“A propòsit de la Masia d’en Cabanyes”, per Marijó Riba

Arcs

Celebro que hagi estat la declaració de Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) de la Masia Cabanyes el motiu que ens porti, de nou, a compartir reflexions i debat sobre el patrimoni cultural del nostre entorn. Tot i així, cal tenir present que el debat al voltant de què és el Garraf des del punt de vista patrimonial ja s’ha fet fa temps i s’ha repetit en més d’una ocasió i, en més d’una ocasió, se n’ha ratificat, també, la conclusió: el Garraf és el XIX. No cal, doncs, tornar-hi? El President del Consell Comarcal del Garraf, el Sr. Juan Luis Ruiz, en l’article que obria aquesta secció del DIARI la setmana passada, ens feia memòria d’aquella voluntat ja manifestada -també fa un temps- pels diferents agents culturals de la zona, de vincular turisme, cultura i patrimoni en el conjunt del Garraf, tot recordant-nos que aquest objectiu encara està pendent perquè no s’ha sabut estructurar la promoció conjunta de la comarca i menys del seu patrimoni. Així, doncs, el repte continua i, el debat, també.

Vilanova i la Geltrú conté un ric patrimoni històric, etnogràfic, festiu, bibliogràfic, documental, artístic i arquitectònic força heterogeni tan pel que fa al seu contingut, època i dimensions com pel que fa a la seva titularitat i a la seva gestió. Els elements més importants, però, els de més pes i més valor patrimonial i cultural, són aquells que configuren el discurs del XIX. Des de l’Ajuntament de la ciutat, a través de l’Oficina de Patrimoni i prescindint d’aquesta diversitat de titularitats, s’està treballant per tal d’unificar el discurs cultural-patrimonial que ens ha de permetre enllaçar, no només amb el de la resta del Garraf, sinó amb el del conjunt del Penedès i del país. Aquest treball es fa amb l’objectiu de consensuar polítiques transversals de promoció conjunta a partir dels propis recursos, fent-los més visibles i valorant-los amb totes les seves potencialitats. Des d’aquesta perspectiva, el patrimoni s’erigeix en un gran exponent d’aquests recursos capaç de generar, simultàniament al discurs cultural que li és propi, un pol d’activitat econòmica susceptible de crear ocupació al seu voltant i dinamitzar el comerç, el turisme i la indústria del territori. La coincidència d’opinions al respecte per part de les institucions del territori i dels agents implicats, necessita, també, inexorablement, del consens i del convenciment ciutadà. Aquest projecte, si el volem efectiu, l’hem de començar a treballar des de dins, vull dir, a partir dels propis ciutadans i polítics en el sentit de què el territori cregui més en sí mateix com a tal, en base a un coneixement més profund dels seus continguts i recursos i, així, puguin créixer la confiança i les potencialitats de poder generar projectes de contingut econòmic i creadors d’ocupació, també, a partir de l’àmbit patrimonial. Per tant, cal, en primera instància, fer un esforç de treball portes endins, de cara al territori i la seva gent.

Tot això, però, no tindrà sentit si des del país no som capaços de dibuixar una estructura territorial equilibrada a partir de les potencialitats pròpies de cada unitat territorial que el conforma, sigui una comarca, una vegueria o una zona geogràfica amb alguna singularitat pròpia que la identifica. Cal treballar de manera conjunta des de les administracions locals i comarcals amb les administracions superiors per tal de què això sigui possible. Cal fer visible aquest potencial patrimonial que el Garraf, com a part integrant del Penedès, pot arribar a representar pel bé del país i pel seu equilibri econòmico-territorial. No hi ha dubte, que aquest reconeixement de la Masia d’en Cabanyes com a Bé Cultural d’Interès Nacional ens ha d’ajudar a assolir aquest repte. Perquè aquesta declaració no només ens garanteix i ens reforça la conservació d’aquest bé patrimonial sinó que ens ajuda a donar més visibilitat al discurs històrico-patrimonial del XIX. Des de Vilanova, des del Garraf, es pot explicar i documentar de manera molt exhaustiva i amb una alta qualitat documental, artística i arquitectònica, què ha estat la Catalunya del XIX. Ho tenim tot i aquest és un valor que hem de saber fer valdre i hem de saber explotar, en el millor sentit de la paraula, en benefici del territori, de la seva gent i de la cultura del país. Podem fer-ho i podem fer-ho bé. Només ens cal saber-ho i treballar plegats, i a l’uníson, per aquest objectiu.

 

Marijó Riba, Regidora de cultura, de l’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

Publicat al Diari de Vilanova, en motiu del BCIN. 23 de maig de 2014,