La UNESCO ha declarat  el 21 de març,  Dia Mundial de la Poesia. Per a commemorar-ho el “Centre d’interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes” recorda  al poeta  Manuel de Cabanyes, un dels màxims representants del romanticisme d’arrels clàssiques de la literatura en castellà.

Compartim un dels seus poemes: A la meva estrella amb la  traducció i comentaris d’Oriol Pi de Cabanyes.

Aquest poema consta a  “Manuel de Cabanyes. Poemes essencials” selecció, traducció i comentaris : Oriol Pi de Cabanyes, que durant les festes de Sant Jordi serà editat i presentat.

 

A la meva estrella

Veieu aquella estrella? –va dir l’emperador

al cardenal de Fesch,

assenyalant el cel enmig del dia-.

Doncs, just aquella és la meva.

(Comte de Segur, Vida de Napoleó)

 

Salve, llum de la meva vida,

guiadora gentil del meu trajecte,

estrella meva, salve!

 

Molt de temps els meus ulls t’han buscat:

clavats en el cèfir celest. Molt de temps

a les teves germanes han preguntat

i a la meva crida, ai!, cap no somreia.

 

Però tu…?, jo et conec

i tu m’escoltaràs, Nimfa de l’Èter:[1]

davalla sobre les teves ales daurades

al mortal que t’implora.

I, així, escriu-li al front

la llei del seu destí

com un raig de la teva corona:

 

Ciències vanes que ensuperbeixen l’ànima

i corrompen el cor,

favor de plebs i dons de tirans

aquest mortal menysprea;

no serà serf ni assassí de dèspotes,

ni ensenyant de virtuts

que els mortals burlen o ultratgen,

ni artífex de lleis

que, a tall de bagasses,

amb ràbia o amb desdeny

miren l’infeliç i al poderós

somriuen, manyagues.

Humans, penseu, però permeteu que pensi;

deixeu passar el seu carro,

que el vostre no impedirà pas

que ell marxi.

Estimeu els ídols de la vostra fantasia,

que ell no anhela res

del que estimeu vosaltres.

A l’altar del cor,

on té pocs noms inscrits,

hi crema una flama pura, immensa, eterna:

humans, aquesta flama li basta,

i de vosaltres no vol res sinó l’oblit.

 

Vas finalitzar, estimada Nimfa,

i l’ànima et beneeix, agraïda.

Sobre les teves ales d’or

torna una altra volta a la mansió celest.

 

Jo, lluny dels humans

alçaré la meva cabanya solitària

i regiré els meus dies obscurs

amb la teva llum modesta i pura.

 

Em purificaré en les aigües del perdó

i, embolcallat en la meva innocència,

veuré caure i alçar-se,

i sucumbir de nou reis i pobles.

 

Per altius pastors veuré menar al circ romà

ramats vils d´humanes feres

i destrossar-se, devorar-se, assaciar

l’ànima dels cabdills

amb escenes de matança i de carnatge:

 

d´ençà que existeix, l’univers assolen

horroroses conteses, filles de l’infern,

que encenen tan sols rabioses passions,

sempre velat el lúbric semblant

en màscares formoses.

 

Jo ho veuré, plorant!,

però el meu pit bategarà tranquil…,

tal com Homer[2] ens pinta

l’olímpic Saturnià[3] al cim de l´Ida[4]

mentre contempla l’aspra topada

de grecs i troians:

 

s’estimben els herois,

els límpids corrents

del Janto i el Simois[5]

desborden, roigs, amb tanta sang.

 

Les mares i esposes troianes

adrecen a l´Olimp

la faç plorosa i les mans suplicants.

Batega, inquiet, el cor

de les mateixes deïtats

i calma eterna disfruta

el Pare dels déus i dels homes

 

[1] Les nimfes eren considerades deïtats naturals, habitants normalment de l´aigua. Aquí l´estrella del poeta ho és de l´èter com a domini de l´aire.
[2] “El Gran Cantor”, a l´original.
[3] Zeus, el déu major del panteó grec, que en forma de Saturn devora els seus propis fills.
[4] Muntanya d´Anatòlia on  Zeus (que es presenta en forma d´àliga, com en forma de toro en el mite de Pasífae) s´emporta cap a l´Olimp el príncep troià Ganímedes, que li farà de coper substitut de la jove Hebe. La parella de copers d´ambrosia és pintada en dos plafons de Pau Rigalt que es poden veure a la casa natal del poeta, al carrer del Comerç de Vilanova.

[5] Rius que s´esmenten en aquesta escena de la Ilíada.