Disparate alegre [Proverbio Nº12. Si Marina bailó tome lo que halló]

XAV_0147-1

Goya torna a recuperar en aquest gravat una altra de les escenes que havia tractat en els tapissos de Carles IV, en aquest cas el Baile a orillas del Manzanares (1776-1777, Museo Nacional del Prado ) i La gallina ciega (1789, Museo Nacional del Prado).

Com en el primer gravat dels Disparates, el caràcter festiu del tapís es torna lúgubre i fosc, tot i representar igualment una escena vibrant. Si en els tapissos els protagonistes eren homes i dones joves que ballaven en harmonia, en el gravat ens trobem amb tres homes envellits i amb uns cosso deformats que contrasten amb les figures de tres dones joves i belles. Mentre aquestes ballen alegrement i duen l’equilibri i ritme de la dansa, els vells intenten sense èxit les seus passos amb uns moviments molt amanerats.

Goya, que ja havia fet ús d’aquests dos personatges en algunes estampes dels Caprichos, busca representar a través del ball la desigualtat i els contrastos de la societat del seu temps, tot i que també es relaciona amb la imatge de la mentida, la falsedat i els interessos que regien les relacions entre els gèneres (Matilla i Mena Marqués, 2012; Carrete Parrondo, 2007). Sobre el tema de la dansa pròpiament, s’ha relacionat aquesta amb la falsa felicitat en un context social i polític deplorable, que transforma en encara més tràgica la condició humana, en la que podem anomenar dansa fúnebre de la decadència de la societat (Paas-Zeidler, 1980; Calvo Serraller i García de la Rasilla, 1987).