La visita temàtica Col·leccionisme i Goya a la Masia d’en Cabanyes ens permet descobrir la sensibilitat artística i vocació col·leccionista dels Cabanyes. Mobiliari, quadres, llibres, instruments musicals i científics, juntament amb els 12 gravats de Goya, ens fan prendre consciència de la modernitat de la família, vinculada sobretot als viatges fruit de la seva professió, el comerç de vins i aiguardents amb el nord d’Europa. La col·lecció dels Cabanyes és una expressió cultural reflex de moments ideològics i estètics romàntics, posseïdora d’allò quelcom singular i envejable símbol del poder i prestigi familiar.

La col·lecció dels Cabanyes

La sensibilitat dels de Cabanyes per l’art, la ciència i la cultura, la seva posició social privilegiada, igual que l’esperit romàntic d’alguns membres de la nissaga, van incentivar l’afany col·leccionista de la família durant el segle XIX.

La col·lecció de la família de Cabanyes està constituïda per instruments musicals i científics, llibres i obres d’art.  El fons més interessant el conformen dotze estampes pertanyents a la sèrie dels Disparates realitzades per Francisco de Goya y Lucientes. Aquests gravats estan considerats un dels treballs més personals i romàntics del pintor.

goya_retallada

L’adquisició dels Disparates

Abans del 2 de setembre de 1895, els Cabanyes havien incorporat a la seva col·lecció dotze gravats de Goya. No se sap del cert com van fer cap a Vilanova ni qui els va fer arribar a la Masia. Probablement, va ser Joaquim de Cabanyes i Ballester la persona que adquirí aquests gravats.

Militar de carrera i pintor de vocació, Joaquim de Cabanyes era un home de món, culte, ben relacionat i gran coneixedor dels cercles artístics madrilenys. Tot fa pensar que, a mitjan del segle XIX, va tenir l’oportunitat d’aconseguir aquests dotze Goya excepcionals, gràcies al seu interès per l’art, la seva vocació romàntica i la seva influència.

Uns gravats únics

Goya va escometre els dibuixos preparatoris dels Disparates cap a 1815; va gravar les planxes en un dels moments més crítics de la seva vida i les va guardar a casa, amb l’esperança del moment propici per a la seva publicació, però Goya va morir a l’exili el 1828 i els Disparates encara van trigar unes quantes dècades a sortir a la llum.

La primera edició oficial dels Disparates és la de la Real Academia de San Fernando de 1864. El 1877, la revista francesa, L’Art, en va publicar quatre estampes inèdites més. Tanmateix, els exemplars de la Masia d’en Cabanyes sembla que van ser impresos entre 1854 i 1863 i, per tant, serien anteriors a dites edicions; d’aquí que es tracti d’unes peces de gran raresa.

Enigmes sobre els Disparates

Els Disparates és la darrera sèrie de gravats de Francisco de Goya i la que presenta més enigmes. La seva data de realització és incerta. Sembla que Goya la va iniciar cap el 1815, però no se sap si abans de caure greument malalt, el 1819 ja la tenia enllestida, o bé si va continuar-hi treballant fins al moment del seu exili a Bordeus, el 1824.

El títol d’aquest conjunt de gravats també suscita interrogants perquè ignorem el nom que Goya va atribuir a aquesta obra, que mai no va arribar a veure impresa. Després de la mort de l’artista, ha rebut diferents noms: Disparates, Proverbios, Caprichos fantásticos o Sueños.

Els dubtes planen sobre el nombre de gravats que Goya hauria pensat per completar la sèrie —tal vegada vint-i-cinc— igual que sobre l’ordre exacte les estampes. Els experts creuen que es tracta d’una obra inacabada, de la qual s’han localitzat vint-i-dues planxes repartides entre la Calcografia Nacional i el Museu del Louvre.

Fins avui, cap edició dels Disparates no ha inclòs mai en el mateix tiratge, totes les vint-i-dues planxes.

Temps adversos

Goya va endegar la sèrie dels Disparates poc després de la Guerra del Francès (1808-1814) i una vegada finalitzats els cicles de gravats, Desastres de la guerra (1810-1815) i Tauromaquia (1814-1816).

Eren temps difícils. Espanya patia la ressaca d’una guerra llarga i crua que havia capgirat el país de dalt a baix; suportava el restabliment de l’ordre absolutista imposat pel rei Ferran VII; havia d’acotar el cap davant d’injustícies, persecucions indiscriminades i la tirania d’un govern despòtic. Espanya tornava a ser presa de l’obscurantisme i se sumia en un dels moments més foscos de la seva història.

Goya rondava la setantena quan va esbossar els primers Disparates. Estava sol, sord i malalt. Molts amics s’havien exiliat o estaven empresonats. Els encàrrecs havien minvat, els deutes l’amenaçaven i l’estat el tenia sota sospita. Pobre, vell i decebut, l’imbuïa la negror de la desesperança.

En els Disparates, s’hi pressenten les ombres d’aquests temps adversos que arruïnaven el país i minaven l’artista.

La llibertat de creació: El Goya més romàntic

Els Disparates mantenen una notable relació estilística amb les Pintures Negres que Goya va pintar a la Quinta del Sordo, la seva residència des de començament de 1819.  Ambdós conjunts presenten imatges fosques, grotesques i marcades per una certa agressivitat que cal llegir en clau romàntica.

El romanticisme d’aquestes obres es desprèn de la llibertat creativa amb què foren executades, així com del caprici en la representació de volums, llums, espais i figures. En unes i altres, hi batega una visió subjectiva del món i la voluntat d’expressar-lo des d’un sotrac personal.

En els Disparates, Goya incorpora el llenguatge i les tècniques que havien caracteritzat la seva obra gràfica anterior. Recorre a l’aiguafort per subratllar detalls i transferir gestualitat a les escenes. L’ús de l’aiguatinta li permet, en canvi, crear atmosferes nocturnes, escenaris indefinits i contrastos acusats de clarobscur.

Tot plegat contribueix a donar als gravats un aire fosc, misteriós.

La dificultat d’interpretació

Estem davant de l’obra més hermètica i de més difícil interpretació de Goya.

Quan l’artista es va veure forçat a l’exili, va abandonar les planxes dels Disparates en un bagul de la Quinta del Sordo. No va deixar cap nota ni cap document aclaridor sobre el projecte amb què havia treballat durant anys. Tampoc cap ratlla que en precisés el títol.

Les possibilitats de desxifrar els enigmes que Goya va imprimir en els Disparates són escasses. Hi ha qui sosté que les imatges responen a una voluntat de crítica social en la línia dels Caprichos que Goya va publicar el 1799, o bé són una sàtira política contra l’absolutisme borbònic. Alguns observen que la sèrie al·ludeix al comportament d’una societat reprimida moralment i sexualment. D’altres, per contra, consideren que es tracta d’una representació personal i burlesca fonamentada en la iconografia del Carnaval.

Sigui com sigui, el significat dels Disparates continua soterrat per capes de foscúria, embolcallat per l’absurd, l’esperpent i el misteri.