12 poemes del Romanticisme i 12 Poetes contemporanis

Dotze poetes de la comarca del Garraf apropen la poesia de Manuel de Cabanyes posant veu als seus poemes

Dotze poetes de la comarca han col·laborat amb el CIRMAC en la proposta 12 poemes del Romanticisme i 12 Poetes contemporanis, on han estat enregistrats en vídeo recitant la poesia de Manuel de Cabanyes en diferents estances de la llar on visqué i morí el poeta. Els vídeos s’aniran compartint des de la casa-museu a través de les eines digitals.

Dotze poetes de la comarca han col·laborat amb el CIRMAC a través de l’enregistrament d’uns vídeos on reciten poemes seleccionats de Manuel de Cabanyes. Amb aquesta acció el CIRMAC vol apropar la seva obra i figura a la ciutadania.

El Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes. Masia d’en Cabanyes és un espai patrimonial, un lloc de coneixement i reflexió, una casa-museu on es comparteix el llegat i història de la família Cabanyes i el Romanticisme.  A través de les visites i les accions que realitza, cerca compartir aquest relat amb el seu entorn, compartir la memòria per a donar valor a allò que ens envolta i entendre el passat.

 

Manuel de Cabanyes és un dels personatges clau de la nostra història. Poeta romàntic que visqué i morí a la Masia amb tan sols vint-i-cinc anys – l’any 1833-, ens deixà un llegat que ha de ser compartit, entès i recordat. Degut a la qüestió de l’època en que visqué – escrivia en castellà (no en va de la seva manifesta dificultat en escriure en una llengua que no era la seva ) – i de la seva curta vida, la seva poesia ha resultat ser poc coneguda i potser difícil d’entendre. L’any 2017 Oriol Pi de Cabanyes va tenir la cura de traduir al català i comentar la seva poesia al llibre “Manuel de CabanyesPoemes essencials. Selecció, traducció i comentaris d’Oriol Pi de Cabanyes”, publicat per El Cep i la Nansa Edicions.

 

El CIRMAC en els darrers anys ha anat programant activitats i desenvolupant propostes amb aquest objectiu, apropar el coneixement del poeta entre la ciutadania i sobretot amb la comunitat més propera, i en aquestes accions poetes i col·lectius poètics de la comarca han tingut un paper rellevant.

 

12 poemes del romanticisme i 12 poetes contemporanis és la proposta que presentem ara en aquest marc d’accions orientades a la divulgació del poeta i la seva casa museu i que alhora té per objectiu posar de relleu els i les poetes contemporànies del nostre territori. Una proposta que s’ha plantejat a través de  les eines digitals amb la gravació de dotze vídeo- càpsules, on cada poeta participant ha recitat un poema de Cabanyes en una estança o espai diferent de la Masia d’en Cabanyes.

 

Els i les poetes que han posat veu i ànima als poemes han estat Teresa Costa-Gramunt, Joan Duran i Ferrer,  Cèlia Sànchez-Mústich, Dolors Juan Hill, Anna Capitan, Maria Paz Talegón, Laura Sánchez, Bárbara Scuderi, Maria Rosa Nogué, August Bover, Luz Cassino i Blanca Deusdad. Les gravacions han editades en vídeos de curta durada (vídeo-càpsules) per tal de facilitar-ne la seva visualització, i s’aniran compartint a través de les xarxes socials i el canal youtube de la Masia d’en Cabanyes les properes setmanes. La primera emissió serà aquest cap de setmana amb el poema “El còlera-morbo asiàtic [o El virus de la barbàrie]”, amb la veu de la poeta sitgetana Cèlia Sànchez-Mústich.

 

Des de l’inici de la pandèmia de la Covid-19 el CIRMAC ha volgut ser més present a les xarxes digitals compartint continguts i propostes, entre les quals #artipoesia, on es feia tàndem entre artistes locals que han plasmat la Masia d’en Cabanyes amb poemes de Manuel de Cabanyes; amb jocs i activitats participatives com el Museum Quiz de la Masia d’en Cabanyes i la proposta infantil “Paisatges del Romanticisme” ;  o amb la gravació de vídeos i visites guiades que s’han compartit a través de les xarxes socials i el Canal de youtube que es va estrenar enguany en motiu del Dia Internacional dels Museus.

