XAV_0151-1

L’escena d’aquest gravat presenta un grup de soldats arreplegats i espantats davant un monstre gegant que en realitat no és més que un home disfressat, cosa que podem endevinar a través de la màniga dreta per on treu el cap. Els soldats, aquells que teòricament no tenen por a res i s’enfronten en la guerra, apareixen acovardits, amb rostres d’horror, demanant clemència i fugint del gegant. L’ambient nocturn aguditza més la sensació de terror de l’escena.

El tema del monstre o gegant que atemoreix al poble havia estat emprat per Goya en altres peces, com el Capricho num. 52 (“Lo que puede un sastre!”), i en altres estampes dels mateixos Disparates; l’amuntegament de persones preses de la por es troba també en altres com el Desastre num. 3 (“Lo mismo”). Goya representa el pànic, la por a allò desconegut i com l’home sucumbeix a aquesta sense saber què és en realitat. Un cop més, la ignorància de l’home el redueix a un ninot dominat. Aquesta idea es pot relacionar per una banda amb les supersticions i les creences religioses que dominaven el pensament de la societat espanyola, però també amb el monstre de l’absolutisme que atemoreix els liberals, els quals desisteixen i abandonen la lluita (Carrete Parrondo, 2007; Matilla i Mena Marqués, 2012).

En aquest segon cas, la lectura esdevindria crítica amb aquells que van defensar el liberalisme i el progrés però que amb el retorn de l’absolutisme decidiren negar tota vinculació amb la política anterior i la majoria fugiren i s’exiliaren, com el propi Goya. Una altra possible lectura remet a la inversió de l’ordre de les coses (element també propi del carnaval (Glendinning, 1992) en una societat sense valors que va a la deriva i que des dels primers gravats dels Caprichos havia esdevingut tema en l’obra de Goya: així, un mer home disfressat que aparenta el que no és acovardeix tot un exèrcit, que pres del pànic és incapaç de veure la realitat. En tots els casos, la idea rau en la representació emfàtica del poder i la força dominant d’aquest.