Disparate ridículo [Proverbio Nº3. Andarse por las ramas]
1301
post-template-default,single,single-post,postid-1301,single-format-standard,theme-stockholm,has-dashicons,stockholm-core-2.3.2,woocommerce-no-js,tribe-no-js,select-theme-ver-9.3,ajax_leftright,page_not_loaded,,qode_menu_,qode-mobile-logo-set,qode-single-product-thumbs-below,wpb-js-composer js-comp-ver-6.9.0,vc_responsive

Disparate ridículo [Proverbio Nº3. Andarse por las ramas]

 

XAV_0150-1

Un dels Disparates més difícils de desxifrar per l’enigma que amaga la mateixa escena, que no se sap ben bé què representa: un conjunt d’homes i dones amb la mirada trista i abaixada, asseguts sobre les branques d’un arbre i davant seu una figura encaputxada a la que sembla que la resta ha d’obeir.

Una línia de lectura, iniciada per Beruete (1928), veia en aquesta una escena atemporal sobre l’abisme de la vida on tot es recolza d’una branca sec que pot trencar-se en qualsevol moment.

Per altra banda, l’escena s’ha identificat amb la política absolutista contemporània de Goya: la decadent societat espanyola sobre una branca morta i podrida suspesa del no res però servil a l’absolutisme que la domina, que seria representat per la figura d’esquenes (Paas-Zeidler, 1980; Carrete Parrondo, 2007).