 

El Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes. Masia d’en Cabanyes es pot visitar els dissabtes i diumenges entre les 11 i les 14h. Trobareu més informació a www.masiadencabanyes.cat

Continue Reading

Museus a casa: IX Lectura compartida i encadenada de poesia (I)

Retrat de Manuel de Cabanyes. Sinibald de Mas, vers 1830, pastel sobre paper.  Sinibald de Mas va ser company de Cabanyes a la Universitat de Cervera. Va ser un personatge extraordinari: pintor, escriptor, ambaixador, aventurer, pioner de la fotografia, etc. El retrat està fet en vida del poeta.

El “Centre d’interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes. Masia d’en Cabanyes” des de fa 9 anys celebra la Diada de Sant Jordi fent homenatge a la poesia. Recordant el poeta Manuel de Cabanyes i col·laborant amb la Institució de les Lletres Catalanes. Per reconeixement als nostres escriptors i poetes. Abans de l’inici de la crisi estàvem planificant l’encadenat de de paraules i poemes, de Manuel de cabanyes i Joan Perucho.

Amb l’aturada i les conseqüències del COVID 19 us proposem ens acompanyeu de manera virtual i feu lectura de poemes i paraules de Manel de Cabanyes i Joan Perucho.

Avui compartim “Carta a un amic sobre els horrors de la Guerra” de Manuel de Cabanyes segons la traducció d’Oriol Pi de Cabanyes de l’any 2017.

 

Epístola II
[Carta a un amic sobre els horrors de la guerra] (1)

[…]Si surto al camp
i, solitari, busco en el seu silenci
les delícies de la natura bella,
me n´espanta l´aridesa i,
filla del cru hivern, la tristesa universal.
Tan sols en les fulles ofereix l´olivera
una verdor trista, aquesta olivera
que havia estat agradable signe de pau.

Corro a la riba
de l´humil Cervera (2);
el seu corrent segueixo,
que llisca entre blancs oms.
Arbres de dolor! La dura mà
del desembre va robar la cabellera
que us ornava, i el front marcit
contempleu en els límpids cristalls.

Ploreu?, o per ventura és de la rosada
la gota matinal que s´ha mesclat
amb les aigües?… Tal com, amb pietoses llàgrimes
a la riba del seu patri Erídan,(3)
van fer créixer l´ondulant correntia
les germanes amants que planyien la llastimosa mort
del jove audaç.(4)

Però, on heu anat, arbres tristos? Cruel qui,
com vosaltres, m´ha arrencat
motius de pietat…Una mà invisible
(de l´Eternal, deu ser…), una mà invisible
va fer córrer l´espès vel que ha sortit
de la terra: alt vel que, enlairant-se,
m´ha robat el quadre consolador
de la natura i ha tapat
els naixents raigs del Pare de les llums. (5)

Un arbust, un penyal, i plantes pansides,
això veig del món. I tan sols escolto
el soroll plàcid de l´aigua (de lluny:
la cascada tronar, precipitant-se)
i una veu sinistra que vagareja pels aires
i m´estremeix…Aus infaustes,
aus d´averany funeral, horribles,
negres com el delicte, la produeixen,
tallen els aires: per darrere del vel fosc
de boira les veig revolar,
i, ple d´horror, en el meu deliri crec
que són les ombres dels impius
que en aquests mateixos camps fraternals
van brandar armes, fraternals armes
que cruels van banyar-se en sang fraternal.

I quan exhalen l´horrible i estrident grallar:
Sang!, venjança! sento en el meu deliri,
Venjança!, sang!.., paorosos crits
de llàstima i d´horror… Ai!, quants de cops,
quants de cops, Osman, aquests turons,
aquest ribatge i aquests camps,
espaordits, els van sentir ressonar?
I quants de cops l´eco català,
ronc, aquí els va rebotar…Sagnant idea!

