Poema del mes: EL CÒLERA-MORBO ASIÀTIC
El còlera-morbo asiàtic (*)
[o El virus de la barbàrie]
Així com el cabdill que en hora atziaga,
abandonant les seves estances de glaç,
va inundar el bell Migdia
en sang i en plany,
va fer tremolar el Capitoli
i anomenat va ser l´Assot de Déu (2),
així tu, nunci del terror, nunci de mort,
còlera letal (3), estimbes sobre el sòl d´Europa,
circumdat de guerrers sàrmates, (4)
el teu carro arrasador.
I, des del Ganges,
cavant tombes, el Bòsfor traspasses.
Doble filat de punxes acerades
vol, en va, tallar la teva marxa
assoladora:
els teus verinosos, sobtats cops
en va reconeixen els fills d´Esculapi;(5)
i en va invoquen la natura sorda.
Vençut l´art i el poder, tu, ufanós,
recorres la senda de la desolació, misteriós i terrible:
sota el vel que t´encobreix
l´home just va creure veure-hi,
amb la seva espasa de foc,
l´Àngel de la còlera divina.
Però, cruel estranger, del teu poder
fa burla l´Europa corrompuda;
i, èmula teva en estralls,
Elis, elis… –diu-, ja veurem
qui envia més víctimes a l´inframón (6)
i quines seran les víctimes més nobles!
Així la impietosa, amb envilit parlar,
els bons i els malvats incita;
sona el clarí de guerra,
s´alcen els ferotges
que en somnis reposaven des del dia
que va deixar de brillar l´astre cors. (7)
Ai, quanta de sang tràcia i escita inunda
els faldars dels Balcans! (8)
Quants de guerrers ja extingits
fa rodar el Vístula (9) infaust!
Quant de plor apaga les vostres llars,
mares flamenques, esposes holandeses! (10)
¿Un altre cop, per a horror de l´univers,
voleu, francesos, regar amb una mar de sang
aquesta planta estrangera (11)
que en vostre sòl
no arrelarà mai, i els fruits de la qual
en criminal furor ara us embriaguen?
I aquestes impies armes que ara poseu a punt,
on van?, on van?, portuguesos… Ah!, aquestes armes…
No van ser pas aquestes armes
les que van acompanyar Gama
i Albuquerque (12) en les seves gestes,
i les que us van conquerir el llorer de glòria!
Capteniu-vos! Tant de bo que del somni en què jèieu
mai no haguéssiu despertat!, per a tan negra lluita…
Capteniu-vos!… Que lluitin els fills
de l´Ambició i de l´Odi!
Que ni un sol braç ajudi el sacríleg combat!
Que només ells escandalitzin el món!
Crim, terrible crim! Una és la parla,
uns els altars…Corre la sang
d´un mateix pare per les venes
d´ambdós contendents
i una dona amb dolor els va concebre
tots dos en el seu ventre matern.
Bells lligams d´amor!.. Cauen trencats
al cop horrible del ferro fratricida.
Natura s´estremeix!..
I, ai!, les veus?…: ja udolant
sobre les teves torres, oh Lisboa!,(13)
vagaregen les fúries de Montiel, i les de Tebes.(14)
Notes:
- Leandro Fernández de Moratín, el més important autor dramàtic del XVIII castellà, va morir a París, el 1828. És significatiu que el poeta citi aquest exiliat, tan emblemàtic com Goya, tots ells sense llibertat d´expressió en els anys despòtics de Ferran VIIè.
- Es refereix a Àtila, el cabdill dels huns, guerrers nòmades que des de l´Europa freda es projecten vers els territoris més temperats del Mediterrani. Al segle V dC. els bàrbars del nord van ocupar el Capitoli, el centre religiós i polític de Roma, i van liquidar l´imperi romà.
- pandèmia que, amb l´origen a l´India, es propaga amb rapidesa en un avenç imparable que causa milers i milers de morts. És una amenaça que durant molts anys terroritza els europeus. A la Península Ibèrica, el primer brot d´aquesta malaltia infecciosa es detecta el gener de 1833 al port de Vigo.
- antics bàrbars de les actuals Rússia i Ucraïna que van arribar fins al Mar Negre, al segle I aC.
- els metges: Esculapi era el déu de la medicina a l´antiga Grècia.
- “Orco” en l´original: l´Orc és el lloc on, en la creença de la Roma clàssica, anaven a parar els difunts.
- nascut a l´illa de Còrsega, l´emperador Napoleó, vençut i condemnat pels aliats el 1814.
