Museus a casa: Teresa Costa-Gramunt i Joaquim Budesca

ART I POESIA  
Teresa Costa- Gramunt i Joaquim Budesca

 

Ens parlen parlen del poeta Cabanyes.

Budesca amb la seva il·lustració ens deixa entreveure la casa on visqué, “la llotja toscana” (li’n diu l’escriptora). Un indret serè, envoltat de placidesa.
Ella, ens mostra de manera clara la força i intensitat de l’autor. Una simbiosi entre l’artista i l’escriptora que es ja es va cercar en el moment de la publicació del llibre “El Cantor sense llengua”, un poemari que Costa-Gramunt dedicà al poeta i que va ser il·lustrat per Joaquim Budesca. Fou editat l’any 2000 per l’Institut d’Estudis Penedesencs.  Us convidem a la seva lectura,…

Ancorats a les estrelles
El romanticisme va fer molt per soldar la separació entre
el subjecte i l’objecte
I va dignificar la sensació i l’emoció,
el sentiment.
Oriol Pi de Cabanyes

I

Hereus
d’aquell combat a favor de la Paraula
que volia iluminar un nou món,
abracem la fe de Venus,
la primera estrella
que repunteja el llençol de la nit.
El Poeta creia en l’àngel del Senyor.
I li va prometre un amor per sempre.

 

II

Encara imperfecta,
La casa s’està construint.
El gerundi ens indica acció, moviment, vida,
l’amor
que engendra la nostra existència …

 

III

La memòria ens perfà els camins
d’aquells que vam estimar.
I la sang, revifada pel record,
Fa el brunzit de les abelles
quan són a l’obrador de la mel.
Les petites felicitats
naveguen en la copa de la vida.
I en bevem a petits glops
cada hora que abracem
el cor que som
quan ens fem
un de sol.

 

IV

Hem esdevingut.
Què ?
Rec, paller, silenci sonor,
Origen, crit, tempesta,
Fullam, russinyol,
ara, res, tot.

 

 V

Es ventegen els versos,
peten les persianes,
i entren, arrauxats, els records.
Escolto.
Estranyament,
a l’hivern maduren els fruits
que vam sembrar.
Som llavor que ha fecundat
a l’ombra dels xiprers
que circumdaven la casa?

 

VI

L’ànima és pertot.
I besa la punta dels dits
de l’aurora.
Llavors sortim del somni.
Mirem el món amb ulls de paisatge …
Quin espectacle més gran.
el nostre naixement al dia!


VII

Així et vull veure:
poema que canta la llum.
I ara
quedem-nos abraçats.
L’amor ens indicarà
els  llocs que podríem percórrer.

VIII

Em vas sorprendre
asseguda al pedrís,
quan mirava un quadre de mil fonts.
Tu venies amb el teu cos blanc
d’àngel.
És ell! –em vaig dir.
I ens vam reconèixer per sempre.

IX

Existim
en la mateixa imaginació
que fa la claror
quan emergeix de l’embassament de la nit.

Existim
quan ens despertem
i tenim el valor d’acabar el dia
sense una sola queixa,
celebrant, només,
la majestat
de sentir-nos amb els ulls oberts.

 

X

Déu
dins una gota de pluja,
espill de la immensitat
dels nostres límits.
Enamorat
de les seves criatures,
les acarona
a cada cop de vent.
I escampa la seva llum
en les flames del sentiment
que ens infanta el cor.
Aleshores, qui pugui plorar,
es veurà reflectit
en la transparència
de la llàgrima celest.

XI

L’alba ens conta el seu somni:
la bellesa que dorm
a la falda de la naturalesa.
Sols,
prop de la mar glauca,
ens sentim avançar com els pins
que s’allunyen del bosc
buscant en la platja
un nou horitzó …
De cop
apareix una fabulosa riquesa:
la brasa magenta de la tarda
que ens il·lumina els cors.