Són ressons més plens d´esglai, dolç amic,
que tot allò que ofereix de terrible i trist
la Naturalesa aïrada. Ella, sí ella,
impedeix en la ment contristida
el gaudi del cant alegre i amorós,
enganxa la veu a la gorja
i en llàgrimes inunda el semblant.

S´enfosqueix, en dol, la cítara acordada
i el geni del dolor s´envola entorn:
que aquí, que aquí on ara el camperol
guia els seus bous cap al prat,
les eines de conreu van convertir-se
en instruments d´assassí.

El furor totes dues tropes
portava al combat: haguessis vist
el fill, infeliç, assestar el punyal
contra el pare canós!, sortir xiulant
la bala, ràpida, del tub funeral
i travessar l´ardent pit
de l´amic que va ser amat!…; el tendre jove
queia banyat en sang i suor,
la mort tornava pàl.lid el rostre
i veia el matador que era un germà…;
el furor els guiava, i ni en afectes
d´humanitat i d´amor ni en el silenci
i pau de lloc sagrat (6) van trobar
on posar-se a cobert.

La fanàtica discòrdia
introduïa en els cors intolerants
la seva foguera voraç: cruels,
les Fúries de l´Avern (7) dirigien
les homicides mans. Pàtria!, Pàtria!
-cridava l´un-, Llibertat!… I, ferotge,
més despietat que tigre de l´Àsia,
passejava en triomf del seu contrari
el cap segat que encara regalimava sang;
els altres, mal pecat!, furiosos
cridaven: Religió!, i la metzina
haguessin vessat a les venes
del seu enemic. Oh, Déu!…, i tots ells, tots ells
tenien una fe, i uns eren els costums,
uns els pares, un el país natal!…

I de què serveix, amic, a tal record…
-exclamo jo- dir-se l´Home
orgullós del celeste origen
i jactar-se, superb, d´un esperit
la pàtria del qual és el Cel?
De què serveix si, més ferotge
que totes les ferotges i sagnants salvatgines,
només es complau en la matança i el crim?
De què, de què han servit sàvies lleis,
inútils remeis a la inveterada
perversitat humana?…

Si aquí mateix (8),
on venim, respectuosos, a admirar,
els alts codis de la casta […]de Justí
i d´Alfons (9) immortal, fumegen,
encara fumegen, pastura de les flames,
les que havien estat altes torres, derruïdes
per la discòrdia civil…

[…] Si fins i tot vosaltres, ministres de Jesús
(ho creureu, temps venidors?),
si fins i tot vosaltres (oblidant
el sant ministeri de la pau, no concordats
amb aquella llei d´amor, adorable llei
que fins a l´últim instant de la seva vida
recomanava el Fill de l´Etern) (10),
si vosaltres, dominats d´esperit infernal,
concitàveu la gent a la mort!

Va cessar la tempestat: tan sols retruny
el llunyà mugit del mar agitat;
se sent del trist tan sols l´ai! dolgut
que va notar en enfurida legió; van fugir
els objectes d´horror que estremien
la natura. Emperò, encara
quants de dolors!

Cap a on adrecen
els passos, aquests desgraciats? La llàgrima,
per què penja de la parpella plorosa?
Ai!…, per què eviten de l´esposa amada,
la mare vella i el tendre infant
el bes d´amor?

On aneu, desgraciats?…
Callen…, els segueixo…, aparto, horroritzat,
els ulls del patíbul…Han mort?
Malaurats! Pagaran el càstig
de la maldat, oh Déu, ells que tan sols
van tenir un cor senzill
que potser un demagog va seduir.
Ells van morir, però on són els malvats
que els van dur a l´error i la mort?

On són?…Els busco, corro a les ciutats
i trobo qui en el seu rostre noble
mostra la innocència de la pau,
per tanda aspira l´aura de l´obediència
i fa del respecte la submissió al tron.
Les fileres dels fills de la guerra
segueixo i, en el meu afany, veig brandar
els punyals nets de sang.

