandona a la força del mal sense esperança,
com tan aviat la ciència de savis replicats invoca…

 

Oh, sens ventura condemnat a llarg i agut patir
des del primer home inobedient al mandat del seu Déu (4)
fins a l´instant en què, retornant la creació al no-res,
dirà la veu de l´Infal.lible: “Prou!”

 

Vet aquí la llei eterna…i, en contra d´ella,
aquesta estúpida xusma envilida
(que per un pa d´oprobi
ven el seu honor i la seva miserable vida):

 

el vici, la ignorància i la maldat
són tan inútils com les victòries del Macedoni, (5)
els somnis de Plató i el celebrat pensament
d´aquell que feia dansar els planetes
en raó de la poma que, caient, li va aixafar el nas.(6)

 

Això va dir. I va enllestir els últims arguments
amb riure estrepitós. Jo, atordit,
ja fos de dolor o de despit,
ja fos de goig, vaig sentir
el rostre humit, que el plor vessava.

 

Notes:

  1. Joaquim Roca i Cornet, escriptor amic del poeta que serà el curador de les pòstumes “Producciones escogidas de D. Manuel de Cabanyes” (1858).
  2. Favonio en l´original, el fogony és un vent benèfic que als Alps anomenen “foehn”, el vent càlid i sec que bufa de ponent i desglaça la neu. Equivalent al Cèfir grec, va ser identificat també amb el déu romà de la flora.
  3.  la veu de la consciència o del “jo superior”, en llenguatge freudià. Aquest “atura´t!”, imperatiu que exhorta a la reflexió, recorda el de Faust a l´instant que li porta la mort, quan ha de lliurar l´ànima que ha compromès a Mefistòfil, en l´obra de Goethe.
  4. Adam, que transgredeix (i cau, amb Eva, en el pecat original) en tastar el fruit prohibit de l´arbre del coneixement del bé i del mal.
  5. El conqueridor Alexandre el Gran, rei de Macedònia.
  6. Isaac Newton, que així va descobrir la gravitació universal.

 

 

Manuel de Cabanyes i Ballester (1808-1833)

Manuel de Cabanyes. Poemes essencials
Selecció, traducció i comentaris: Oriol Pi de Cabanyes
El Cep i la Nansa, 2017