 

XII

Venim del vermell encès de la sang.
Venim d’una balma humana.
I ara,
asseguts a l’ombra de la llotja toscana
que va acollir el Poeta,
mirem els ulls del seu passat
per veure d’interrogar el foc
que el cremava …
Les portes s’han obert de bat a bat.
els rellotges marquen un temps d’estrena
A proa del nou mil·lenni,
una vella olor de sal
ens recorda l’aroma dels viatges
que encara no hem fet.

XIII

Hem girat la cara vers la lluna.
I el seu caràcter argentat
s’ha reflectit al llac
dels nostres ulls.
Davant seu,
ens hem vinclat com arbres
moldejats pel vent …
perquè quan es viu al dictat del tot o res
-com joncs altius, aïrats-
el tot acaba sent res.
I un gran buit
-o una gran trencadissa-
acostuma a ser la resposta
a la pregunta equivocada.

 

XIV

Ens hem endinsat
en una primavera
que davalla fins al fons de l’ànima.
Hem pujat a la torre més alta.
I hem guarnit el cel de la nit
amb el sol de la matinada.
A l’avinguda dels xiprers
s’escolten les escales de llum
del cant dels ocells …
Quin misteri és aquest, que ens sobrepassa?
El cor solitari
celebra tot aquest moviment.

XV

L’arc del dia
em gronxa en un trapezi alat:
entre l’estiu i la tarda,
entre el desembre i l’or,
t’estimo.
Ressonen passos.
I tot se salva per l’amor.

 

XVI

Aprenem
que tot nia al fons del capvespre.
I que els peixos neden
respirant aromes de bosc.
Les campanes toquen a festa.
I a l’ indret on vivim,
hi arriben els dies blaus
del Poeta.
Al jardí, tot són violetes.
Flors que flueixen com aigües malva
prenyades de fosforescències.

Continue Reading

Museus a casa: Manuel de Cabanyes i Pau Roig Estradé

ART I POESIA  
Manuel de Cabanyes i Pau Roig Estradé

Durant les festes de Setmana Santa amics i ciutadania gaudiu de la Masia d’en Cabanyes. I ens visiteu al “Centre d’Interpretacio del Romanticisme Manuel de Cabanyes “.

Enguany us la portem a casa en format de record i memòria, de maridatge d’art i poesia

A la imatge de Pau Roig Estradé hi afegim poesia.  Manuel de Cabanyes hi mostra el rebuig per la violència i pel fanatisme : Epístola II (carta a un amic sobre els horrors de la guerra)

La Masia d’en Cabanyes per Pau Roig Estradé (1982)


Si surto al camp

i, solitari, busco en el seu silenci
les delícies de la natura bella,
me n´espanta l´aridesa i,
filla del cru hivern, la tristesa universal.
Tan sols en les fulles ofereix l´olivera
una verdor trista, aquesta olivera
que havia estat agradable signe de pau.

 

 

Podeu descarregar el poema sencer a Epístola II (carta a un amic sobre els horrors de la guerra) . Del llibre Manuel de Cabanyes. Poemes essencials. Selecció, traducció i comentaris: Oriol Pi de Cabanyes  (El Cep i la Nansa editorial, 2017). 

Pau Roig Estradé. Masies del Garraf 1. El Cep i la Nansa Editorial

 

 

Continue Reading

Museus a casa: El Jardí del Poeta Cabanyes per pintar

Us convidem a pintar en família el jardí romàntic de la Masia d’en Cabanyes.

Descarregueu-vos la làmina per a reproduir el quadre EL JARDÍ DEL POETA CABANYES (oli s/tela) que Alexandre de Cabanyes va pintar l’any 1925 i que es conserva al Museu de Montserrat.

Alexandre de Cabanyes (1877-1972) va viure a la Masia d’en Cabanyes des de l’any 1919 i fins al final dels seus dies. És es un indret que l’artista estimava, on compartia la vida amb la seva família i les seves amistats, i on trobà paisatges i racons meravellosos per pintar.
El tarannà vital de l’artista es reflecteix a la seva obra, de pinzellada  dinàmica. Aquesta vitalitat era la manera com entenia la vida. 

