Museus a casa: David Jou i Jaume Brichfeus

ART I POESIA  
David Jou i Jaume Brichfeus

Art i poesia amb Bosc de la Masia d’en Cabanyes de Jaume Brichfeus i Teòrics II. El poeta, del poeta i catedràtic de física, David Jou.

Bosc de la Masia d’en Cabanyes, Jaume Brichfeus (1931-2017)

Jaume Brichfeus ( 1931-2017), de molt jove va freqüentar classes de dibuix i pintura amb Salvador Massana, i es posà sota la “tènue aureola de grans mestres de Vilanova, el pintor Alexandre de Cabanyes, el gravador Enric Cristòfol Ricart i del dibuixant Ricard Vives Sabaté”. Ens diu també Francesc Puig Rovira, amic de Brichfeus i historiador,  “… Brichfeus tenia una estima especial vers Alexandre de Cabanyes; gràcies a la longevitat, que li inspirava respecte, el pogué visitar durant anys i parlar de l’obra respectiva; fou un veritable mestratge, un mestratge més espiritual que tècnic”(*)

L’obra de Brichfeus, fruit de la seva vinculació amb Vilanova i la comarca, inclou el paisatge marítim, però també molts indrets propers i paisatges, edificis, masies, sínies, arbres monumentals, façanes  que son memòria i recordatori del passat plasmats en dibuixos o olis. En la seva obra s’hi expressa atenció a la lluminositat, la vivacitat i els matisos de colors.
(*) Jaume Brichfeus. 1931-2017. Antològica. Centre d’Art Contemporani la Sala 2018

Sumen al Bosc de la Masia d’en Cabanyes, la poesia de David Jou que queda inclosa a ”Entre el Mirall i les Ombres” (Antologia Poètica) amb il·lustracions d’Artur Duch ( IEP 1995).

David Jou (Sitges, 1953) catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona. És investigador en Física de processos irreversibles, tema en què ha publicat cinc llibres i 200 articles en revistes de difusió internacional.  Ha publicat 20 llibres de poesia en català. Els temes de la seva poesia han estat l’autobiografia, el jo en la seva solitud, el món del concret , el món de l’abstracte, el pensament i la realitat exterior, la intuïció i l’anàlisi, la immediatesa dels sentits i les construccions de la raó. També hi ha, en d’altres obres, el sentit contemplatiu els arbres, la llum, els colors ,la sorra, la terra . Finalment hi ha obres de David Jou que presenten una poesia bàsicament religiosa i existencial.

TEÒRICS II: EL POETA

2

Aquests dits que compten síl·labes de versos
teclejant sobre la taula i el paper,
un, dos, tres, fins a l’accent, un, dos, tres, quatre,
l’altre accent,continuar, seguir, combatre
per un ritme més solemne o més lleuger,

aquests dits, aquest cervell calculador
que estudia els avantatges de la forma
-simultanis glaç i foc- i quina forma
convé més a cada excés de passió,

aquests dits, aquest cervell, aquests ulls meus
que han llegit versos tan bells i volen viure,
molt sovint temen encara que l’escriure
sigui temps robat a dies ja prou breus.

4

Jo que vaig escriure aquest poema fa quinze anys,
que el vaig tornar a escriure en fa dotze,
que el vaig corregir fa vuit anys
i el vaig retocar en fa sis i en fa quatre,
jo que el vaig esquinçar i el vaig perdre
i el vaig recordar sense voler,
jo que el vaig refer i el vaig cremar
-en va una altra vegada-,
jo que el torno a escriure un altre cop,
sento i sé
que només la mort l’allunyarà de mi
per molt que lluiti en contra,
que per molt que el corregeixi i el refaci
mai no n’estaré satisfet,
perquè és el meu propi temps, la meva vida:
un joc de paraules en el buit,
una escuma de paraules sobre roques invisibles
en un mar esquerpa.

5

Escric aquesta frase –si voleu en direm vers,
ja que té , com tots els versos; un cert ritme-
només per una certa passió experimental,
per veure quin efecte em pugui fer dintre d’uns anys
quan obri per atzar aquest quadern i me la trobi per sorpresa.

Podrà evocar-me pluja, aquesta pluja de tempesta
que cau mentre l’escric, a dos quarts d’onze de la nit?
Serà prou colpidora? Tindrà encara algun poder?
O tot serà no res, indiferència?

Ofici de poeta!: prepar-se mil paranys
per caure amb prou dolor per a cridar,
cridar,
escriure amb el dolor d’una metralla de desig i de nostàlgia
preparada fa molts anys per un mateix!

