Disparate bobo [Proverbio Nº4. Tras el vicio viene el fornicio]

El Bobalicón era un gegant que durant les festes de carnaval ballava al ritme de les castanyoles, un tema festiu que aquí Goya transforma en una escena de terror. La figura del “bobo”, custodiat a banda i banda per dos rostres grotescos que semblen aparèixer d’entre la foscor, s’abalança sobre la seva víctima, un home que s’amaga darrere una mena de maniquí o ninot. De la mateixa manera que en el Disparate num.2, el tema de la por irracional torna a

Disparate volante [Proverbio Nº5. Reniego al amigo que cubre con las alas y muerde con el pico]

Una altra de les escenes més misterioses de la sèrie, on apareix un home agafat a la cintura d’una dona que aixeca les mans al cel i que cavalquen junts sobre un hipogrif. El rostre de l’animal fantàstic, de caràcter grotesc, sembla sentir plaer davant el dolor de la dona. La lectura de l’escena va ser orientada per Beruete (1928) sobre el tema de l’aventura amorosa, una idea que Camón Aznar (1951) va vincular també al desig sexual i l’allunyament de

Disparate desordenado [Proberbio Nº7. La que mal marida nunca le falta que diga]

Considerada una de les escenes més grotesques de la sèrie, aquest Disparate presenta en primer pla una mena de siamesos amb els caps units i que semblen lluitar per separar-se davant la mirada grotesca i plena d’horror dels espectadors del darrere. S’ha relacionat amb el matrimoni cristià, que oblia a dues persones a caminar en la mateixa direcció sempre i ser indissolubles, comportant la desgràcia dels seus membres. L’escena es vincula amb el Capricho núm.75 (“¿No hay quien nos desate?”) i

Disparate general [Proverbio Nº9. Uñas de gato y hábito de beato]

L’escena presenta una massa compacta i agitada que sembla abocar-se sobre una muntanya de persones sense cap sentit ni ordre, mentre per darrere apareix una figura grotesca. D’entre aquest conglomerat de persones destaquen algunes actituds: uns llegeixen, altres criden, una dona sosté un nadó i un estrany personatge duu quatre gats. Davant la incertesa del que representa, Camón Aznar (1951) proposà l’entrada de Napoleó a Espanya i l’inici de la barbàrie que el propi Goya havia recollit als Desastres de la

Disparate alegre [Proverbio Nº12. Si Marina bailó tome lo que halló]

Goya torna a recuperar en aquest gravat una altra de les escenes que havia tractat en els tapissos de Carles IV, en aquest cas el Baile a orillas del Manzanares (1776-1777, Museo Nacional del Prado ) i La gallina ciega (1789, Museo Nacional del Prado). Com en el primer gravat dels Disparates, el caràcter festiu del tapís es torna lúgubre i fosc, tot i representar igualment una escena vibrant. Si en els tapissos els protagonistes eren homes i dones joves que

Modo de Volar [Proverbio Nº13. Donde hay ganas hay maña]

Aquest Disparate era en realitat la làmina que tancava l’àlbum de la Tauromaquia que Goya va regalar a Ceán Bermúdez l’any 1816. El gravat, però, mai ha estat editat dins questa sèrie en considerar-se que no s’adequava al tema, tot i que alguns autors han buscat relacions entre la voluntat i l’astúcia de l’home per volar i la seva intel·ligència i destresa per lluitar contra els braus. Per aspectes tècnics, dimensions i temàtica està molt més propera als Disparates que no

Disparate de Carnaval [Proverbio Nº14. Alegrías antruejo, que mañana serás ceniza]

Novament una escena festiva transformada en tenebrosa que en aquest cas remet per una banda al Entierro de la Sardina (c.1814, Academia de Bellas Artes de San Fernando) i per altra a la Romería de San Isidro (1820-1823, Museo Nacional del Prado), en la que es podria haver basat en aquest Disparate. Aquesta és l’escena sobre la que Nigel Glendinning (1992) ha basat els seus estudis de la sèrie en relació a les tradicions del carnaval i la subversió dels

Disparate triple [Proverbio Nº16. Sanan cuchilladas mas no malas palabras]

Un altre dels Disparates més complicats de desxifrar i que ens presenta taota una sèrie de personatges centrats per una figura femenina, el rostre de la qual reflecteix un horror que no podem comprendre. Aquesta dona central té les mans donades a dos personatges, un a cada banda, però no sembla acabar de decidir cap a on va. Alguns autors han relacionat l’escena amb la problemàtica de les relacions entre els sexes, tot i que tampoc queda del tot clara aquesta