XAV_0138-1

El Bobalicón era un gegant que durant les festes de carnaval ballava al ritme de les castanyoles, un tema festiu que aquí Goya transforma en una escena de terror. La figura del “bobo”, custodiat a banda i banda per dos rostres grotescos que semblen aparèixer d’entre la foscor, s’abalança sobre la seva víctima, un home que s’amaga darrere una mena de maniquí o ninot.

De la mateixa manera que en el Disparate num.2, el tema de la por irracional torna a ser protagonista de l’escena. En aquest cas, un dels elements clau es troba en el dibuix preparatori, on l’home és un religiós amb hàbit que s’amaga darrere el que sembla una imatge devocional. Tot i eliminar la identificació del personatge en el gravat final, la línea interpretativa s’ha basat en aquest element, que ha donat peu a una visió de l’Esglèsia temorosa i conseqüentment servil de l’absolutisme (el gegant, el  “bobo”).

Per altra banda, Nigel Glendinning (1992) situa aquesta estampa en el context de la confrontació entre el Carnaval i la religió, l’adoració dels fals ídols durant la festa i la subversió dels valors tradicionals. En aquesta línea, la lectura també es podria traslladar a la societat contemporània de Goya i a una crítica universal dels vicis i les perversions dels homes (Matilla, 2000; Carrete Parrondo, 2007). Com en el gravat num.2 de la sèrie, Goya s’ajuda de l’element colossal per expressar de manera més gràfica el terror, un tipus de representació de la que beurà directament l’expressionisme de les primeres avantguardes (Jiménez-Placer, 1946).