Per setè any consecutiu, Xavier Solà d’Andres, Filoleg i Cabanyista, va iniciar la Diada de Sant Jordi a la Masia d’en Cabanyes que homenatja la poesia i, en especial,  l’obra i la projecció del poeta Manuel de Cabanyes.

Compartim les paraules adreçades a tots els assisents.

Senyores i senyors:

Una vegada més, per setè any consecutiu, ens trobem a l’entorn d’aquesta Masia, declarada Bé d’Interès Nacional de Catalunya, per tal d’homenatjar la poesia i, en especial, homenatjar l’obra i la projecció del poeta Manuel de Cabanyes.

Per això, us recordo que, com cada any, avui llegirem fragments de crítics i comentaristes que al llarg de gairebé dos segles ens han tramés les seves opinions sobre el poeta i la seva obra. En aquest sentit, cal que us digui que, si bé poc s’ha parlat del seus Poemes solts de 1828 a 1830, en canvi molt s’ha escrit sobre els seus Preludios de mi lira (no es podeu imaginar la quantitat d’homes i dones que ho han fet a Europa i a Amèrica!). L’obra dels Preludios és un llibre de poemes, donat a la premsa pel poeta amb molta il·lusió i esperança i publicat a la primavera de 1833 (ara es compleixen 185 anys), quatre mesos abans del seu traspàs. Durant sis anys hem llegit aquí versos inclosos dins dels Preludios i avui tornarem a fer-ho.

Aquests versos, però, no són encara tècnicament romàntics i, per això, avui, vull recordar i precisar que, a les acaballes de l’any 1832, es va produir en el poeta un punt d’inflexió en la seva estètica: Manuel va canviar de concepte i va iniciar una nova i darrera fase poètica. Sota les influències del cançoner que venia de França i del trobadorisme dels clàssics catalans, llavors sí, es pot dir que els seus versos són veritable poesia romàntica. Es tracta d’un canvi de tipus de versos, d’estrofes i de ritmes, amb què iniciava una fase original amb la qual s’avançava vint-i-cinc anys a la poesia dels Jocs Florals, fase, però, truncada per la mort. Estic referint-me a les preuades Canción del esclavo, Canción de amor y fe, Cántico nupcial i d’altres, publicades pòstumes, tantes vegades sentides en aquests actes de Lectura compartida i encadenada, i que no tenen gaire semblança amb els famosos Preludios de mi lira.

En qualsevol cas, el poeta Cabanyes, com deia l’any passat, reuneix tots els elements per a ser un bon poeta: la perfecció rítmica, l’encert estròfic i, fins i tot, la concepció lingüística aspra i forta, que no deixen de ser un gran motiu de satisfacció per als cabanyistes. Hi ha, però, altres motius per estar satisfets: a tall d’exemple, cal saber que la recerca sobre Josep Anton de Cabanyes ha donat fruits darrerament sobre la seva tasca de col·leccionista d’art; i no hem d’oblidar la satisfacció actual tant pel fet de poder adquirir a les llibreries la traducció catalana dels poemes de Manuel de Cabanyes, com per l’exposició de pintures d’Alexandre de Cabanyes.

No vull estendre’m, però, i avui vull acabar dient-vos: ja que som aquí, a la Masia on va morir el poeta aquell estiu, en l’habitació que encara pot veure’s en el mateix estat d’aquell dia 16 d’agost de 1833; vull recordar-vos que poques morts van ser tan sentides pels qui el coneixien i és difícil trobar un cas semblant de tants poemes funerals que s’hagin escrit i publicat amb motiu de la mort d’un poeta de 25 anys. En aquest sentit, llegiré uns versos que un amic seu, Lluís Pons, va publicar a la premsa per tal d’homenatjar-lo:

Estas mis voces y el amargo llanto

En que tu muerte me dejó anegado

Óyelos tiernos y mis ardientes votos

Serán cumplidos.

Nunca del pecho borraré tu imagen,

Ni aquellas horas que pasé algún día

Allá contigo en los amenos prados

Que baña el Cinca.

El verde chopo que testigo fuera

De tus estudios y paseos, ora

De mi tristeza y mi dolor acerbo

será testigo.

En él colgabas la armoniosa lira

Que a los pastores y al amor cantara

Mientras escuchabas los acordes trinos

De Filomena.

Tú la pulsabas, y su son meloso

Grato a las selvas y a los hombres grato

Hasta el alcázar del eterno Padre

Subiera un día.

Oyóle atento el morador del cielo

Y al joven vate que embeleso fuera

De sus hermanos y su madre tierna

Llevó consigo.

Voló tu aliento a recibir la palma

Justo tributo a tu virtud pagado

Y aquí tu lira y tus despojos yertos

Quedaron sólo.

Yo de jacintos pálidos y yedra

Una corona ceñiré a tus sienes

Y altos cipreses plantaré y adelfas

Cabe tu tumba.