 

 

Continue Reading

Museus a casa: El taller de l’artista, Paisatges del Romanticisme

Et portem la Masia d’en Cabanyes i els tallers familiars a casa

Aquests dies de recolliment a casa, amb els infants, suposen als adults un repte i una oportunitat per a dedicar més

temps a les criatures, per a compartir activitats, jocs, converses i aprenentatges.

El COVID-19 ens ha fet modificar estructures i ritmes socials, i tant a dins com fora de casa tot es replanteja. I als museus també. En aquests moments tan complicats volem seguir formant part de les vostres vides i enriquir-les, encara que sigui a distància.

 

 

Avui us proposem l’activitat familiar EL TALLER DE L’ARTISTA : PAISATGES DEL ROMANTICISME.

Us animeu a fer-la a casa? Som-hi! 

Imagineu-vos que esteu a la Masia d’en Cabanyes, la primera part de l’activitat consisteix en descobrir la col·lecció pictòrica de la família, que es recull principalment a la Sala de la Música o de la Cúpula. Aquesta estança, que mira a mar, és a la més important de la planta noble, on s’exposa gairebé tota l’obra.

Seguint la mirada del/la guia els infants observen el seguit de quadres que troben a la paret esquerra de l’estança i resten atents a les seves explicacions. Avui parla dels quadres de Joaquim de Cabanyes, amb pinzellades de la seva vida i obra.

Joaquim de Cabanyes encarnava la faceta pictòrica del Romanticisme dins la família. Tot i haver sigut militar de professió -arribà a coronel de l’Exèrcit de Terra, fou docent al Col·legi Militar d’Artilleria d’Alcalà de Henares i tingué una vida militar molt activa participant a la Guerra del Marroc i a la Primera Guerra Carlina-, la seva vocació artística es va orientar vers la pintura.

Dins el corrent del ROMANTICISME, l’obra de Joaquim de Cabanyes s’emmarca en el gènere pictòric del paisatgisme. Aquest gènere va ser una de les grans aportacions dels artistes romàntics a la pintura. Però, a diferència del paisatgisme realista que arribaria unes dècades més tard, el paisatge romàntic no vol ser una mimesis fidedigne de la realitat. En l’escena pictòrica del paisatgisme romàntic el que es pretén és la projecció dels sentiments de l’autor. El paisatge es converteix en un reflex del jo més íntim de l’artista. En aquests paisatges la natura pren tot el protagonisme, normalment sublimada per l’artista, qui adultera el paisatge afegint a l’escena pictòrica elements que no són presents a la realitat per tal d’embellir-la. Rarament es reproduiran al paisatge romàntic escenes urbanes, molt més pròpies del realisme, i les figures humanes sempre queden desplaçades a un segon terme.

La major part dels quadres de Joaquim de Cabanyes van ser pintats au plein air, a l’aire lliure, d’acord amb la tradició paisatgista dels romàntics. Pintar un quadre era un acte litúrgic a través del qual l’artista, carregat amb tots els seus estris de pintura, se submergia a la natura i es fusionava amb ella. La major part de la seva obra va ser produïda mentre es trobava en campanya militar, aprofitant aquest contacte directe amb la natura, per aquest motiu, tots els seus quadres són de mides reduïdes, ja que constantment havia de carregar amb ells. Molts dels paisatges reproduïts a la seva pintura van ser llocs on va estar destinat, com València, Maó o els voltants de Barcelona. A més també podem trobar un quadre on es representa el Pi Gros i un altre on s’aprecia la masia natal dels Cabanyes a Argentona.

Ens fixem en els detalls, els colors, les formes i les proporcions d’aquests quadres. El repte ara és que els infants puguin plasmar-ho en paper, creant la seva pròpia obra d’art. Evidentment no podran practicar l’activitat “au plein air” però tancant els ulls ens podem imaginar un bell paisatge, com del Romanticisme.

Els qui hagin visualitzat, en els seus pensaments, un paisatge propi, poden agafar una làmina en blanc i plasmar el seu paisatge del romanticisme. Qui ho prefereixi, pot utilitzar la làmina semi-esbossada que us ajudarà a pintar un paisatge talment com el que va veure i imaginar l’artista. Podeu descarregar-vos les làmines PAISATGES DEL VALLÈS o LES COVES D’ARTÀ, ambdues obres de Joaquim de Cabanyes. Els podeu fer en aquarel·la, en llapis de colors o altres tècniques que tingueu a casa.