Al santuari…, fills de l´home són…
Hi penetro
i al ministre contemplo que, sens màcula,
les mans allarga en holocaust august.
Invoca Déu en misterioses veus:
Jehovà descén, l´acato, i tremolo…

Perversos! On sou? Sota quin vel,
sota quin vel de virtut ara
amagueu la negror de les vostres ànimes
infernals? On sou?…

Que s´hi ocultin…,
que s´hi ocultin, dolç amic meu,
per no sortir mai més!. Que s´hi ocultin…,
que bé penetrarà el seu cor malvat,
sigui on sigui que es trobin, El qui, invisible,
veu el que és, el que serà i el que ha estat.

——————
(1) El poeta es mostrarà sempre traumatitzat per la violència causada pel fanatisme polític i religiós. Ja des que es troba a Cervera, on ha ingressat a la universitat amb dotze anys, el 1821, li arriben impactes de la lluita entre absolutistes i liberals que acaba amb el setge i l´incendi de la seu universitària. També es troba en aquella universitat durant el curs 1827-28, quan escriu aquesta llarga carta a Osman, un amic encara no identificat. Publicada també pòstumament de manera fragmentària amb el títol d´Epístola IIª , fa referència a la guerra dita “dels malcontents” absolutistes (1827), que ja sembla prefigurar la primera guerra carlina, i hi denuncia la barbàrie parricida i fratricida pròpia de tota guerra civil.

(2) el Cervera –ara més conegut com a Ondara- és el rierol que passa per la capital de la Segarra; aigües avall, un cop és a Tàrrega, se li dóna el nom de Reguer.
(3) Era conegut amb aquest nom el riuet que passava per Atenes. L´Erídan també era el nom antic del Po, el riu que rega la plana padana, escenari de les “Eridànies”, les poesies de Víctor Balaguer inspirades per la lluita dels italians del Risorgimento.
(4) A “Les metamorfosis” d´Ovidi, les Helíades (o filles d´Hèlios, el déu Sol en la mitologia grega), són transformades pels déus en arbres de ribera que ploren, als marges de l´Erídan, la mort del seu germà Faetó, el jove atrevit que ha caigut del cel –com Ícar, entre flames- en perdre el control del seu carruatge.

(5)El sol, que és tapat per la boira, tan habitual a Cervera a la tardor i a l´hivern. “La boira segarrenca és el fenomen més fantàstic i esglaiador del món. Dins d´ella us veieu perdut, ert, anihilat. Tot ho esborra, ho anivella i ho idealitza traïdorament […] No us goseu moure ni revirar: aneu espantat, sentiu que la Mort, tremolant un parrac blanc, us bufa els polsos i us espia pertot” (Joan Santamaria, “Boira a la Segarra”, dins “Visions de Catalunya”, 1927).

(6) Sagrera o lloc sagrat al voltant de l´església on posar-se a recer els perseguits, d´acord amb les lleis medievals de pau i treva de Déu. Tendal, cobricel o cobert on els hebreus guardaven l´Arca de l´Aliança durant el pelegrinatge de quaranta anys pel desert que commemoren cada tardor en la festa dels tabernacles o les cabanyes (Sukkot).

(7) En la mitologia romana, les Fúries de l´Avern (o l´infern) equivalen a les Erínies gregues, les forces executores dels turments als malvats.

(8)a la Universitat de Cervera, el 1830.

(9) Justinià, fill del rei Justí i compilador del dret romà al segle VI, i Alfons X el Savi (s. XIII) són els dos grans jurisconsults programats en el temari clàssic dels estudis de Lleis com els que cursava el poeta.

(10)Jesús, el Crist, que predicà com a nou manament de la llei de Déu l´amor al proïsme.

