In
Activitats, Activitats culturals, Avui parlem de, General, Manuel de Cabanyes
Retrat de Manuel de Cabanyes. Sinibald de Mas, vers 1830, pastel sobre paper. Sinibald de Mas va ser company de Cabanyes a la Universitat de Cervera. Va ser un personatge extraordinari: pintor, escriptor, ambaixador, aventurer, pioner de la fotografia, etc. El retrat està fet en vida del poeta.
El “Centre d’interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes. Masia d’en Cabanyes” des de fa 9 anys celebra la Diada de Sant Jordi fent homenatge a la poesia. Recordant el poeta Manuel de Cabanyes i col·laborant amb la Institució de les Lletres Catalanes. Per reconeixement als nostres escriptors i poetes. Abans de l’inici de la crisi estàvem planificant l’encadenat de de paraules i poemes, de Manuel de cabanyes i Joan Perucho.
Amb l’aturada i les conseqüències del COVID 19 us proposem ens acompanyeu de manera virtual i feu lectura de poemes i paraules de Manel de Cabanyes i Joan Perucho.
Avui compartim “Carta a un amic sobre els horrors de la Guerra” de Manuel de Cabanyes segons la traducció d’Oriol Pi de Cabanyes de l’any 2017.
Epístola II
[Carta a un amic sobre els horrors de la guerra] (1)
[…]Si surto al camp
i, solitari, busco en el seu silenci
les delícies de la natura bella,
me n´espanta l´aridesa i,
filla del cru hivern, la tristesa universal.
Tan sols en les fulles ofereix l´olivera
una verdor trista, aquesta olivera
que havia estat agradable signe de pau.
Corro a la riba
de l´humil Cervera (2);
el seu corrent segueixo,
que llisca entre blancs oms.
Arbres de dolor! La dura mà
del desembre va robar la cabellera
que us ornava, i el front marcit
contempleu en els límpids cristalls.
Ploreu?, o per ventura és de la rosada
la gota matinal que s´ha mesclat
amb les aigües?… Tal com, amb pietoses llàgrimes
a la riba del seu patri Erídan,(3)
van fer créixer l´ondulant correntia
les germanes amants que planyien la llastimosa mort
del jove audaç.(4)
Però, on heu anat, arbres tristos? Cruel qui,
com vosaltres, m´ha arrencat
motius de pietat…Una mà invisible
(de l´Eternal, deu ser…), una mà invisible
va fer córrer l´espès vel que ha sortit
de la terra: alt vel que, enlairant-se,
m´ha robat el quadre consolador
de la natura i ha tapat
els naixents raigs del Pare de les llums. (5)
Un arbust, un penyal, i plantes pansides,
això veig del món. I tan sols escolto
el soroll plàcid de l´aigua (de lluny:
la cascada tronar, precipitant-se)
i una veu sinistra que vagareja pels aires
i m´estremeix…Aus infaustes,
aus d´averany funeral, horribles,
negres com el delicte, la produeixen,
tallen els aires: per darrere del vel fosc
de boira les veig revolar,
i, ple d´horror, en el meu deliri crec
que són les ombres dels impius
que en aquests mateixos camps fraternals
van brandar armes, fraternals armes
que cruels van banyar-se en sang fraternal.
I quan exhalen l´horrible i estrident grallar:
Sang!, venjança! sento en el meu deliri,
Venjança!, sang!.., paorosos crits
de llàstima i d´horror… Ai!, quants de cops,
quants de cops, Osman, aquests turons,
aquest ribatge i aquests camps,
espaordits, els van sentir ressonar?
I quants de cops l´eco català,
ronc, aquí els va rebotar…Sagnant idea!
Són ressons més plens d´esglai, dolç amic,
que tot allò que ofereix de terrible i trist
la Naturalesa aïrada. Ella, sí ella,
impedeix en la ment contristida
el gaudi del cant alegre i amorós,
enganxa la veu a la gorja
i en llàgrimes inunda el semblant.
S´enfosqueix, en dol, la cítara acordada
i el geni del dolor s´envola entorn:
que aquí, que aquí on ara el camperol
guia els seus bous cap al prat,
les eines de conreu van convertir-se
en instruments d´assassí.
El furor totes dues tropes
portava al combat: haguessis vist
el fill, infeliç, assestar el punyal
contra el pare canós!, sortir xiulant
la bala, ràpida, del tub funeral
i travessar l´ardent pit
de l´amic que va ser amat!…; el tendre jove
queia banyat en sang i suor,
la mort tornava pàl.lid el rostre
i veia el matador que era un germà…;
el furor els guiava, i ni en afectes
d´humanitat i d´amor ni en el silenci
i pau de lloc sagrat (6) van trobar
on posar-se a cobert.
La fanàtica discòrdia
introduïa en els cors intolerants
la seva foguera voraç: cruels,
les Fúries de l´Avern (7) dirigien
les homicides mans. Pàtria!, Pàtria!
-cridava l´un-, Llibertat!… I, ferotge,
més despietat que tigre de l´Àsia,
passejava en triomf del seu contrari
el cap segat que encara regalimava sang;
els altres, mal pecat!, furiosos
cridaven: Religió!, i la metzina
haguessin vessat a les venes
del seu enemic. Oh, Déu!…, i tots ells, tots ells
tenien una fe, i uns eren els costums,
uns els pares, un el país natal!…
I de què serveix, amic, a tal record…
-exclamo jo- dir-se l´Home
orgullós del celeste origen
i jactar-se, superb, d´un esperit
la pàtria del qual és el Cel?
De què serveix si, més ferotge
que totes les ferotges i sagnants salvatgines,
només es complau en la matança i el crim?