Ens agradarà molt que compartiu les vostres obres d’art a les xarxes socials! Podeu utilitzar les següents etiquetes:

#masiadencabanyes #paisatgesdelromanticisme #pintorromantic #jopintoacasa

Les famílies que compartiu i mencioneu la Masia d’en Cabanyes disposareu de 4 entrades gratuïtes, a utilitzar a partir de la reobertura del CIRMAC!

 

 

 

 

Continue Reading

Museus a casa: IX Lectura compartida i encadenada de poesia (II)

Avui compartim JOAN PERUCHO  (1920-2003).

Poeta, novel·lista, gastrònom, col·leccionista, crític d’art i amic d’artistes. El dia 26 d’abril havíem previst realitzar la lectura encadenada amb poemes de Manuel de Cabanyes i Joan Perucho.
No tenim la certesa de si aquest acte es podrà realitzar. De moment us convidem a la lectura de L’art de tancar els ulls, del llibre Les fronteres de l’espai i el temps.

L’art de tancar els ulls, del llibre “Les fronteres de l’espai i del temps”, Joan Pericho (1920-2003)

L’art de tancar els ulls
He recordat la meva joventut
I aquell aprenentatge de les lletres
Silenciós i pacient.
Però la vida s’esmunyia
I el temps s’enderrocava.

Ara he vist Catalunya
Davant la meva vida
I com el sol floreix rere el paisatge.
Valia, doncs, la pena
De veure el vi d’aquesta copa.
Una dona que surt em mira a la finestra, ara que tots els dies son de cendra.

Darrera part del Tríptic “el Final de les coses”

Continue Reading

Museus a casa: IX Lectura compartida i encadenada de poesia (I)

Retrat de Manuel de Cabanyes. Sinibald de Mas, vers 1830, pastel sobre paper.  Sinibald de Mas va ser company de Cabanyes a la Universitat de Cervera. Va ser un personatge extraordinari: pintor, escriptor, ambaixador, aventurer, pioner de la fotografia, etc. El retrat està fet en vida del poeta.

El “Centre d’interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes. Masia d’en Cabanyes” des de fa 9 anys celebra la Diada de Sant Jordi fent homenatge a la poesia. Recordant el poeta Manuel de Cabanyes i col·laborant amb la Institució de les Lletres Catalanes. Per reconeixement als nostres escriptors i poetes. Abans de l’inici de la crisi estàvem planificant l’encadenat de de paraules i poemes, de Manuel de cabanyes i Joan Perucho.

Amb l’aturada i les conseqüències del COVID 19 us proposem ens acompanyeu de manera virtual i feu lectura de poemes i paraules de Manel de Cabanyes i Joan Perucho.

Avui compartim “Carta a un amic sobre els horrors de la Guerra” de Manuel de Cabanyes segons la traducció d’Oriol Pi de Cabanyes de l’any 2017.

 

Epístola II
[Carta a un amic sobre els horrors de la guerra] (1)

[…]Si surto al camp
i, solitari, busco en el seu silenci
les delícies de la natura bella,
me n´espanta l´aridesa i,
filla del cru hivern, la tristesa universal.
Tan sols en les fulles ofereix l´olivera
una verdor trista, aquesta olivera
que havia estat agradable signe de pau.

Corro a la riba
de l´humil Cervera (2);
el seu corrent segueixo,
que llisca entre blancs oms.
Arbres de dolor! La dura mà
del desembre va robar la cabellera
que us ornava, i el front marcit
contempleu en els límpids cristalls.