Continue Reading

Aniversari del naixement de Manuel de Cabanyes

El 27 de gener de 1808 va néixer, a la casa familiar de Vilanova i la Geltrú, Manuel de Cabanyes i Ballester. Els seus germans eren Josep Anton de Cabanyes i Ballester i Joaquim de Cabanyes i Ballester; el primer, hereu de la família, va ser un important col•leccionista d’art, a més de poeta i prosista; el segon, militar i pintor, va ser un dels pioners del paisatgisme romàntic.
Manuel va estudiar Filosofia i Dret a la Universitat de Cervera, on el seu mestre Corminas ja va subratllar en ell “una passió decidida per la veritat i la justícia i un desig ardent de saber”. Passà més tard per les universitats de València, Osca i Saragossa. Estudiant encara, l’abril de 1828, amb motiu d’una visita dels reis a Cervera, escriví l’ Oda A Doña María Josefa Amalia, reyna de España, inclosa en el llibre commemoratiu de la visita reial. Les seves poesies es van publicar en un únic llibre titulat Preludios de mi lira (1833), editat sense el seu nom, on ja va voler fer notar, en una breu “advertencia” preliminar”, “las dificultades que un catalán ha de vencer para escribir en una lengua cuyo estudio le es tan costoso como el de cualquier idioma extranjero”.
Humanista amb preocupacions filosòfiques, lector voraç i escriptor precoç, bon coneixedor de la literatura clàssica grecollatina i alhora de la literatura coetània europea, Cabanyes, esperit rebel i independent en una època de transició entre el neoclassicisme i el romanticisme, elabora una poesia de formes clàssiques on ja ressonen les inquietuds romàntiques. De fet, és reconegut per ser un dels introductors dels nous corrents estètics europeus a la literatura catalana.
La seva mort prematura va impedir el desenvolupament de la seva obra poètica, inspirada en els clàssics (Horaci) i en alguns romàntics europeus com Byron i Leopardi.
Des del Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes es vol posar de relleu aquesta figura cabdal per entendre el Romanticisme literari al nostre país. Un poeta que ens va deixar jove i que va morir d’una tuberculosi fulminant en aquesta vil•la neoclàssica.

[…] Si surto al camp
i, solitari, busco en el seu silenci
les delícies de la natura bella,
me n’espanta l’aridesa i,
filla del cru hivern, la tristesa universal.
tan sols en les fulles ofereix l’olivera
una verdor trista, aquesta olivera
que havia estat agradable signe de pau.

Epístola II (Carta a un amic sobre els horrors de la guerra). Poesies essencials. Manuel de Cabanyes.
Versió al català d’Oriol Pi de Cabanyes. El Cep i la Nansa, 2017

Continue Reading

Els Preludios de mi lira.

Cover

Els Preludios de mi lira conformen el corpus literari de l’obra del poeta Manuel de Cabanyes. Amb la publicació d’aquest compendi de dotze poemes a l’abril de 1833, pocs mesos abans de la seva mort, l’autor es va convertir en un dels introductors del romanticisme literari a Espanya. Es tracten de seixanta-nou pàgines publicades sense datar i sense signar on Manuel introdueix els seus pensaments i sentiments més profunds. Tot i escriure en castellà, Víctor Balaguer el va voler reivindicar com un poeta català que per culpa de la malaltia que se’l va endur no va poder participar de la Renaixença i la revitalització de la llengua catalana, inaugurada precisament amb la publicació d’Oda a la Pàtria de Bonaventura Carles Aribau a l’agost del 1833. De no haver estat per la seva prematura mort, de ben segur que hauria arribat a ser un poeta de la talla de Jacint Verdaguer, Gustavo Adolfo Bécquer o José de Espronceda, posant com exemples a altres romàntics espanyols.

