Poema del mes: A***

A***

Perdó, celeste verge(3),
si als teus honestos llavis
vaig arrencar, costós, un sí d´amor;
si al teu innocent pit,
si als teus somnis tranquils,
vaig torbar la calma plàcida, perdó.

 

Jo et vaig adorar. I un altar
de puríssim culte
en el si de l´ànima et vaig alçar,
que ni la meva boca ardent
ni els meus ulls de foc
ni un vague pensament van profanar.

 

Et vaig adorar a tu, només!
i ja teixia, joiós,
nupcial corona per orlar el teu front
quan de cop en punxes,
en punxes verinoses,
vaig veure que se´m tornava a les mans cada flor.

 

Allunya´t, fatal garlanda!…
renuncio a la felicitat
si al bé que jo adoro li ha de costar el plor;
beuré jo tot sol
el calze del meu dolor.
Sigues tu feliç, estimada!, i peni jo.

 

Sigues tu feliç!…Esborra
del pit la infausta imatge
de qui va ser, més que amant, el teu amic;
i  en una urna funerària
ofega la trista flama,
la primera flama que va cremar en el teu pit.

 

Sense una pobra cabanya,
sense un arbre antic
a l´ombra del qual adormir el cos,
arrossegaré la meva vida
tal com torrent inútil
que entre erms i esbarzers corre cap a la mar.

 

Però solitari, errant
entre agitades ones,
sota el temple sant, en desesperat combat,
oh verge!, on sigui que jo sigui
a la meva ànima afligida
els teus records dolcesa em portaran.

 

I quan, a la fi, el meu esperit
trenqui les odiades cadenes
que el lliguen a l´argila vil
i desplegui les ales
i, tot volant, ja percebi
l´eterna mansió del Bé Suprem,

 

àngel meu! esperaré trobar-te
en els cors que entonen al Senyor
himnes sagrats.
I amb aquesta idea, tan plàcida,
sobre el meu llavi morent
un somrís celestial florirà.

 

Notes:

  1. Antònia Ynglada i Moragas, jove vilanovina de qui el poeta es va enamorar, però amb qui no va poder consolidar la relació amorosa per l´oposició de la mare, viuda, rica i de mala jeia. Tona, com era coneguda familiarment, va ser la mare del famós pintor Modest Urgell i Ynglada, amic del comediògraf i pintor Llorenç de Cabanyes i, a la prematura mort  d´aquest, protector artístic del seu fill, Alexandre de Cabanyes.
  2. Rousseau era, com Voltaire, un escriptor prohibit per les autoritats eclesiàstiques i civils de l´època. Estudiant rebel, Cabanyes els va citar tots dos en un discurs a la universitat de Cervera, cosa que també va acabar provocant el seu trasllat a la d´Osca. La citació és de la novel.la epistolar “Julie ou la nouvelle Heloïse”(1761), inspirada en la cèlebre història dels amors contrariats de Pere Abelard i Eloïsa, en què la passió amorosa cedeix a una renúncia sublim.
  3. doblement pura, immaculada de cos i d´esperit, “donna angelicata” en la idealitzada contemplació del trobador, la “celeste verge” és l´enamorada del poeta, el qual es penedeix d´haver-li arrencat un “sí d´amor” que en certa manera evoca el de l´Anunciació.

 

Manuel de Cabanyes i Ballester (1808-1833)

Manuel de Cabanyes. Poemes essencials
Selecció, traducció i comentaris: Oriol Pi de Cabanyes
El Cep i la Nansa, 2017