El Disparate del Miedo

A la Masia d’en Cabanyes podeu gaudir d’unes peces excepcionals que formen part de la col•lecció permanent del museu. Són dotze gravats originals de Francisco de Goya. Aquests pertanyen al conjunt anomenat Disparates i que juntament amb els Caprichos, la Tauromaquia i els Desastres de guerra, formen, sobre manera, el global de gravats que aquest artista realitzà entre 1799 i 1823. Els Disparates no foren publicats en vida de l’autor. Fins que no arribaren la Real Academia de San Fernando, després de passar per les mans dels particulars R. Garreta i J. Machén, no foren editats fins al 1864 sota el nom de Proverbios. Amb el pas del temps arribaren a fer deu estampacions, l’última de les quals fou el 1983.
El Disparate del Miedo tracta de la por irracional. Un grup de militars, qui per la seva professió mai l’han de tenir, fuig davant la presència d’un fals espectre gegant. A la màniga del gegant podem veure el rostre de l’home que s’amaga sota la disfressa.
Els soldats maten i moren en un paisatge desolat. Un arbre gairebé nu centra la visió de l’espectador i la condueix a la seva base, on hi ha el resultat de la lluita i l’odi entre els homes. En primer pla, veiem altres soldats, dispersos, caiguts, atemorits davant l’enorme espectre sense rostre evident que se’ls apareix i allarga les seves mans cap a ells.

Continue Reading

Aniversari del naixement de Manuel de Cabanyes

El 27 de gener de 1808 va néixer, a la casa familiar de Vilanova i la Geltrú, Manuel de Cabanyes i Ballester. Els seus germans eren Josep Anton de Cabanyes i Ballester i Joaquim de Cabanyes i Ballester; el primer, hereu de la família, va ser un important col•leccionista d’art, a més de poeta i prosista; el segon, militar i pintor, va ser un dels pioners del paisatgisme romàntic.
Manuel va estudiar Filosofia i Dret a la Universitat de Cervera, on el seu mestre Corminas ja va subratllar en ell “una passió decidida per la veritat i la justícia i un desig ardent de saber”. Passà més tard per les universitats de València, Osca i Saragossa. Estudiant encara, l’abril de 1828, amb motiu d’una visita dels reis a Cervera, escriví l’ Oda A Doña María Josefa Amalia, reyna de España, inclosa en el llibre commemoratiu de la visita reial. Les seves poesies es van publicar en un únic llibre titulat Preludios de mi lira (1833), editat sense el seu nom, on ja va voler fer notar, en una breu “advertencia” preliminar”, “las dificultades que un catalán ha de vencer para escribir en una lengua cuyo estudio le es tan costoso como el de cualquier idioma extranjero”.
Humanista amb preocupacions filosòfiques, lector voraç i escriptor precoç, bon coneixedor de la literatura clàssica grecollatina i alhora de la literatura coetània europea, Cabanyes, esperit rebel i independent en una època de transició entre el neoclassicisme i el romanticisme, elabora una poesia de formes clàssiques on ja ressonen les inquietuds romàntiques. De fet, és reconegut per ser un dels introductors dels nous corrents estètics europeus a la literatura catalana.
La seva mort prematura va impedir el desenvolupament de la seva obra poètica, inspirada en els clàssics (Horaci) i en alguns romàntics europeus com Byron i Leopardi.
Des del Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes es vol posar de relleu aquesta figura cabdal per entendre el Romanticisme literari al nostre país. Un poeta que ens va deixar jove i que va morir d’una tuberculosi fulminant en aquesta vil•la neoclàssica.

[…] Si surto al camp
i, solitari, busco en el seu silenci
les delícies de la natura bella,
me n’espanta l’aridesa i,
filla del cru hivern, la tristesa universal.
tan sols en les fulles ofereix l’olivera
una verdor trista, aquesta olivera
que havia estat agradable signe de pau.

Epístola II (Carta a un amic sobre els horrors de la guerra). Poesies essencials. Manuel de Cabanyes.
Versió al català d’Oriol Pi de Cabanyes. El Cep i la Nansa, 2017

Continue Reading

El Disparate del Modo de volar

A la Masia d’en Cabanyes podeu gaudir d’unes peces excepcionals que formen part de la col•lecció permanent del museu. Són dotze gravats originals de Francisco de Goya. Aquests pertanyen al conjunt anomenat Disparates i que juntament amb els Caprichos, la Tauromaquia i els Desastres de guerra, formen, sobre manera, el global de gravats que aquest artista realitzà entre 1799 i 1823. Els Disparates no foren publicats en vida de l’autor. Fins que no arribaren la Real Acadèmia de San Fernando, després de passar per les mans dels particulars R. Garreta i J. Machén, no foren editats fins al 1864 sota el nom de Proverbios. Amb el pas del temps arribaren a fer deu estampacions, l’última de les quals fou el 1983.
Al disparate anomenat Modo de volar veiem a l’home en diferents posicions: encongit, estirat, de front, de perfil, pel davant i pel darrera, amb un artefacte leonardesc recollit o obert. En aquest disparate no hi ha ironia amarga ni crítica punyent. És gairebé un manual d’instruccions: l’home ha aconseguit el somni de volar com un ocell. No és res per riure, no és impossible: hi ha una manera de volar i algú sabrà demà com fer-ho.
Hi ha altres possibles lectures d’aquesta imatge. Cap al 1811, fra Francisco Alvarado, un religiós conservador i per tan antiliberal que signava els seus artícles com El filósofo rancio, comparava de forma negativa les noves idees polítiques afrancesades amb el boig desig de volar. Per a Goya era, a més d’un somni, una metàfora de la innovació, contrària als conservadors.

