INTERVENCIÓ DE CONSERVACIÓ PREVENTIVA D’UNA DE LES CADIRES DE FUMADOR DE LA BIBLIOTECA DE LA MASIA

El CIRMAC ha dut a terme la intervenció de conservació preventiva de la cadira de voyeur o de fumador, datada de mitjan segle XIX, gràcies a suport de la Diputació de Barcelona. La intervenció s’ha dut a terme al taller de restauració del Centre de Documentació i Museu Tèxtil de Terrassa.

Entre el mobiliari de la col·lecció Cabanyes hi ha dues cadires de voyeur o de fumador, un tipus de cadira pròpia del segle XIX, concretament de l’època Elizabeth (ca. 1880). Aquestes cadires es fabricaven i s’utilitzaven sobretot a Holanda i Anglaterra, països que freqüentava Josep Anton de Cabanyes (1797-1852), on realitzava transaccions comercials i on adquirí part de la seva col·lecció. Les cadires, dites de fumador, de jugador o d’observador (“fumeuses”) nasqueren amb l’objectiu de ser emprades per veure les altres persones com juguen a cartes o similar, tenen un seient en forma de guitarra i un respatller lleugerament inclinat amb una zona plana encoixinada a la part superior, que permet recolzar-hi els braços i que acostuma a dur incorporat un compartiment secret per a guardar-hi els accessoris de fumar i una obertura per a les cendres.

Cadira de voyeur o de fumador de la Masia d’en Cabanyes
Aquesta cadira en concret és entapissada amb un teixit de jacquard de fons verd amb decoracions florals i garlandes. La part inferior del respatller és decorada amb fusta tallada amb formes de volutes vegetals estilitzades i la part superior (recolzador) és entapissat amb el mateix teixit que el seient, d’on hi penja un tira de passamaneria. Fixada a la base del recolzador s’hi troba una etiqueta adhesiva amb el nom de “Lorenzo” escrit amb tinta. Amb tota probabilitat es tracta de Llorenç de Cabanyes i Olzinelles (1837-1878), fill de Josep Anton de Cabanyes, literat i artista que visqué a la Masia d’en Cabanyes i hereu de la col·lecció.
La cadira, que presentava un deteriorament derivat de varis factors (mediambientals, pas del temps, el ser una peça d’ús), precisava d’un tractament de conservació-restauració per tal d’estabilitzar i reforçar el teixit, per a continuar mantenint-la exposada.

Els treballs de conservació s’han basat en un criteri de mínima intervenció i màxim respecte per la seva integritat, aplicant tècniques actuals de conservació-restauració amb materials estables i compatibles amb les peces, per tal de garantir al màxim la seva durabilitat i reversibilitat.