Ploreu?, o per ventura és de la rosada
la gota matinal que s´ha mesclat
amb les aigües?… Tal com, amb pietoses llàgrimes
a la riba del seu patri Erídan,(3)
van fer créixer l´ondulant correntia
les germanes amants que planyien la llastimosa mort
del jove audaç.(4)

Però, on heu anat, arbres tristos? Cruel qui,
com vosaltres, m´ha arrencat
motius de pietat…Una mà invisible
(de l´Eternal, deu ser…), una mà invisible
va fer córrer l´espès vel que ha sortit
de la terra: alt vel que, enlairant-se,
m´ha robat el quadre consolador
de la natura i ha tapat
els naixents raigs del Pare de les llums. (5)

Un arbust, un penyal, i plantes pansides,
això veig del món. I tan sols escolto
el soroll plàcid de l´aigua (de lluny:
la cascada tronar, precipitant-se)
i una veu sinistra que vagareja pels aires
i m´estremeix…Aus infaustes,
aus d´averany funeral, horribles,
negres com el delicte, la produeixen,
tallen els aires: per darrere del vel fosc
de boira les veig revolar,
i, ple d´horror, en el meu deliri crec
que són les ombres dels impius
que en aquests mateixos camps fraternals
van brandar armes, fraternals armes
que cruels van banyar-se en sang fraternal.

I quan exhalen l´horrible i estrident grallar:
Sang!, venjança! sento en el meu deliri,
Venjança!, sang!.., paorosos crits
de llàstima i d´horror… Ai!, quants de cops,
quants de cops, Osman, aquests turons,
aquest ribatge i aquests camps,
espaordits, els van sentir ressonar?
I quants de cops l´eco català,
ronc, aquí els va rebotar…Sagnant idea!

Són ressons més plens d´esglai, dolç amic,
que tot allò que ofereix de terrible i trist
la Naturalesa aïrada. Ella, sí ella,
impedeix en la ment contristida
el gaudi del cant alegre i amorós,
enganxa la veu a la gorja
i en llàgrimes inunda el semblant.

S´enfosqueix, en dol, la cítara acordada
i el geni del dolor s´envola entorn:
que aquí, que aquí on ara el camperol
guia els seus bous cap al prat,
les eines de conreu van convertir-se
en instruments d´assassí.

El furor totes dues tropes
portava al combat: haguessis vist
el fill, infeliç, assestar el punyal
contra el pare canós!, sortir xiulant
la bala, ràpida, del tub funeral
i travessar l´ardent pit
de l´amic que va ser amat!…; el tendre jove
queia banyat en sang i suor,
la mort tornava pàl.lid el rostre
i veia el matador que era un germà…;
el furor els guiava, i ni en afectes
d´humanitat i d´amor ni en el silenci
i pau de lloc sagrat (6) van trobar
on posar-se a cobert.

La fanàtica discòrdia
introduïa en els cors intolerants
la seva foguera voraç: cruels,
les Fúries de l´Avern (7) dirigien
les homicides mans. Pàtria!, Pàtria!
-cridava l´un-, Llibertat!… I, ferotge,
més despietat que tigre de l´Àsia,
passejava en triomf del seu contrari
el cap segat que encara regalimava sang;
els altres, mal pecat!, furiosos
cridaven: Religió!, i la metzina
haguessin vessat a les venes
del seu enemic. Oh, Déu!…, i tots ells, tots ells
tenien una fe, i uns eren els costums,
uns els pares, un el país natal!…

I de què serveix, amic, a tal record…
-exclamo jo- dir-se l´Home
orgullós del celeste origen
i jactar-se, superb, d´un esperit
la pàtria del qual és el Cel?
De què serveix si, més ferotge
que totes les ferotges i sagnants salvatgines,
només es complau en la matança i el crim?
De què, de què han servit sàvies lleis,
inútils remeis a la inveterada
perversitat humana?…

Si aquí mateix (8),
on venim, respectuosos, a admirar,
els alts codis de la casta […]de Justí
i d´Alfons (9) immortal, fumegen,
encara fumegen, pastura de les flames,
les que havien estat altes torres, derruïdes
per la discòrdia civil…

[…] Si fins i tot vosaltres, ministres de Jesús
(ho creureu, temps venidors?),
si fins i tot vosaltres (oblidant
el sant ministeri de la pau, no concordats
amb aquella llei d´amor, adorable llei
que fins a l´últim instant de la seva vida
recomanava el Fill de l´Etern) (10),
si vosaltres, dominats d´esperit infernal,
concitàveu la gent a la mort!