Als Preludios es poden apreciar diverses influències literàries, com són: els grans del Segle d’Or espanyol (Garcilaso, Cervantes, Lope de Vega, Calderón de la Barca, Quevedo, Góngora i Meléndez Valdés), el classicisme d’Horaci, els il·lustrats i neoclassicistes francesos (Corneille, Rousseau i Racine), el tràgic italià Alfieri i, per descomptat, els romàntics anglosaxons (MacPherson, Lord Byron i Ossian). La poesia de Manuel de Cabanyes reflexteix el coneixement de tota la tradició literària europea precedent que desembocà en el romanticisme del segle XIX. Als Preludios es reflecteix una potència expressiva i uns temes ja pertanyents al romanticisme europeu del segle XIX, tals com l’amistat, l’amor, la mort, la llibertat, el nacionalisme, l’atracció per la natura i allò sublim, l’orientalisme i el medievalisme. Tot i així, aquest esperit romàntic s’expressa des d’un classicisme mètric i formal. Alguns estudiosos consideren la poesia de Manuel de Cabanyes com la major renovació estilística en la literatura hispànica des de Garcilaso.

Els dotze poemes van precedits d’una “Advertencia” en la qual el poeta vilanoví fa referència a la llegua catalana: “No encareceré, por lo mismo, las dificultades que un catalán ha de vencer para escribir en una lengua cuyo estudio le es tan costoso como el de cualquier idioma estranjero”. Tot seguit es dona pas a les composicions, que són les següents: (I) La independencia de la poesía, (II) El oro, (III) El cólera–morbo asiático, (IV) Á un amigo en sus días, (V) Á Cintio, (VI) La misa nueva, (VII) Á mi estrella, (VIII) Á Marcio, (IX) El estío, (X) Mi navegación, (XI) Á…, (XII) Colombo.

Continue Reading

Oda a la luna. El testament poètic de Manuel de Cabanyes.

Superluna-sangrienta

Entre la passada nit del 27 i la matinada del 28 de setembre vam poder gaudir d’un eclipse lunar total que es va poder apreciar des de tots els racons del planeta Terra. En aquest eclipse van coincidir dos fenomens: l’última Lluna de Sang de la tètrada de 2014-2015 i la Superlluna. És a dir, que vam poder contemplar el nostre satèl·lit banyat pel reflex vermellós del Sol i desprenent una lluentor molt més intensa que de costum. Des dels albors de la nostra existència com a homo sapiens sapiens, com a éssers humans amb un pensament simbòlic i religiós pròpiament dit, ens hem sentit atrets per la bellesa i el misteri que emana d’aquest astre que sentim tant proper i a la vegada tant llunyà. En la solitud de lo salvatge, l’home primigeni ja es quedava bocabadat en les nits de lluna plena contemplant el seu reflex arcà. Totes les cultures li van atribuir propietats màgiques i el seu simbolisme es present al folklore de totes les tradicions del món. Fins i tot, les religions paganes van identificar-la com una deïtat.

No obstant, des de l’arribada i l’auge de les religions abrahàmiques (judaisme, cristianisme i islam) i, molt més tard, amb la Il·lustració i la Revolució Industrial viscuda a la civilització occidental durant els segles XVIII i XIX, la lluna va perdre tota la seva significació màgica i va quedar reduïda a un simple objecte d’estudi astronòmic. Els autors i artistes del romanticisme que apareixen per tota Europa a principis del segle XIX, els quals s’oposaven al realisme i rebutjaven la societat industrial i mecanitzada que els hi havia tocat viure, van reivindicar de nou el lligam místic de l’home primitiu amb els elements de la natura. I entre ells la lluna prenia un simbolisme especial. La lluna, com a element poetitzant, esdevingué un dels temes d’inspiració romàntica per excel·lència.

El nostre poeta vilanoví no podia ser menys i, uns pocs mesos abans de la seva prematura mort, Manuel de Cabanyes va donar a llum a la seva última composició poètica dedicada precisament a aquest astre: Oda a la luna. Aquest poema es considerat com el seu testament poètic, on Manuel projecta el seu jo interior més romàntic i expressa la seva darrera voluntat: el desig de posseir a la seva estimada, Antònia Ynglada. Filla d’un reusenc que va fer fortuna a les Índies, es va convertir en un amor frustrat que el poeta mai va poder arribar a consumar, ja que la família sempre el va rebutjar per no ser l’hereu de la fortuna familiar dels Cabanyes. D’aquesta manera, en el poema, la lluna es l’encarnació de l’estimada del poeta a la natura i al firmament. La lluna és allò inassolible, tan proper però tant llunyà alhora; podem gaudir de la seva bellesa però no la podem tocar, de la mateixa manera que li succeïa al mateix Manuel de Cabanyes amb Antònia Ynglada. A continuació reproduïm el poema íntegre, on s’expressa un Manuel de Cabanyes molt proper a la mort que li parla a la lluna com a font d’inspiració poètica.

