Cabanyes i Keats, dos grans poetes

Avui volem recuperar dos articles escrits per la Teresa Costa-Gramunt en els que parla de Manuel de Cabanyes i John Keats i la proximitat i semblances entre ambdós poetes.

El primer publicat a Quaderns de Patrimoni del Garraf  l’any 2008 en el Bicentenari del naixement del poeta Manuel de Cabanyes. 

CABANYES I KEATS, DOS GRANS POETES

El poeta Manuel de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú,1808-1833), de qui enguany celebrem els dos-cents anys del seu naixement, i John Keats, el gran poeta anglès (Londres, 1795 – Roma, 1821), van morir a la mateixa edat, vint-i-cinc anys, i de la mateixa malaltia, la tuberculosi.

Però hi ha més semblances entre ambdós poetes.

Cabanyes i Keats van ser molt precoços a l’hora d’escriure. L’un i l’altre aviat van demostrar una gran maduresa personal que va desembocar en l’expressió d’una intel.ligència poètica de gran abast que els ha fet passar, amb excel.lència, a la història de la literatura.

Tot i que les etiquetes engavanyen, simplifiquen (la creació artística afortunadament sempre se surt dels límits), es considera John Keats com un precursor de l’esteticisme romàntic.

Pel que fa a Manuel de Cabanyes, per a uns és un poeta neoclàssic; per a altres, un precursor del romanticisme peninsular i, encara, en el nostre àmbit lingüístic, “un poeta modern d’ànima catalana”, com diu Alfons Maseres, ja que Cabanyes va escriure en castellà, la llengua de prestigi literari de l’època, tot i “las dificultades que un catalán ha de vencer para escribir en una lengua cuyo estudio le es tan costoso como el de cualquier idioma estranjero”, tal com escriu en l’Advertencia amb què s’obre el seu únic llibre publicat, Preludios de mi lira.

La Renaixença de la llengua i cultura catalanes precisament no va tenir el seu primer gran reconeixement públic fins el 1833, l’any mateix de la mort del poeta.

Cal retenir la denominació de romàntic, amb tot el que aquest terme pot incloure, sense esgotar-lo. El romanticisme, com s’ha dit, “va encarnar uns valors i una rebel.lia que avui conserven tota la seva vigència perquè són universals: la lluita per la Passió, la Veritat i la Totalitat”.

El romàntic viu la història humana en la seva pròpia història: “!Ay! !De mi triste juventud, oh Cintio,/ cuál se arrastran inútiles los días/ y sin placer!”, escriu Cabanyes.

El romanticisme era –és!- un estat d’ànim, una manera de viure. “Per a mi, les altes muntanyes són un estat de l’ànima”, va escriure Lord Byron. En l’Advertimiento als Preludios de mi lira (llibre publicat a la primavera de 1833), Manuel de Cabanyes esmenta aquell “noble lord” anglès de qui reprodueix un fragment del seu poema Don Joan. Per la seva part, Lord Byron (en la imaginació col.lectiva, tal vegada l’arquetipus de poeta romàntic més ben dibuixat), en un principi no va rebre de grat els primers poemes de John Keats, tot qualificant-los (potser per gelosia) “d’espècie de masturbació verbal” per la seva fertilitat imaginativa impulsada per una gran força interna. Després, fent justícia a la vàlua de Keats, se’n va desdir.

John Keats, tot i les lògiques vacil.lacions inicials, se sentia molt segur d’ell mateix. Cabanyes també va mostrar una gran seguretat en ell mateix. I és que entre les característiques del moviment romàntic cal destacar l’emergència de la individualitat, de l’afirmació de la personalitat com a factor creatiu associat al desig d’independència, al lliure pensament. Es diu que la millor biblioteca romàntica la portem a l’interior de cadascú.

 “Vull escriure amb independència” afirmava John Keats en una carta al seu editor (8 d’octubre de 1918). I Manuel de Cabanyes obre el seu llibre amb un poema que titula La independencia de la poesía, sens dubte un dels seus poemes més significatius i més moderns, ja que llegit amb ulls actuals no ha perdut actualitat.