De què, de què han servit sàvies lleis,
inútils remeis a la inveterada
perversitat humana?…
Si aquí mateix (8),
on venim, respectuosos, a admirar,
els alts codis de la casta […]de Justí
i d´Alfons (9) immortal, fumegen,
encara fumegen, pastura de les flames,
les que havien estat altes torres, derruïdes
per la discòrdia civil…
[…] Si fins i tot vosaltres, ministres de Jesús
(ho creureu, temps venidors?),
si fins i tot vosaltres (oblidant
el sant ministeri de la pau, no concordats
amb aquella llei d´amor, adorable llei
que fins a l´últim instant de la seva vida
recomanava el Fill de l´Etern) (10),
si vosaltres, dominats d´esperit infernal,
concitàveu la gent a la mort!
Va cessar la tempestat: tan sols retruny
el llunyà mugit del mar agitat;
se sent del trist tan sols l´ai! dolgut
que va notar en enfurida legió; van fugir
els objectes d´horror que estremien
la natura. Emperò, encara
quants de dolors!
Cap a on adrecen
els passos, aquests desgraciats? La llàgrima,
per què penja de la parpella plorosa?
Ai!…, per què eviten de l´esposa amada,
la mare vella i el tendre infant
el bes d´amor?
On aneu, desgraciats?…
Callen…, els segueixo…, aparto, horroritzat,
els ulls del patíbul…Han mort?
Malaurats! Pagaran el càstig
de la maldat, oh Déu, ells que tan sols
van tenir un cor senzill
que potser un demagog va seduir.
Ells van morir, però on són els malvats
que els van dur a l´error i la mort?
On són?…Els busco, corro a les ciutats
i trobo qui en el seu rostre noble
mostra la innocència de la pau,
per tanda aspira l´aura de l´obediència
i fa del respecte la submissió al tron.
Les fileres dels fills de la guerra
segueixo i, en el meu afany, veig brandar
els punyals nets de sang.
Al santuari…, fills de l´home són…
Hi penetro
i al ministre contemplo que, sens màcula,
les mans allarga en holocaust august.
Invoca Déu en misterioses veus:
Jehovà descén, l´acato, i tremolo…
Perversos! On sou? Sota quin vel,
sota quin vel de virtut ara
amagueu la negror de les vostres ànimes
infernals? On sou?…
Que s´hi ocultin…,
que s´hi ocultin, dolç amic meu,
per no sortir mai més!. Que s´hi ocultin…,
que bé penetrarà el seu cor malvat,
sigui on sigui que es trobin, El qui, invisible,
veu el que és, el que serà i el que ha estat.
——————
(1) El poeta es mostrarà sempre traumatitzat per la violència causada pel fanatisme polític i religiós. Ja des que es troba a Cervera, on ha ingressat a la universitat amb dotze anys, el 1821, li arriben impactes de la lluita entre absolutistes i liberals que acaba amb el setge i l´incendi de la seu universitària. També es troba en aquella universitat durant el curs 1827-28, quan escriu aquesta llarga carta a Osman, un amic encara no identificat. Publicada també pòstumament de manera fragmentària amb el títol d´Epístola IIª , fa referència a la guerra dita “dels malcontents” absolutistes (1827), que ja sembla prefigurar la primera guerra carlina, i hi denuncia la barbàrie parricida i fratricida pròpia de tota guerra civil.
(2) el Cervera –ara més conegut com a Ondara- és el rierol que passa per la capital de la Segarra; aigües avall, un cop és a Tàrrega, se li dóna el nom de Reguer.
(3) Era conegut amb aquest nom el riuet que passava per Atenes. L´Erídan també era el nom antic del Po, el riu que rega la plana padana, escenari de les “Eridànies”, les poesies de Víctor Balaguer inspirades per la lluita dels italians del Risorgimento.
(4) A “Les metamorfosis” d´Ovidi, les Helíades (o filles d´Hèlios, el déu Sol en la mitologia grega), són transformades pels déus en arbres de ribera que ploren, als marges de l´Erídan, la mort del seu germà Faetó, el jove atrevit que ha caigut del cel –com Ícar, entre flames- en perdre el control del seu carruatge.
(5)El sol, que és tapat per la boira, tan habitual a Cervera a la tardor i a l´hivern. “La boira segarrenca és el fenomen més fantàstic i esglaiador del món. Dins d´ella us veieu perdut, ert, anihilat. Tot ho esborra, ho anivella i ho idealitza traïdorament […] No us goseu moure ni revirar: aneu espantat, sentiu que la Mort, tremolant un parrac blanc, us bufa els polsos i us espia pertot” (Joan Santamaria, “Boira a la Segarra”, dins “Visions de Catalunya”, 1927).
(6) Sagrera o lloc sagrat al voltant de l´església on posar-se a recer els perseguits, d´acord amb les lleis medievals de pau i treva de Déu. Tendal, cobricel o cobert on els hebreus guardaven l´Arca de l´Aliança durant el pelegrinatge de quaranta anys pel desert que commemoren cada tardor en la festa dels tabernacles o les cabanyes (Sukkot).
(7) En la mitologia romana, les Fúries de l´Avern (o l´infern) equivalen a les Erínies gregues, les forces executores dels turments als malvats.
(8)a la Universitat de Cervera, el 1830.
(9) Justinià, fill del rei Justí i compilador del dret romà al segle VI, i Alfons X el Savi (s. XIII) són els dos grans jurisconsults programats en el temari clàssic dels estudis de Lleis com els que cursava el poeta.
(10)Jesús, el Crist, que predicà com a nou manament de la llei de Déu l´amor al proïsme.
Continue Reading