 

Continue Reading

El Disparate Ridículo

A la Masia d’en Cabanyes podeu gaudir d’unes peces excepcionals que formen part de la col·lecció permanent del museu. Són dotze gravats originals de Francisco de Goya. Aquests pertanyen al conjunt anomenat Disparates i que juntament amb els Caprichos, la Tauromaquia i els Desastres de guerra, formen, sobre manera, el global de gravats que aquest artista realitzà entre 1799 i 1823. Els Disparates no foren publicats en vida de l’autor. Fins que no arribaren la Real Academia de San Fernando, després de passar per les mans dels particulars R. Garreta i J. Machén, no foren editats fins al 1864 sota el nom de Proverbios. Amb el pas del temps arribaren a fer deu estampacions, l’última de les quals fou el 1983.

Al Disparate Ridículo veiem un grup atenent a algú que està parlant. Gran part dels personatges es veuen distrets, sense interès Tots estan a l’exterior, sobre la branca alta, nua d’un arbre mort. Tenen fred i s’abriguen com poden. El més abrigat és qui parla i també és el que està a la part més feble de la rama. Sembla el personatge més important, però ningú te interès en el que diu.

Es desconeix el significat d’aquest gravat, com la majoria d’aquesta sèrie. Potser  Goya feia referència a la dita “Andarse por las ramas” segons indiquen alguns investigadors.

Continue Reading

El Disparate Alegre

A la Masia d’en Cabanyes podeu gaudir d’unes peces excepcionals que formen part de la col•lecció permanent del museu. Són dotze gravats originals de Francisco de Goya. Aquests pertanyen al conjunt anomenat Disparates i que juntament amb els Caprichos, la Tauromaquia i els Desastres de guerra, formen, sobre manera, el global de gravats que aquest artista realitzà entre 1799 i 1823. Els Disparates no foren publicats en vida de l’autor. Fins que no arribaren la Real Academia de San Fernando, després de passar per les mans dels particulars R. Garreta i J. Machén, no foren editats fins al 1864 sota el nom de Provervios. Amb el pas del temps arribaren a fer deu estampacions, l’última de les quals fou el 1983.

El Disparate Alegre és un dels més representatius d’aquesta col•lecció. Com en tants d’altres, es pot observar la crítica a la societat de l’època, desenvolupada per Goya, en el seu discurs gràfic.

En ell, podem observar tres noies, ben engalanades, que marquen el ball a tres homes més maldestres i ridículs. Tots ells duen cròtals a les mans, per marcar el ritme de la dansa, però es fa evident que quedant-se curts o exagerant, els segons són incapaços d’aconseguir-ho.

Destacar que amb el joc de llums, pensat per l’autor, és a dir, des del tronc superior i cap de les dones, fins a l’home de moviment ampli de l’esquerra, es pot llegir la seqüència de moviment que dóna al ball, en forma de semicercle. Aquest trencat per la figura que ens queda en primer terme, de l’home més gras i de greu inclinació cap a la dreta, que està a punt de provocar la seva caiguda, doncs gairebé no disposa de contacte amb el terra.

Un element senzill, però que amb la resta d’estampacions conformen un conjunt molt avançat al seu temps i que acabarà esdevenint referent de l’expressionisme i del surrealisme en èpoques posteriors.

Continue Reading

Aniversari de la mort de Manuel i de Núria de Cabanyes

El divendres 16 d’agost va ser l’aniversari de la mort, el 1833, a la Masia d’en Cabanyes del poeta Manel de Cabanyes. Va ser a les sis del matí després d’haver estat afectat per una tuberculosi detectada feia dos mesos .L’endemà, el cos de Manel de Cabanyes va ser enterrat al cementiri nou, construït a extramurs de la ciutat. Posteriorment, per desavinences de la família amb el rector va ser traslladat al cementiri de la Granada del Penedès i no va ser fins al 1953 que va tornar a Vilanova al panteó de la família Cabanyes. El Manel de Cabanyes és una de les figures més rellevants del romanticisme literari a Catalunya considerat un dels seus precursors.
Al cap d’un segle, la Núria de Cabanyes filla del pintor Alexandre de Cabanyes, mor el mateix dia que el jove poeta, el 1942. Mor de la mateixa malaltia que el poeta, a l’edat de vint-i-dos anys .Ella va ser l’única de les filles del pintor que va seguir els passos del seu pare. S’ha conservat poca obra seva, però la més destacada són les seixanta-nou vinyetes que va il·lustrar quan estava al Sanatori del Montseny. Són il·lustracions acompanyades de rodolins, que explica la vida al Sanatori del Montseny el qual va estar internada. A la Masia d’en Cabanyes podem veure algunes.