- tracis i escites són pobles nòmades indoeuropeus que, dos o tres milennis abans de la nostra era, es van estendre per bona part de l´Europa central i de l´Est i per l´abrupta Península Balcànica, que, des de Bulgària a Sèrbia, inclou la Grècia continental.
- el riu més llarg de Polònia, dividida des de finals del XVIII entre Rússia, Prússia i Àustria.
- El nord (protestant) i el sud (catòlic) de l´antic regne dels Països Baixos acabarà dividit en dos estats (Holanda i Bèlgica) quan, després d´anys d´estira-i-arronsa amb intervenció de prussians i francesos, el conflicte intern s´apaivaga amb la creació del nou regne dels belgues, el 1830.
- la barbàrie o absència de civilització.
- Vasco de Gama i Afonso de Albuquerque, navegants i conqueridors portuguesos del segle XVI.
- en l´original “Ulysea” per referir-se a Lisboa, que segons la llegenda havia estat fundada per Ulisses.
- Montiel i Tebes evoquen llocs on, en diferents moments de la història, es van donar episodis de guerra fratricida:1) Considerada per alguns la primera guerra civil espanyola, la guerra civil de Castella (que va durar més de quinze anys) va enfrontar dos fills del rei Alfons XI i va acabar al castell de Montiel, el 1369, amb l´assassinat de Pedro el Cruel a mans del seu germà bastard Enric de Trastàmara, que va inaugurar dinastia. 2) Fills d´Èdip rei (que ja va predir que havien de morir l´un a mans de l´altre), els germans Etèocles i Polinices, es van disputar el tron de Tebes, capital de Beòcia, a l´antiga Grècia.
*[Nota del poeta, ampliada –en cursiva– pel curador d´aquesta edició] Per a la millor comprensió d’ aquesta oda [en què el còlera és metàfora d´un virus contagiós: la barbàrie i fanatització dels combatents] tinguin-se presents d’ un cop d´ull, tot i que sobradament coneguts, els fets següents. El còlera-morbo va passar a Europa amb els exèrcits russos que van tornar de Pèrsia [guerra russo-persa entre 1804 i 1813]. Ja s´havia encès aleshores la guerra de Rússia amb l´Imperi Otomà [començada el 1806], i va continuar amb estralls [fins que es va signar la pau, el 1812,només tretze dies abans que comencés la invasió napoleònica de Rússia]. Poc després van esclatar els moviments de juliol a París [“les tres glorioses” jornades, el 1830, que van dur al tron Lluís Felip d´Orleans, el rei amb què França es dota d´una constitució liberal], i instantàniament les turbulències dels malaconsellats belgues [pels francesos que protagonitzen les jornades revolucionàries de París que van acabar entronitzant una nova dinastia], i la revolució d´un poble generós i enganyat [que s´independitza del regne dels Països Baixos i es dóna com a rei un príncep alemany]. La sacsejada dels trons europeus es fa sentir a Amèrica: ve un Monarca fugitiu a la terra dels seus pares, i ha de dormir sota el sostre de l´estranger [Joâo VI, el rei de Portugal, fugint de l´invasor napoleònic, s´ha refugiat al Brasil el 1808, i retorna a Europa l´abril de 1821. Sacsejat per moviments insurreccionals que el volen deposar, el 1824 ha de buscar refugi a l´armada britànica]. Es prepara per a la lluita, i va a l´encontre del seu contrari [el seu propi fill, Miguel, “l´absolutista”, conspira contra ell]. Els dos combatents [els germans Pedro i Miguel, fills tots dos del rei Joâo VI] es troben ja al camp de batalla: el vencedor serà potser un fratricida [la guerra civil portuguesa (1828-1834) és el correlat mitjançant el qual el poeta es fa ressò del creixent enfrontament entre absolutistes i liberals larvat en la “dècada ominosa” sota Ferran VII (1823-1833) i que, a la mort d´aquest rei, esclatarà amb gran violència en la imminent primera guerra carlina (1833-1840)]. No són opinions polítiques les que han dictat el final d´aquesta oda: són els afectes [com la pietat, en Antígona, o l´amor al proïsme en l´evangeli cristià] que, sota qualsevol creença política o religiosa, la natura ha inspirat sempre en els cors tendres.
Manuel de Cabanyes i Ballester (1808-1833)
Manuel de Cabanyes. Poemes essencials
Selecció, traducció i comentaris: Oriol Pi de Cabanyes
El Cep i la Nansa, 2017