I tanco la llibreta i poso en marxa la mortal rellotgeria.

8

Avui,
nit de lluna roja,
que sento eternitat i sóc feliç,
me’n ric del meu paper
de poeta epigonal i secundari.
Que naufraguin els meus versos o que durin,
tant se val,
que l’èxit m’afalagui o em destrueixi la derrota,
o m’ofegui, asfixiant, la indiferència,
poc em torba, no hi fa res.
Que demà m’hagi oblidat d’aquesta lluna,
d’aquesta mig palpada eternitat,
d’aquesta pau que em fa feliç, tant se me’n dóna.
Jo mateix em semblo un altre,
estrany, desconegut, amb qui només per un atzar
m’he trobat aquesta nit de lluna roja.

Continue Reading

AVUI PARLEM: Paisatge de Joaquim de Cabanyes al Museu Víctor Balaguer (I)

Al Museu Víctor Balaguer es custodien dos quadres de Joaquim de Cabanyes, fruit de la donació de Josep Maria Mir (fill del reconegut pintor Joaquim Mir) el 2008. En aquesta mateixa cessió trobem un retrat de Maria Dolors de Cabanyes, germana de Joaquim, pintada per Ramon Martí Alsina.

La present obra és un paisatge rural, temàtica habitual en la pintura de l’artista que ens mostra un cel ennuvolat i raigs de sol  il·luminant l’escena. Té una estètica molt romàntica amb cert aire melancòlic i exaltació de la Natura, entre la que destaca una església, de la que veiem el campanar al fons de la imatge, element habitual en els paisatges romàntics.
La pintura va ser realizada l’any 1847 tal com indica la inscripció que consta a la part posterior.

Continue Reading

Museus a casa: Joan Duran i Rafael Sala

ART I POESIA  
Joan Duran i Rafael Sala

Tarongers a la Masia d’en Cabanyes, Rafael Sala, 1911

Tarongers a la Masia d’en Cabanyes de Rafael Sala (1891-1927) i Cos meu, paraula, X de Joan Duran i Ferrer.

Rafael Sala i Marco és un dels pintors vilanovins representants de l’avantguarda catalana que va fer un periple internacional i recorregut poc comú en els artistes de l’època. Tarongers a la Masia d’en Cabanyes va ser pintat l’any 1911, just abans de marxar a Munic amb només 20 anys. Munic, en aquell moment, era un destí contracorrent del que feien altres artistes catalans que triaven París. De fet, aquesta ciutat uneix Rafel Sala i el seu amic i pintor Alexandre de Cabanyes que hi va marxar uns anys abans.
El Rafel Sala d’abans de Munic i el de després de Munic i del seu periple vital i professional – Florència, Nova York i Mèxic – estan del tot allunyats. Certament, la seva pintura abans de marxar, com l’obra que avui comentem i entenem que va realitzar fruit de l’amistat amb Alexandre de Cabanyes, s’emmarca encara en la corrent impressionista i post impressionista: arbres florits, pinzellada solta i pintura colorista. Passió pel color per sobre del dibuix.

En aquesta pintura impresionista hi fem conviure el poema Cos meu, paraula, X del poeta Sitgetà Joan Duran i Ferrer, que és recollit a Nua cendra (Editorial 3i4, 2020), un llibre amb el qual va guanyar el premi Vicent Andrés Estellés de poesia. El jurat va distingir-lo amb aquest guardó per la seva precisió formal, intel·ligència expressiva i intensitat controlada.

Aquest poema, Joan Duran el va llegir i compartir de manera virtual, el dia 23 d’abril de 2020, des del seu confinament, en l’acte de Sant Jordi a la Masia d’en Cabanyes.

 

Cos meu, paraula, X

Quan fora d’aquesta veu

tot se’ns manifesti:

el pètal ennuegat

en la fonia de la fusta,

l’agonia antiga,

incerta, de les borres,

el cruixir torbat

d’un fruit deshabitat.

Llavors,

que la paraula cometi

l’aiguatge embravit

sobre la pàtria que et vull.