Va cessar la tempestat: tan sols retruny
el llunyà mugit del mar agitat;
se sent del trist tan sols l´ai! dolgut
que va notar en enfurida legió; van fugir
els objectes d´horror que estremien
la natura. Emperò, encara
quants de dolors!

Cap a on adrecen
els passos, aquests desgraciats? La llàgrima,
per què penja de la parpella plorosa?
Ai!…, per què eviten de l´esposa amada,
la mare vella i el tendre infant
el bes d´amor?

On aneu, desgraciats?…
Callen…, els segueixo…, aparto, horroritzat,
els ulls del patíbul…Han mort?
Malaurats! Pagaran el càstig
de la maldat, oh Déu, ells que tan sols
van tenir un cor senzill
que potser un demagog va seduir.
Ells van morir, però on són els malvats
que els van dur a l´error i la mort?

On són?…Els busco, corro a les ciutats
i trobo qui en el seu rostre noble
mostra la innocència de la pau,
per tanda aspira l´aura de l´obediència
i fa del respecte la submissió al tron.
Les fileres dels fills de la guerra
segueixo i, en el meu afany, veig brandar
els punyals nets de sang.

Al santuari…, fills de l´home són…
Hi penetro
i al ministre contemplo que, sens màcula,
les mans allarga en holocaust august.
Invoca Déu en misterioses veus:
Jehovà descén, l´acato, i tremolo…

Perversos! On sou? Sota quin vel,
sota quin vel de virtut ara
amagueu la negror de les vostres ànimes
infernals? On sou?…

Que s´hi ocultin…,
que s´hi ocultin, dolç amic meu,
per no sortir mai més!. Que s´hi ocultin…,
que bé penetrarà el seu cor malvat,
sigui on sigui que es trobin, El qui, invisible,
veu el que és, el que serà i el que ha estat.

——————
(1) El poeta es mostrarà sempre traumatitzat per la violència causada pel fanatisme polític i religiós. Ja des que es troba a Cervera, on ha ingressat a la universitat amb dotze anys, el 1821, li arriben impactes de la lluita entre absolutistes i liberals que acaba amb el setge i l´incendi de la seu universitària. També es troba en aquella universitat durant el curs 1827-28, quan escriu aquesta llarga carta a Osman, un amic encara no identificat. Publicada també pòstumament de manera fragmentària amb el títol d´Epístola IIª , fa referència a la guerra dita “dels malcontents” absolutistes (1827), que ja sembla prefigurar la primera guerra carlina, i hi denuncia la barbàrie parricida i fratricida pròpia de tota guerra civil.

(2) el Cervera –ara més conegut com a Ondara- és el rierol que passa per la capital de la Segarra; aigües avall, un cop és a Tàrrega, se li dóna el nom de Reguer.
(3) Era conegut amb aquest nom el riuet que passava per Atenes. L´Erídan també era el nom antic del Po, el riu que rega la plana padana, escenari de les “Eridànies”, les poesies de Víctor Balaguer inspirades per la lluita dels italians del Risorgimento.
(4) A “Les metamorfosis” d´Ovidi, les Helíades (o filles d´Hèlios, el déu Sol en la mitologia grega), són transformades pels déus en arbres de ribera que ploren, als marges de l´Erídan, la mort del seu germà Faetó, el jove atrevit que ha caigut del cel –com Ícar, entre flames- en perdre el control del seu carruatge.

(5)El sol, que és tapat per la boira, tan habitual a Cervera a la tardor i a l´hivern. “La boira segarrenca és el fenomen més fantàstic i esglaiador del món. Dins d´ella us veieu perdut, ert, anihilat. Tot ho esborra, ho anivella i ho idealitza traïdorament […] No us goseu moure ni revirar: aneu espantat, sentiu que la Mort, tremolant un parrac blanc, us bufa els polsos i us espia pertot” (Joan Santamaria, “Boira a la Segarra”, dins “Visions de Catalunya”, 1927).

