Poema del mes: A LA MEVA ESTRELLA

A la meva estrella

Salve, llum de la meva vida,
guiadora gentil del meu trajecte,
estrella meva, salve!

 

Molt de temps els meus ulls t´han buscat:
clavats en el cèfir celest. Molt de temps
a les teves germanes han preguntat
i a la meva crida, ai!, cap no somreia.

 

Però tu…?, jo et conec
i tu m´escoltaràs, Nimfa de l´Èter:(1)
davalla sobre les teves ales daurades
al mortal que t´implora.
I, així, escriu-li al front
la llei del seu destí
com un raig de la teva corona:

 

Ciències vanes que ensuperbeixen l´ànima
i corrompen el cor,
favor de plebs i dons de tirans
aquest mortal menysprea;
no serà serf ni assassí de dèspotes,
ni ensenyant de virtuts
que els mortals burlen o ultratgen,
ni artífex de lleis
que, a tall de bagasses,
amb ràbia o amb desdeny
miren l´infeliç i al poderós
somriuen, manyagues.
Humans, penseu, però permeteu que pensi;
deixeu passar el seu carro,
que el vostre no impedirà pas
que ell marxi.
Estimeu els ídols de la vostra fantasia,
que ell no anhela res
del que estimeu vosaltres.
A l´altar del cor,
on té pocs noms inscrits,
hi crema una flama pura, immensa, eterna:
humans, aquesta flama li basta,
i de vosaltres no vol res sinó l´oblit.

 

Vas finalitzar, estimada Nimfa,
i l´ànima et beneeix, agraïda.
Sobre les teves ales d´or
torna una altra volta a la mansió celest.

 

Jo, lluny dels humans
alçaré la meva cabanya solitària
i regiré els meus dies obscurs
amb la teva llum modesta i pura.

 

Em purificaré en les aigües del perdó
i, embolcallat en la meva innocència,
veuré caure i alçar-se,
i sucumbir de nou reis i pobles.

 

Per altius pastors veuré menar al circ romà
ramats vils d´humanes feres
i destrossar-se, devorar-se, assaciar
l´ànima dels cabdills
amb escenes de matança i de carnatge:

 

d´ençà que existeix, l´univers assolen
horroroses conteses, filles de l´infern,
que encenen tan sols rabioses passions,
sempre velat el lúbric semblant
en màscares formoses.

 

Jo ho veuré, plorant!,
però el meu pit bategarà tranquil…,
tal com Homer (2) ens pinta
l´olímpic Saturnià (3) al cim de l´Ida (4)
mentre contempla l´aspra topada
de grecs i troians:

 

s´estimben els herois,
els límpids corrents
del Janto i el Simois (5)
desborden, roigs, amb tanta sang.

 

Les mares i esposes troianes
adrecen a l´Olimp
la faç plorosa i les mans suplicants.
Batega, inquiet, el cor
de les mateixes deïtats
i calma eterna disfruta
el Pare dels déus i dels homes.

 

Notes:

  1. les nimfes eren considerades deïtats naturals, habitants normalment de l´aigua. Aquí l´estrella del poeta ho és de l´èter com a domini de l´aire.
  2. “el Gran Cantor”, a l´original.
  3. Zeus, el déu major del panteó grec, que en forma de Saturn devora els seus propis fills.
  4. muntanya d´Anatòlia on  Zeus (que es presenta en forma d´àliga, com en forma de toro en el mite de Pasífae) s´emporta cap a l´Olimp el príncep troià Ganímedes, que li farà de coper substitut de la jove Hebe. La parella de copers d´ambrosia és pintada en dos plafons de Pau Rigalt que es poden veure a la casa natal del poeta, al carrer del Comerç de Vilanova.
  5.  rius que s´esmenten en aquesta escena de la Ilíada.

 

Manuel de Cabanyes i Ballester (1808-1833)

Manuel de Cabanyes. Poemes essencials
Selecció, traducció i comentaris: Oriol Pi de Cabanyes
El Cep i la Nansa, 2017