Continue Reading

AVUI PARLEM: La cuina al segle XIX

Era de gran consideració en el segle XIX el bon menjar i posseir els coneixements per preparar-ho. Les cuineres o cuiner eren els membres del servei més apreciats i podien arribar a cobrar cinc vegades més que els altres criats. Igualment, una senyora de la casa que posseís nocions en l’art de la cuina tenia molt de guanyat, encara que això no volgués dir que es posés de cara als fogons. El control del rebost i l’elecció de plats per celebracions i diferents membres de la família era una tasca destinada moltes vegades a les mestresses.
Dins de la família Cabanyes tenim un bon exemple d’aquest respecte pel bon cuinar. Josep Anton de Cabanyes en els escrits referents al seu viatge a Mallorca* parla de les virtuts de la seva dona Pepita d’Olzinelles. Al·ludeix a què els menjars típics de l’illa eren insípids o molt picants i moltes vegades la mateixa Pepita cuinava per la seva família els menjars que més els hi agradaven. Així destaca el seu marit les seves  arts culinàries:

..guisaba muy bien y conocia una porción de platós tan finos como econòmicos;componia toda  especie de dulces y pastas finas y conocia el arte de amasar el pan y preparar el hornoy sabia mil secretos para conservar viandas, las frutas y las legumbres frescas ; (…), etc
Bibliografia:
– La vida a la llar. Visions barcelonines. FRANCESC CURET, 1760-1860.
– * “Notas y observaciones hechas en mi viaje y permanència en Mallorca”, JOSEP ANTON DE CABANYES. Introducció notes i comentaris de Joan Ruis Vila.

 

Continue Reading

Museus a casa: Manuel de Cabanyes i Enric Cristòfol Ricart

ART I POESIA  
Manuel de Cabanyes i Enric Cristòfol Ricart

Enric Cristòfol Ricart, El Porxo. 1918

Art i poesia amb EL PORXO d’Enric Cristòfol Ricart. Aquesta peça del Museu Balaguer de Vilanova i la Geltrú , és una de les peces més conegudes i apreciades d’Enric Cristòfol Ricart, pintor ( 1893-1960). Una composició serena i equilibrada del porxo de la Masia d’en Cabanyes pintada l’any 1918. Una imatge que evoca l’esperit agrícola i casolà de la Masia i que posa èmfasi als detalls i als objectes de la vida quotidiana: la roba estesa, les gallines i, a la llunyania, la plana i el massís del Garraf, amb un globus amb la bandera francesa que el sobrevola. I una llum pròpia de les nostres contrades que “ell va saber captar magistralment” (TCG)

Ho acompanyem, de nou, de Manuel de Cabanyes, el poeta sense llengua, que diu Teresa Costa-Gramunt. Compartim la independencia de la poesía que podeu trobar al llibre MANUEL DE CABANYES. Poemes essencials. Selecció, traducció i comentaris: Oriol Pi de Cabanyes (El Cep i la Nansa i CIRMAC 2017).
La independencia de la poesía, constava en la primera edició de Preludios de mi lira que va apareixer l’any 1833, molt poc abans de la mort del poeta. Cabanyes amb l’ús de la paraula va fer canviar el concepte mateix de la poesía. Recordem que Víctor Balaguer, en una de les seves intervencions a la Real Academia Española insinuava que si havia aconseguit el reconeixement ho havia fet malgrat “no pocas medianías e inhonestas parcialidades” i que ho havia assolit amb dotze únics poemes. Segons ell, i d’acord amb Montserrat Comas, el gran mèrit de l’escriptor era que la transformació poètica la va fonamentar en la raó que va conduir-lo a trencar els motlles necessaris per aconseguir la llibertat de pensament. Diu “La rima viene a ser, a veces, la inquisición, el tormento del pensador y del poeta”.

 

 

La independència de la poesia

Jo no vaig consentir mai que la meva lira

fos lira cortesana;

la veritat, només la veritat

va saber inspirar-me el cant

(Francisco Manoel do Nascimento)

Com una casta, ruborosa verge

s´alça la meva Musa i, tímida, tot pulsant

les cordes de la seva arpa solitària,

deixa anar la veu del seu cant.

 

No us hi acosteu!, no iniciats…(1) Que la seva veu

en ritme cadenciós no farà pas més passadora

la funesta metzina que és el sensual plaer

corruptor de l´ànima.

 

No us hi acosteu!, ments esclaves!…Que les seves gràcies

no es trafiquen ni es venen com el vostre honor.

No, en sostres d´or esquitxats de sang

no ressonaran els seus versos.

 

En pobra independència, ni l´espanten

les ires dels botxins del pensar,

ni com a serva o meretriu impura

la corromp el vil metall.

 

Altiva com els turons de la seva pàtria,

desdenya gales que hostatgen maldat:

vagareja els cims en nuditat honesta,

però ai! de qui la ultratgi!

