Museus a casa: David Jou i Jaume Brichfeus

ART I POESIA  
David Jou i Jaume Brichfeus

Art i poesia amb Bosc de la Masia d’en Cabanyes de Jaume Brichfeus i Teòrics II. El poeta, del poeta i catedràtic de física, David Jou.

Bosc de la Masia d’en Cabanyes, Jaume Brichfeus (1931-2017)

Jaume Brichfeus ( 1931-2017), de molt jove va freqüentar classes de dibuix i pintura amb Salvador Massana, i es posà sota la “tènue aureola de grans mestres de Vilanova, el pintor Alexandre de Cabanyes, el gravador Enric Cristòfol Ricart i del dibuixant Ricard Vives Sabaté”. Ens diu també Francesc Puig Rovira, amic de Brichfeus i historiador,  “… Brichfeus tenia una estima especial vers Alexandre de Cabanyes; gràcies a la longevitat, que li inspirava respecte, el pogué visitar durant anys i parlar de l’obra respectiva; fou un veritable mestratge, un mestratge més espiritual que tècnic”(*)

L’obra de Brichfeus, fruit de la seva vinculació amb Vilanova i la comarca, inclou el paisatge marítim, però també molts indrets propers i paisatges, edificis, masies, sínies, arbres monumentals, façanes  que son memòria i recordatori del passat plasmats en dibuixos o olis. En la seva obra s’hi expressa atenció a la lluminositat, la vivacitat i els matisos de colors.
(*) Jaume Brichfeus. 1931-2017. Antològica. Centre d’Art Contemporani la Sala 2018

Sumen al Bosc de la Masia d’en Cabanyes, la poesia de David Jou que queda inclosa a ”Entre el Mirall i les Ombres” (Antologia Poètica) amb il·lustracions d’Artur Duch ( IEP 1995).

David Jou (Sitges, 1953) catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona. És investigador en Física de processos irreversibles, tema en què ha publicat cinc llibres i 200 articles en revistes de difusió internacional.  Ha publicat 20 llibres de poesia en català. Els temes de la seva poesia han estat l’autobiografia, el jo en la seva solitud, el món del concret , el món de l’abstracte, el pensament i la realitat exterior, la intuïció i l’anàlisi, la immediatesa dels sentits i les construccions de la raó. També hi ha, en d’altres obres, el sentit contemplatiu els arbres, la llum, els colors ,la sorra, la terra . Finalment hi ha obres de David Jou que presenten una poesia bàsicament religiosa i existencial.

TEÒRICS II: EL POETA

2

Aquests dits que compten síl·labes de versos
teclejant sobre la taula i el paper,
un, dos, tres, fins a l’accent, un, dos, tres, quatre,
l’altre accent,continuar, seguir, combatre
per un ritme més solemne o més lleuger,

aquests dits, aquest cervell calculador
que estudia els avantatges de la forma
-simultanis glaç i foc- i quina forma
convé més a cada excés de passió,

aquests dits, aquest cervell, aquests ulls meus
que han llegit versos tan bells i volen viure,
molt sovint temen encara que l’escriure
sigui temps robat a dies ja prou breus.

4

Jo que vaig escriure aquest poema fa quinze anys,
que el vaig tornar a escriure en fa dotze,
que el vaig corregir fa vuit anys
i el vaig retocar en fa sis i en fa quatre,
jo que el vaig esquinçar i el vaig perdre
i el vaig recordar sense voler,
jo que el vaig refer i el vaig cremar
-en va una altra vegada-,
jo que el torno a escriure un altre cop,
sento i sé
que només la mort l’allunyarà de mi
per molt que lluiti en contra,
que per molt que el corregeixi i el refaci
mai no n’estaré satisfet,
perquè és el meu propi temps, la meva vida:
un joc de paraules en el buit,
una escuma de paraules sobre roques invisibles
en un mar esquerpa.

5

Escric aquesta frase –si voleu en direm vers,
ja que té , com tots els versos; un cert ritme-
només per una certa passió experimental,
per veure quin efecte em pugui fer dintre d’uns anys
quan obri per atzar aquest quadern i me la trobi per sorpresa.

Podrà evocar-me pluja, aquesta pluja de tempesta
que cau mentre l’escric, a dos quarts d’onze de la nit?
Serà prou colpidora? Tindrà encara algun poder?
O tot serà no res, indiferència?

Ofici de poeta!: prepar-se mil paranys
per caure amb prou dolor per a cridar,
cridar,
escriure amb el dolor d’una metralla de desig i de nostàlgia
preparada fa molts anys per un mateix!

I tanco la llibreta i poso en marxa la mortal rellotgeria.

8

Avui,
nit de lluna roja,
que sento eternitat i sóc feliç,
me’n ric del meu paper
de poeta epigonal i secundari.
Que naufraguin els meus versos o que durin,
tant se val,
que l’èxit m’afalagui o em destrueixi la derrota,
o m’ofegui, asfixiant, la indiferència,
poc em torba, no hi fa res.
Que demà m’hagi oblidat d’aquesta lluna,
d’aquesta mig palpada eternitat,
d’aquesta pau que em fa feliç, tant se me’n dóna.
Jo mateix em semblo un altre,
estrany, desconegut, amb qui només per un atzar
m’he trobat aquesta nit de lluna roja.