Superluna-sangrienta

Entre la passada nit del 27 i la matinada del 28 de setembre vam poder gaudir d’un eclipse lunar total que es va poder apreciar des de tots els racons del planeta Terra. En aquest eclipse van coincidir dos fenomens: l’última Lluna de Sang de la tètrada de 2014-2015 i la Superlluna. És a dir, que vam poder contemplar el nostre satèl·lit banyat pel reflex vermellós del Sol i desprenent una lluentor molt més intensa que de costum. Des dels albors de la nostra existència com a homo sapiens sapiens, com a éssers humans amb un pensament simbòlic i religiós pròpiament dit, ens hem sentit atrets per la bellesa i el misteri que emana d’aquest astre que sentim tant proper i a la vegada tant llunyà. En la solitud de lo salvatge, l’home primigeni ja es quedava bocabadat en les nits de lluna plena contemplant el seu reflex arcà. Totes les cultures li van atribuir propietats màgiques i el seu simbolisme es present al folklore de totes les tradicions del món. Fins i tot, les religions paganes van identificar-la com una deïtat.

No obstant, des de l’arribada i l’auge de les religions abrahàmiques (judaisme, cristianisme i islam) i, molt més tard, amb la Il·lustració i la Revolució Industrial viscuda a la civilització occidental durant els segles XVIII i XIX, la lluna va perdre tota la seva significació màgica i va quedar reduïda a un simple objecte d’estudi astronòmic. Els autors i artistes del romanticisme que apareixen per tota Europa a principis del segle XIX, els quals s’oposaven al realisme i rebutjaven la societat industrial i mecanitzada que els hi havia tocat viure, van reivindicar de nou el lligam místic de l’home primitiu amb els elements de la natura. I entre ells la lluna prenia un simbolisme especial. La lluna, com a element poetitzant, esdevingué un dels temes d’inspiració romàntica per excel·lència.

El nostre poeta vilanoví no podia ser menys i, uns pocs mesos abans de la seva prematura mort, Manuel de Cabanyes va donar a llum a la seva última composició poètica dedicada precisament a aquest astre: Oda a la luna. Aquest poema es considerat com el seu testament poètic, on Manuel projecta el seu jo interior més romàntic i expressa la seva darrera voluntat: el desig de posseir a la seva estimada, Antònia Ynglada. Filla d’un reusenc que va fer fortuna a les Índies, es va convertir en un amor frustrat que el poeta mai va poder arribar a consumar, ja que la família sempre el va rebutjar per no ser l’hereu de la fortuna familiar dels Cabanyes. D’aquesta manera, en el poema, la lluna es l’encarnació de l’estimada del poeta a la natura i al firmament. La lluna és allò inassolible, tan proper però tant llunyà alhora; podem gaudir de la seva bellesa però no la podem tocar, de la mateixa manera que li succeïa al mateix Manuel de Cabanyes amb Antònia Ynglada. A continuació reproduïm el poema íntegre, on s’expressa un Manuel de Cabanyes molt proper a la mort que li parla a la lluna com a font d’inspiració poètica.

¡Cuan dulces llegan al alma
Tus rayos, ó de la noche
Reina hermosa,
Mientras por el cielo en calma
Llevas tu argentado coche
Silenciosa.

Oh! La paz de tu reinado
Ni el hombre a turbar se atreve,
Ni la fiera
El eco duerme callado,
El céfiro no conmueve
La pradera.

Sobre su lecho de arenas
Calla la furia aplacada
De la mar;
Y á las sus ondas serenas
Tu modesta faz le agrada
Retratar.

Mi turbio pecho descansa
También en sueño profundo,
Y parece
Que á tu ley suave y mansa
Que obedece fiel el mundo,
Obedece.

Fija en tí mi vista ardiente
Yo te contemplo estasiado
Y el gozar
Vago que al ánima siente
Al mortal labio le es dado
Espresar.

Maga divina! Tu encanto
Solo el corazón sensible
Gusta y ama;
Ya á su poder, tierno el llano
Por el rostro, y apacible
Se derrama.

A fuer de la virtud bella,
Del Sol recibes fulgente
Tu esplendor;
Nubes de envidia, cual á ella,
Te siguen eternamente
En redor.

Cuando á par de mi cabaña
Sentado una noche amiga
Del estío
Armada de su guadaña
Venga la muerte y me diga,
Ya eres mío.

O Luna! En aquel momento
Ay! Alumbra por piedad
Al que un dia
Jóven, su lira y su acento
A tí, bondosa deidad,
Dirigía.

Y sobre tus rayos, rotas
Las mortales ataduras
Volará
Mi espíritu á las ignotas
Deseadas mansiones puras
De Jehová.