No escau a la naturalesa d’aquests poetes el fet de “potinejar” les paraules, com escriu Keats, ni les virtuts de les quals es “venen a ningú”, com afirma Cabanyes. Intrèpids mentalment i tan lliures espiritualment com se sentien (“Y a qué mi puro espíritu sucias carnes vestir”, escriu Cabanyes), no van témer fracassar en el món.

Pitjor hauria estat no escriure i prendre el te còmodament, com es desprèn de les cartes de Keats (en opinió d’Eliot, les més notables i importants que hagi escrit mai un poeta anglès i que contenen ben poques afirmacions sobre la poesia que no siguin encertades). En els seus àmbits respectius, Keats i Cabanyes es van mullar a desgrat de les ires, personals i polítiques, que van provocar, i que, segons com, encara duren. La veritat no es pot dir sense pagar penyora, avui i sempre (Blake considerava la veritat de la imaginació poètica com el poder diví del qual prové tot, i Keats la creia la realitat última).

A més de la devoció per Grècia i Roma (Keats escriu el poema Sobre una urna grega, i Cabanyes es mira en l’espill d’Horaci, parla de les conquestes del Macedoni i de la filosofia de Plató), una altra circumstància, aquesta de caire personal i que va repercutir en la seva creació artística, agermana encara els dos poetes: la relació amorosa de John Keats i Fanny Brawne, la seva veïna a la casa de Hampstead, al nord oest de Londres, i l’amor que Cabanyes va professar a Antònia Ynglada, una jove vilanovina com ell.

Fanny Brawne va inspirar a Keats el poema narratiu La vigília de Santa Agnès (The eve of St. Agnes), i Antònia Ynglada va inspirar a Cabanyes el poema que duu un títol ben enigmàtic: A***, la famosa “celeste virgen” a qui el poeta demana perdó. Assabentat de la seva tuberculosi, John Keats va considerar impossible el matrimoni amb Fanny i va fugir a Roma, on va morir. En el cas de Manuel de Cabanyes, la llegenda reporta el no consentiment dels pares de la jove Tona a la seva relació amorosa. Però en el poema que li dedica a ella, Cabanyes emplaça a trobar-se amb l’estimada, després de la mort, “entre els àngels que entonen himnes sacres al Senyor”.

El segon publicat al seu blog el passat 19 de maig (http://elveldharmonia.blogspot.com.es/)

KEATS I L’AMOR

El 23 de febrer de 1821, John Keats, malalt de tuberculosi, va morir a les onze del matí. Va ser enterrat al Cimitero Acattolico de Roma. La notícia de la seva mort va arribar a Anglaterra el 17 de març. Avui ho sabríem a l’instant, amb un tuit. Penso que seré entre els poetes anglesos després de la meva mort, havia afirmat amb seguretat íntima. En efecte: avui és considerat un dels més grans poetes anglesos, i no només entre els romàntics. En la seva tomba anònima es llegeix: Aquí jeu un el nom del qual va ser escrit a l’aigua. Un desig de lleugeresa i frescor. Perquè tot li va pesar, en vida, tot en la vida quotidiana el colpia. Sensible, era ésser d’un altre planeta. Potser tots els poetes d’aquesta cintura ho són.

Asseguda davant l’estela de John Keats llegeixo Leggiadra Stella (Àgil estrella), un recull de les cartes que abans de venir a Roma va escriure a Fanny Brawne, la jove per la qual el poeta va perdre el cap, com escriu la filòsofa, feminista i estudiosa de la literatura Nadia Fusini al pròleg. Cartes febroses d’amor que no amaguen gelosia i sentiments possessius. Amor que tendeix a l’absolut, i potser sempre és així, en l’ànima humana, i més en l’ànima romàntica. Però avui dia aquest amor no sembla suportable per a una noia moderna, independent, subjecte d’ella mateixa. Amb tot, diu Fusini que aquestes cartes d’amor són de les més belles que s’han escrit mai. Apuntava a l’horitzó l’amor indigent dels nostres dies, com escriurà María Zambrano? No és que no hi hagi amor, diu Zambrano, és que l’amor no troba el seu lloc, no troba acollida en la nostra ment. L’amor està confós en una multiplicitat de sentiments que n’obscureixen l’essència? Els poetes romàntics –ells no s’anomenaven pas així- van fer aflorar a la superfície un amor en incandescència de forma tan sublim com imperativa. Potser només ells el vivien així. Perquè quan la flama és massa viva, crema.