Continue Reading

Les cortines a “L’indiana” amb motius florals de la Cambra del poeta Manuel de Cabanyes

Els mobles i els objectes dels interiors de les cases ens expliquen com va viure qui les va habitar. Quin era el seu tarannà . Són dades objectives de la seva personalitat que interpretem des de la contemporaneïtat.

A la Masia d’en Cabanyes, els mobles i objectes decoratius que trobem ens els espais domèstics d’ençà que la va fer construir, cap el 1790,  LLorenç de Cabanyes i Fuster, responen al gust de la família i són l’escenificació del seu estatus social.

Josep Anton de Cabanyes dona continuïtat al negoci familiar de vins  i aiguardents i tingué  relacions comercials amb Amèrica i el Nord d’Europa. Viatger i amant de l’art, esdevindrà el primer col·leccionista de la família i serà protagonista en la importació de  decoracions i objectes – mobles , instruments musicals i pintures d’altres paisos  amb estils diferents dels propis de la Catalunya del moment.

A la Masia d’en Cabanyes es conserva l’habitació intacta on el poeta Manuel de Cabanyes va viure les seves darreres setmanes. L’estança  s’ha conservat d’ençà  el desés del poeta a la matinada del 16 d’agost de 1833 perquè així ho va decidir la família. Sembla versemblant que tan la mare com el seu germà Josep Anton es proposessin  no tocar-ne res i deixar-ho tot com avui es pot veure. El nebot  LLorenç de Cabanyes va continuar conservant l’habitació, així com els seus fills LLorenç i Alexandre de Cabanyes fins a la cessió definitiva a l’Ajuntament de la ciutat de Vilanova i la Geltrú.

En l’alcova del poeta, el que és més representatiu és el llit. Amb un somier molt elevat del nivell de terra que  ens indica que pertany a una persona de classe alta ( el contrari d’això fora dormir al terra amb palla amuntegada ).

El llit, espectacular, d’influència LLuis XVI dit a la polonaise, per la seva estructura de dosser i col.locació cap a la paret, esta decorat com la resta de la cambra – cortines, cadires i  cobrellit – amb teles a “L’indiana”,  amb la mateixa manufactura d’estampació, i amb el mateix motiu d’estampat.

Les cortines de la cambra del poeta estan en fase de restauració. Hem establert les millores a realitzar-hi d’acord amb el “Centre de documentació i Museu Textil” de Terrassa i la col·laboració de la Diputació de Barcelona. N’ha fet una primera actuació de conservació-restauració Elisabeth Cerdà i Cristina Balaguer.

Hem començat per la cortina d’entrada a l’habitació del poeta que està separada en dos fragments i és estampada amb motius florals, de tons verds, marrons-beixos, blaus i roses. Amb faldons frunzits a la part superior i als baixos, acabats amb serrells de passamaneria de color rosat, verd i marró. Amb un sistema de fixació amb anelles de fusta, ha retornat a la cambra el passat mes d’abril i ha quedat col.locada al seu lloc habitual .

La segona cortina és al Centre de documentació i Museu Tèxtil” de Terrassa i retornarà a la Masia properament.

Compartim imatges i informe de les conservadores Elisabeth Cerdà i Cristina Balaguer, fent clic en aquest  enllaç

Continue Reading

La calefacció al segle XIX

Al segle XIX la calefacció de les habitacions de les cases senyorials es feia de diferents maneres. A la Masia d’en Cabanyes, malgrat que era una casa per passar les temporades de bon temps, en podem veure algunes. Hi ha les llars de foc, que son una estructura arquitectònica per a contenir foc per escalfar-se (i històricament, per a cuinar). Les podem veure a la Sala Russa o al menjador de la casa.
També es feien servir els brasers, que son un recipient metàl·lic, generalment d’aram o de llautó, de forma semblant a una cassola, amb nanses per a transportar-lo. El braser era omplert amb carbonissa, llenya petita o pinyola i el foc cremava sense flama. Sovint el braser era col·locat sota una taula, encaixat en una fusta plana. La taula era tapada amb roba per tots costats i les persones reunides al seu voltant s’escalfaven els peus. Aquest tipus de taula rebia el nom de camilla.
Per a ús individual hom emprava el braseret o maridet, capsa metàl·lica de ferro o llauna, amb una tapa proveïda de forats, dins de la qual hi havia un recipient que contenia brases enceses. Aquest braseret s’acostumava a col·locar sota els peus.
Per a escalfar els llits, s’utilitzaven uns aparells especials que rebien el nom d’escalfallits, burro o frare. Un tipus d’escalfallits era un gros recipient d’aram cobert amb una tapa amb forats i amb un mànec llarg de fusta o de ferro que permetia introduir l’aparell fins al centre del llit. Dins d’aquest recipient es col·locaven les brases.
Un altre forma habitual de mantenir l’escalfament de les cases era l’ utilització de cortines d’un teixit molt gruixut, que aïlles l’interior de la casa de les temperatures fredes de l’exterior.

Continue Reading