 

Pel damunt dels seus cants, l´expressió de l´ànima

vola sense art, desdenya

rítmica sonora i rima concordant:

els seus versos són lliures, com el seu esperit; [*]

 

aspres són, però enèrgics: són lleials

com l´espasa del cavaller(2); i mai, jamai,

no cobriran la teva noble faç,

mare Espanya,(3) amb el rubor de la ignomínia,

 

tal com van avergonyir Roma (4)

els cantars d´Horaci, (5)

que van acréixer les penes de la capital del món

amb l´infame elogi del seu opressor.

 

Fill cruel…! Ingrat cantor…!

El cel li va donar una lira màgica

i l´art de captivar les ànimes

amb plaer, i d´encendre els cors…,

 

li va donar celebrar els herois mortals

i les deïtats de l´Olimp…L´eco

del Capitoli encara li retornava, altiu,

els noms que ell  va desvetllar:

 

de Règul, el trencador de pactes deshonestos,

de Camil i  del gran Pau,

pròdig de la seva ànima heroica,

i de Cató, la generosa mort…

 

Però quan en el silenci de la nit

assajava sobre cordes vibrants (6),

en nou so, l´envilida lloança

de l´opressor inhumà,

 

es va sentir, es va sentir (m´ho revela el Geni)(7)

una tremenda veu d´ombra difuminada

que Maleït! –va cridar-, maleït siguis,

desertor de Filipos! (8)

 

¿Tan feble so i alhora tan maldestre

havia de ser el teu…, que llençant indignament

la noble arma de la pàtria

en els seus últims instants,

vas confiar als teus peus la salvació?

Deshonor!, fill d´esclau… Maleït siguis!

 

I la terrible maledicció

les ones del Tíber mormolaven.

 

 *[Nota del poeta] Sembla indubtable que la raó guanyaria no poc en la moderna poesia si se´n desterrés la rima consonant. Jo, tanmateix, tot just iniciat en els misteris de les Muses, prou em guardaré de voler foragitar un abús convertit ja en arrelat costum. Al contrari, en gràcia dels filorímics, i ja que en aquestes poesies [del recull Preludios de mi lira] n´hi ha només una amb versos aconsonantats, m´arrisco a posar aquí, com a l´únic que he fet en ma vida, el següent SONET:

 

Veus, Gil, un homenàs allí assegut,

de faç profana, en vesta penitent,

engolir el tortell i la xocolata ardent

que la devota Flor li ha presentat?

 

Mira-te´l bé: l´egoisme li ha inflat

el ventre i l´estupidesa el front;

i afectes tèrbols abrusen la flama

impudent del seu mirar: vet aquí en Conrad.

 

Nou hores llargues dedica a la pau

d´un son estrepitós, cinc hores endrapa,

quatre es revolca en el si de fembra

 

corrompuda, i moral que no practica

les altres sis, amb ronca veu, exhorta:

quin pietós baró, quina santa vida!..(1)

(1)Aquests sonet d´escarni “A Conrad” era precedit, en una primera versió, d´un vers (que traduït fa: “Qui deu ser aquest animal?”) extret de l´epigrama 10 d´Alfieri que ridiculitza un cardenal. De Vittorio Alfieri, el gran romàntic italià, Cabanyes tenia a la biblioteca familiar les “Opere” en 22 volums i les “Tragedie” en 4 volums i va traduir-ne al castellà la tragèdia “Mirra”, traducció encara reeditada modernament (el 1991), en edició bilingüe de Cristina Barbolani, a Ediciones Cátedra.

(1) un dels àngels rebels: Llucifer

 

