XAV_0139-1

Considerada per Camón Aznar (1951) com una escena d’hermetisme essencial en la que tota la intepretació serà sempre mesquina, l’estampa que tanca l’edició de l’Acadèmia de 1864 representa una dona jacent al terra i coberta amb una manta, als peus de la qual apareixen tres tortugues, una serp i un gripau, i al costat del cap dos lleons o gossos de presa amb les boques obertes.

El significat d’aquests animals s’ha relacionat amb temes de la política del moment: els lleons o gossos de presa, ja emprats en altres gravats, com una al·legoria de l’amenaça de l’absolutisme al món liberal; la serp i el gripau com a elements de l’avarícia i la luxúria, que l’artista ja havia emprat al “Sueño de la mentira y la inconstancia” (Sueño 14, Caprichos); i les tortugues, que tot i generalment representar la seguretat i l’autosuficiència, en aquest cas remetrien a la immobilitat. Sobre aquesta dona jacent apareix la figura d’un ancià també amb una manta, amb el puny esquerre tancat i la mà dreta indicant una direcció, i tot un seguit de figures sustentades en l’aire, sembla que amb les mans lligades com a marionetes, i entre aquestes un meitat home – meitat au que mira directament a l’ancià. Darrere aquests éssers, més figures grotesques similars, entre les quals una dona amb un nen en braços, únics personatges “normals” d’una escena farcida de figures nocturnes i fosques.

El nom de Disparate fúnebre  es va donar a partir de la interpretació de que est ractava d’una visió de l’ànima d’un home arribatn a les tenebres. Matilla (2012), però, creuq eu l’anàlisi podria relacionar-se amb la imatge crítica que Goya havia desenvolupat a llarg de tota la sèrie i que en aquesta podria significar la defense de la bellesa, la vida i la llibertat, representada a través de l’ancià que, amenaçant, fa fora tots els éssers foscos i grotescos, producte de la irracionalitat de l’època i que busquen espantar a la jove del terra, potser símbol del futur o del liberalisme, en tot cas amenaçat. Sobre questa lectura el propi Matilla remet a l’Autorretrato con  el Doctor Arrieta (1820, The Minneapolis Institute of Art), on apareixen també l’ancià i les figures tenebroses que amenacen la vida del propi Goya, qui en els darrers anys de la seva vida tractà en diverses ocasions el tema de la vellesa i la personificació de la mort, ja que havia format part de les seves anteriors sèries, destacant el Caparicho núm. 69 (“Sopla”) i el Desastre núm. 69 (“Nada. Ello dirá). En la línia de Carrete Parrondo (2007) l’escena representaria la derrota dels servils de l’absolutisme, els éssers foscos i grotescos, i el triomf de la Constitució, representada en la figura de l’ancià i la seva força en la lluita.