¡Cuan dulces llegan al alma
Tus rayos, ó de la noche
Reina hermosa,
Mientras por el cielo en calma
Llevas tu argentado coche
Silenciosa.

Oh! La paz de tu reinado
Ni el hombre a turbar se atreve,
Ni la fiera
El eco duerme callado,
El céfiro no conmueve
La pradera.

Sobre su lecho de arenas
Calla la furia aplacada
De la mar;
Y á las sus ondas serenas
Tu modesta faz le agrada
Retratar.

Mi turbio pecho descansa
También en sueño profundo,
Y parece
Que á tu ley suave y mansa
Que obedece fiel el mundo,
Obedece.

Fija en tí mi vista ardiente
Yo te contemplo estasiado
Y el gozar
Vago que al ánima siente
Al mortal labio le es dado
Espresar.

Maga divina! Tu encanto
Solo el corazón sensible
Gusta y ama;
Ya á su poder, tierno el llano
Por el rostro, y apacible
Se derrama.

A fuer de la virtud bella,
Del Sol recibes fulgente
Tu esplendor;
Nubes de envidia, cual á ella,
Te siguen eternamente
En redor.

Cuando á par de mi cabaña
Sentado una noche amiga
Del estío
Armada de su guadaña
Venga la muerte y me diga,
Ya eres mío.

O Luna! En aquel momento
Ay! Alumbra por piedad
Al que un dia
Jóven, su lira y su acento
A tí, bondosa deidad,
Dirigía.

Y sobre tus rayos, rotas
Las mortales ataduras
Volará
Mi espíritu á las ignotas
Deseadas mansiones puras
De Jehová.

Continue Reading

Manuel de Cabanyes, figura cabdal del Romanticisme al nostre país

Manel de Cabanyes Oriol Pi de Cabanyes, descendent de la nissaga dels Cabanyes ens ressenya i ens situa de manera precisa l’apassionat món de Manuel de Cabanyes.

“ Poeta de vida i obra curta, però llarga de posteritat, és el més destacat referent d’un grup de poetes catalans que escriuen en llengua castellana en una època en què el català encara no havia recuperat el prestigi com a llengua apta per a la creació literària de referències cultes.

Va estudiar Filosofia i Dret a la Universitat de Cervera, on hi havia l’única universitat catalana després que Felip V clausurés la de Barcelona. El seu mestre Corminas ja va subratllar en ell “una passió decidida per la veritat i la justícia i un desig ardent de saber”.

Humanista amb preocupacions filosòfiques, lector voraç i escriptor precoç, bon coneixedor de la literatura clàssica grecollatina i alhora de la literatura coetània europea, Cabanyes, esperit rebel i independent en una època de transició entre el neoclassicisme i el romanticisme, elabora una poesia de formes clàssiques on ja ressonen les inquietuds  romàntiques.

Va morir, a vint-i-cinc anys, el 16 d’agost de 1833. Poc abans, per l’abril, havia publicat – sense que hi figuri elnomde l’autor- el seu primer i únic llibre- “Preludios de mi lira”-, on ja va voler fer notar, en una breu “advertencia”  preliminar, “las dificultades que un catalán ha de vencer para escribir en una lengua cuyo estudio le es tan costoso como el de cualquier idioma extranjero”.

Efectivament el Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes considera que cal posar de relleu aquesta figura poc coneguda i cabdal per entendre el Romanticisme literari al nostre país. Un poeta que ens va deixar jove i que va morir d’una tuberculosi fulminant en aquesta vil·la neoclàssica.

Continue Reading