(6) Sagrera o lloc sagrat al voltant de l´església on posar-se a recer els perseguits, d´acord amb les lleis medievals de pau i treva de Déu. Tendal, cobricel o cobert on els hebreus guardaven l´Arca de l´Aliança durant el pelegrinatge de quaranta anys pel desert que commemoren cada tardor en la festa dels tabernacles o les cabanyes (Sukkot).

(7) En la mitologia romana, les Fúries de l´Avern (o l´infern) equivalen a les Erínies gregues, les forces executores dels turments als malvats.

(8)a la Universitat de Cervera, el 1830.

(9) Justinià, fill del rei Justí i compilador del dret romà al segle VI, i Alfons X el Savi (s. XIII) són els dos grans jurisconsults programats en el temari clàssic dels estudis de Lleis com els que cursava el poeta.

(10)Jesús, el Crist, que predicà com a nou manament de la llei de Déu l´amor al proïsme.

Continue Reading

El Disparate femenino

8 de març: Dia Internacional de la Dona.

 

A la Masia d’en Cabanyes podeu gaudir d’unes peces excepcionals que formen part de la col·lecció permanent del museu. Són dotze gravats originals de Francisco de Goya. Aquests pertanyen al conjunt anomenat Disparates i que juntament amb els Caprichos, la Tauromaquia i els Desastres de guerra, formen, sobre manera, el global de gravats que aquest artista realitzà entre 1799 i 1823. Els Disparates no foren publicats en vida de l’autor. Fins que no arribaren la Real Academia de San Fernando, després de passar per les mans dels particulars R. Garreta i J. Machén, no foren editats fins al 1864 sota el nom de Proverbios. Amb el pas del temps arribaren a fer deu estampacions, l’última de les quals fou el 1983.

Al Disparate femenino Goya ens remet a un dels temes que havia creat amb els “cartones” pels tapiços que va realitzar per Carles IV. Ens remet al Pelele, però ara la llum i el color del passat (El pelele, 1791-1792, Museo Nacional del Prado) s’han convertit en foscor i misteri.

Goya representa en el món del Disparate el sense sentit. En aquest món no hi ha raó: gegants, dones bicèfales, home i dona amb un ésser que té dos caps i quatre peus ….

Al Disparate femenino, s’hi representa a sis dones amb indumentària de majas mantejant a un home i un burro. Se’ns hi recorda el joc del pelele, un tipus de joc popular que simbolitzava el comiat de la vida de soltera.

Algunes de les reflexions que s’escauen el 8 de març: En aquest Disparate potser hi ha mofa al poder dels homes? Són, els homes, com un ninot de drap – pelele – del sexe dèbil? Aquests ninots de drap són tractats com un maniquí sense cap mena de consistència? La imatge volant a la manta està indicant que aquesta és la condició dels homes?

 

Continue Reading

El Disparate Volante

A la Masia d’en Cabanyes podeu gaudir d’unes peces excepcionals que formen part de la col·lecció permanent del museu. Són dotze gravats originals de Francisco de Goya. Aquests pertanyen al conjunt anomenat Disparates i que juntament amb els Caprichos, la Tauromaquia i els Desastres de guerra, formen, sobre manera, el global de gravats que aquest artista realitzà entre 1799 i 1823. Els Disparates no foren publicats en vida de l’autor. Fins que no arribaren la Real Academia de San Fernando, després de passar per les mans dels particulars R. Garreta i J. Machén, no foren editats fins al 1864 sota el nom de Proverbios. Amb el pas del temps arribaren a fer deu estampacions, l’última de les quals fou el 1983.

En aquest Disparate veiem una parella volant a sobre d’un hipogrif, animal utilitzat per a simbolitzar la velocitat del transport (Glendinning, 1998). Altres estudiosos com Priscilla Muller han vist a la cara una certa mirada lasciva que coincideix amb altres animals de l’imaginari de Goya. Potser és un rapte per amor, perquè l’home, vestit de fosc, subjecta amb els braços el cos de la dona, que amb els braços enlairats sembla voler deslliurar-se del seu raptor. Van cap a un lloc desconegut i imprecís. Els contrastes lumínics reforcen el sentit dramàtic de l’escena.

Continue Reading