Notes i observacions d’oriol Pi de Cabanyes

  1. a l´original: “profanas gentes”: els no coneixents, els no iniciats en una estètica ètica que, trencant motlles, pretén alliberar l´esperit dels dogmes del formalisme clàssic. En aquesta i en les estrofes següents d´aquest poema-programa (el primer d´un llibre que es vol el “preludi” d´un ambiciós projecte literari) el poeta reivindica la poesia com a mitjancera d´un ideal sagrat i tracta els neoclàssics constrenyits per la normativa acadèmica d´esclaus servils d´una retòrica tan buida com deshonesta.
  2. l´espasa per al cavaller, com la ploma per al poeta, és instrument de discerniment i justícia.
  3. Amb la reacció  antinapoleònica i  la constitució liberal redactada a Cadis el 1812 per als “españoles de ambos hemisferios”, Espanya comença a ser sentida i pensada com a “nació”, o comunitat política vinculada als drets de ciutadania, per part dels defensors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat que volen deixar de ser considerats, com fins aleshores, només com a súbdits del monarca patriarcal i absolutista.
  4. “la Reina del mundo”, en l´original.
  5. “el cisne de Ofanto”, en l´original
  6. “sobre lesbianas cuerdas”, en l´original. Es refereix a un instrument de corda d´origen grec que a l´època en què va ser escrit el poema anomenaven “la guitarra de Lesbos”.
  7. D´aquesta figura inspiradora, mitjancera entre els dos mons, el de l´ideal i el de la realitat, Lorca en deia “el duende”. I Goethe l´anomenava “el dàimon”, ens supernatural i superracional alhora que ja Plató, parlant de Sòcrates (a “El banquet”) relaciona amb l´Eros, una energia irracional que tant uneix com separa tots els éssers.
  8. Horaci va desertar a la batalla de Filipos (42 aC.), on es van enfrontar Pompeu, amb qui ell anava, i el guanyador Octavi, que esdevindrà el nou emperador, de qui el poeta obtindrà el favor de l´amnistia i a qui aviat farà lloances.

 

 

Continue Reading

Museus a casa: Pere Tàpias i Toni Pérez

ART I POESIA  
Pere Tàpias i Toni Pérez

Pere Tàpias i Toni Pérez ens acompanyen, avui, a l’#artipoesia amb Un bri de primavera i un paisatge de la Masia d’en Cabanyes. Ambdós evoquen el pas del temps, suau, entre la paraula (o el silenci) i el gest. I ens imaginem al Jardí de les Hespèrides…

 

La Masia d’en Cabanyes, Toni Pérez. Pintura a l’oli .

 Un bri de primavera

Ahir al vespre et vas deixar la porta oberta.

Sembla ser que un vent, amb gust de sal i mel,

et va visitar.

M´han dit que després de la conversa

va convidar-te a un viatge llarg, molt llarg…

Si us plau, quan siguis al jardí de les Hespèrides,

guarda´ns dues o tres pomes daurades:

ens agradarà compartir-les amb tu.

Deixarem, si et sembla bé, que el temps

llisqui, suau i porós, entre la paraula i el gest.

10 d´Abril del 2001

 

Poema de Pere Tàpias , publicat al llibre ON ES DESBORDA EL SOL – El Cep i la Nansa Edicions , 2017 –

 

Continue Reading

Museus a casa: Francesc Pasqual i Jordi Santacana

ART I POESIA  
Francesc Pasqual i Jordi Santacana

Compartim avui, a l’art i poesia, el poema “Memòria del poeta” de Francesc Pasqual Moster  juntament amb la imatge de l’obra “L’olivera d’en Cabanyes“, de Jordi Santacana.

 

“L’olivera d’en Cabanyes”, de Jordi Santacana (pintura a l’Oli 76x70cm)

    Masia d’en Cabanyes

Memòria del poeta

 

Camins violentats, intransitables…,

entorpits tot al llarg de tres anelles

tal i com Verne, ja al París du vieux siècle,

de fet pronosticava.

 

Així doncs, ara cal sirgar ben ràpid

i alhora estar informats, d’un pas a l’altre

capbussar-nos al fons de les pantalles,

gestionar mancances…

 

Ai!, el silenci de les caminades…,

torrent amunt, enfilant, riallers,

els Set pecats mortals… Sense cap pressa,

s’estirava la tarda.

 

Quan d’un tros lluny es veia la Selveta

preservant la seva ombra endevinada,

lament s’asserenava ja, ben bé,

com la flor del baladre.

 

Turó suau de soques centenàries,

maternals oliveres i capçades,

embolcallen encara –sense treva-

la llavor somniada.

Poema de Francesc Pasqual Moster , del llibre DE LLUNYANIA I SOMNI, editat pel El Cep i la Nansa Edicions, el 2014.

Continue Reading

Museus a casa: Blanca Deusdad i Josep Maria Canyelles

ART I POESIA  
Blanca Deusdad i Josep Maria Canyelles

MUNTANYES TENYIDES

No et deixo fugir
a través de la foscor,
no oprimeixo més el record,
m’acompanyes prop del cor
i del respir,
memoria serena,
resistent a l’oblit.

Entre converses al sol d’una tarda d’estiu,
miro al fins les muntanyes, verdes i abruptes,
tenyides ja de noves vides.

De Blanca Deusdad Ayala a “Terra d’aigua” (Arola editors).  La pintura a l’oli és de Josep Maria Canyelles.

Continue Reading