A Marci

Per l´angosta senda del Garraf riscós (1)
dirigir les regnes d´un cavall desbocat
o bé patronejar petita nau
pels furients onatges de l´Egeu

 

et fóra més fàcil, oh Marci!, que conduir
per rectes vies la pobra pàtria
cap al benestar que la teva ment somia
en noble il.lusió.(2)

 

De què et serveixen les lleis? ¿De què…, si,
trencat el precepte que inspira Natura
i la divinitat consagra, el fill d´Ibèria,
audaç, s´entesta en el crim

 

i el fastigós vici (ben enlairada la testa,
el pàl.lid front que desdenya
el vel de la ja exhaurida vergonya)
va prodigant  befes i ultratges a tot el que és just?

 

Pertot rancors, deixadesa pertot,
i set de rapinya descarada i matussera
i una horrible trafica d´allò més sagrat
que el món ha adorat…

 

Oh, temps feliços aquells antics
que “bàrbars” anomenen novençans doctors!
Fa hipòcrites, cors durs,
la llum d´avui dia…(3)

 

Llavors,  si més no, la palma de l´honor
aureolava el casc d´un idiota fet baró
i una cavallerosa espasa podia sostenir
un franc desafiament.

 

No sabien itàliques solfes ni gàl.liques danses
sinó que el cor sense defecte,
lliure d´afectes vulgars, sota la cota fèrria
sentien bategar.

 

Costums sens art!, severs costums
de l´avior que al cim de la glòria
d´Espanya vau alçar el blasó
bell i poderós, on sou?

 

S´han extingit els herois: de mares impures
el ventre impur concep tan sols
progènie corrupta,
covarda i fal.laç.

 

Ep! menteixen, aquests: són fills dels vicis…,
no fills d´aquells barons preclars
que en lluita contínua, brandant la llança,
cansant el cavall,

 

a l´antic desert van llançar l´alarb
i van erigir amb robusta mà la creu vermella
sobre l´eclipsada lluna minvant
del vençut Islam,

 

i, ben assenyats, a les corts pàtries
tractaven el bé dels pobles
o als excessos dels mals reis (4)
oposaven, ferms, prudència i valor.

 

Bé vas ser tu aleshores,  oh Burgos, testimoni (*)
de noble constància, quan a Santa Gadea,
reunits els Grans de Castella
davant el nou rei,

 

es va alçar un cavaller: viril capteniment,
majestat i gràcia, Rodrigo diuen que és
aquell qui en bona hora va néixer,
anomenat per tothom el Cid Campeador.

 

Ni fe ni homenatge no us vol tributar
qui -com jo- s´enorgulleix de lleial
si a allò que ara us pregunti, amb jura solemne
no responeu vós:

 

-En la mort a traïció del bon rei don Sancho,
que a la glòria estigui, vós, rei, no hi vau tenir
cap mena de culpa?…-No! –
Aquella mort no us va plaure?
L´esperàveu?… -No!

 

-Que tingueu mala mort si a la santa veritat
falteu, rei Alfons; que el vostre cos engreixi
carnívores aus, i sigui la vostra ànima
presa de Llucifer!

 

Amén...-repeteix el monarca tres cops,
però amaga la ràbia que aviat, ai Ximena!,
llàgrimes de viuda per l´estimat absent
et farà vessar.

 

Notes:

  1. Apte només per passar-hi a peu o a cavall, un arriscat camí de bast resseguia les costes –els rostos o costers- del Garraf  per anar de Vilanova i Sitges a Barcelona, quan normalment el trajecte o bé es feia per mar o bé per terra amb carruatge, però voltant per Vilafranca del Penedès i Molins de Rei. La imatge poètica del camí estret com a metàfora de les dificultats a véncer en la vida recorda l´afirmació del Quixot quan diu: pero yo, inclinado de mi estrella, voy por la estrecha senda de la caballería andante, por cuyo ejercicio desprecio la hacienda, pero no la honra. (Cervantes, Quijote, II,  32)
  2. Marci, l´amic que el poeta oculta sota un nom propi que etimològicament ja al.ludeix a la lluita, és presentat com un idealista que té vocació política i vol intervenir en la governança del país.
  3. es refereix al racionalisme extrem del segle de les llums, a una Il.lustració poc sensible a les raons del cor i als valors espirituals de l´antiga cavalleria medieval.
  4. S´ha de situar aquest poema en el context històric en què va ser escrit: durant l´anomenada “década ominosa” (1823-1833), la segona etapa repressiva de Ferran VIIè, el rei que, havent traït la seva paraula (“marchemos todos, y yo el primero, por la senda constitucional”), reprimeix amb ferotgia les llibertats recuperades durant el trienni liberal (1820-23) i torna a regnar, absolutista, sense que ningú tingui l´atreviment de plantar-li cara, com segles enrere el Cid amb el seu rei.
  5. * [Nota del poeta] Els cavallers de Castella s´aglevaren a la ciutat de Burgos per acordar el que calia fer. La resolució fou de rebre don Alonso per rei de Castella, a condició que jurés per expresses paraules que no havia tingut ni art ni part en la mort del seu germà don Sancho. Don Alonso, avisat d´això, partí cap a aquella ciutat. La majoria dels presents recelaven de prendre-li el jurament, pensant que ho tindria per desacatament, i que en endavant es venjaria de qualsevol que ho intentés. Només el Cid, com que era de gran coratge, s´atreví a prendre aquell comès i a posar-se a risc de qualsevol reacció. A l´església de santa Gadea de Burgos li  prengué el jurament, que en definitiva era que no havia tingut part en la mort del seu germà, ni en fou pas sabedor; si no fos així, que caiguessin sobre el seu cap gran nombre de malediccions que allí s´expressaren…Dissimulà el rei aleshores el desacatament; es mostrà alegre i cordial amb tots, com el temps ho demanava, però el seu pit, greument ofès amb el Cid, tal com els efectes clarament ho mostraren. (Mariana, Historia de Rebus Hispaniae,  IX, X)
    Pel mateix motiu els nobles i cavallers s´encengueren en contra d´ell (el Cid) en una nova enveja: procuraven abatre a qui més aviat haguessin hagut d´imitar; a tal fi s´armaven de calúmnies i falsies que li feien; tergiversaven els seus serveis i les seves paraules. No els era dificultós sortir-se´n, per estar el Rei disgustat de temps enrere.
    Acordaren que sortís desterrat del regne, sense donar-li més que un terme de nou dies per complir el desterrament. No s´atreví el Cid a contrastar-se amb aquella tempesta: encomanà la seva dona i fills a l´abat de San Pedro de Cardeña (Mariana, Historia de Rebus Hispaniae, IX, XI)

 

Manuel de Cabanyes i Ballester (1808-1833)

Manuel de Cabanyes. Poemes essencials
Selecció, traducció i comentaris: Oriol Pi de Cabanyes
El Cep i la Nansa, 2017