Sala polivalent masia Cabanyes

A la planta baixa de la Masia d’en Cabanyes, espai que era destinat a les estances dedicades a les tasques del camp, trobem un element arquitectònic molt representatiu del que era i és el mas català: la volta catalana. Aquest consisteix en cobrir l’espai del sostre mitjançant una volta de maons col·locats per la part plana, és a dir, per la cara de superfície més gran que formen el llarg i el través del maó en lloc de fer-ho per qualsevol de de les cares gruixudes. Això permetia construir sense cindri i amb una certa rapidesa. A la Sala de les Voltes de la Masia podem apreciar com aquesta tècnica feia possible que es suportés tot el pes de l’estructura de l’edifici al mateix temps que s’aprofitava al màxim l’espai, aportant una gran amplitud amb només dos pilars com a recolzament.

La tècnica de la volta es remunta als temps dels romans. Però, la volta catalana tal i com la coneixem avui dia té el seu origen al segle XVII, a Itàlia. Els arquitectes i mestres d’obres italians que avien mantingut viu l’art de fer voltes, foren cridats per les Corones de Castella i Aragó, per la noblesa i per l’Església dels regnes peninsulars, per bastir tot tipus d’edificis segons els cànons i l’estètica del Renaixement. Hem de recordar que Espanya ja s’havia unificat feia més d’un segle i que Cerdenya, Sicília i Nàpols, com a integrants de la Corona d’Aragó, també pertanyien a Espanya. Doncs bé, aquests mestres d’obres italians importaren a la Península el mètode de la “volte di quatro” i varen iniciar en la tècnica a corresponent als gremis de paletes, els quals l’escamparen àmpliament per tot el territori espanyol amb un èxit més que notable a Madrid. Paradoxalment, cap al segle XVIII, la volta importada d’Itàlia caigué en desús a la capital ja que es creien poc segures per tant primes com eren i per la notable empenta que produïen en els estreps. Fou en aquesta època que el frare de l’ordre agustiniana Fray Lorenzo de San Nicolás, el qual exercia de mestre d’obres a la Cort de Madrid, va popularitzar el nom de “bóveda catalana” en reconeixement al bon ofici dels paletes d’obres del Principat de Catalunya que treballaven a Madrid, els quals es distingien per la perfecció i l’audàcia amb que bastien la volta de maó de pla.

Avui en dia l’ús de la volta catalana s’ha internacionalitzat i ha arribat a llocs tan poc sospitats com els Estats Units d’Amèrica. A finals del segle XIX arquitectes espanyols com Rafael Guastavino, valencià que es formà com arquitecte a Barcelona, varen ésser aplaudits per la crítica nord-americana rere la implantació de la volta catalana en la reconstrucció de múltiples edificis públics de grans ciutats de la costa Est. Els arquitectes nord-americans, els quals cercaven nous materials incombustibles com la terra cuita, van quedar fascinats per aquelles voltes que semblaven no recolzar-se enlloc. Des de llavors, l’ús de la volta catalana no s’ha deixat d’emprar en l’edificació d’importants capitals de l’Est dels Estats Units com Chicago, Boston o la pròpia Nova York.