Aquest any es commemora el 145è aniversari del naixement i el 50è aniversari de la mort d’Alexandre de Cabanyes i Marquès (1877-1972), qui fou pintor vilanoví i el darrer de la nissaga que visqué a la Masia d’en Cabanyes.

Imatge de la gravació de la pel·lícula "Homenaje a Alejandro de Cabanyes" , l'any 1967

ACGAF60_Fons Jordi Mas_Arxiu Comarcal del Garraf

I aquest any també en fa 55 de la pel·lícula documental que Josep Farré, Jordi Mas i Sebastià Serra li van dedicar en el seu 90è aniversari, l’any 1967. Any de números rodons, de curioses coincidències.

Diuen que el 2022 serà un any bo, després de dos anys de pandèmia segur que han de venir coses bones! Si més no és un any per a recordar a un dels artistes més rellevants de la nostra història; somniador i viatger, modern i activista cultural, Alexandre de Cabanyes va ser una persona de caràcter enèrgic, com la seva pintura, que si li hagués tocat viure la pandèmia (l’actual clar, perquè aleshores passaren l’anomenada grip espanyola, el 1918) de ben segur que se l’hagués pres amb optimisme. Perquè ell era així, de tot en feia broma o una oportunitat per a treure’n bones experiències. I aquest any 2022, com a mínim, ens hauríem d’encomanar de la seva vitalitat.

El seu tarannà jovial i decidit era ben conegut per tothom, de fet a la porta del seu taller tenia penjada una proclama del General Douglas Mac Arthur que feia referència precisament a la joventut com a un estat de la ment i no com a una etapa de la vida, una famosa frase que ell adoptà com a leitmotiv.

Alexandre de Cabanyes va néixer en el sí d’una notable família de Vilanova i la Geltrú, fill de Leonor Marquès i Riba i de Llorenç de Cabanyes i d’Olzinelles, que li deixarien en herència un important patrimoni però també el gen de l’esperit. De ben jove s’interessà pel dibuix i la pintura, iniciant-se a Vilanova a l’Escola d’Arts i Oficis, i més tard al Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona. Amb dinou anys faria les seves primeres exposicions a Vilanova, una d’elles al Museu Balaguer.

Atret per la idea de perfeccionar la tècnica i situar-se al nucli del món artístic i de les noves corrents, l’any 1900 va viatjar a Paris, on faria una llarga estada que repetiria en més  ocasions. París era el centre de la creativitat, de la llibertat, de l’avantguarda… , una ciutat que el va captivar i on va compartir moments entranyables amb els seus amics Xavier Nogués i Francesc Sardà.  Allà estant, aquest darrer li va fer un magnífic retrat de cos sencer que avui podem veure a l’exposició permanent del CIRMAC. A París assistiria a les classes de l’Acadèmia Colarossi, situada al cor de Montparnasse, coneguda per ser una de les primeres acadèmies que acceptaria noies entre els seus alumnes i també de les poques que  permetrien a les noies pintar nus masculins. La Colarossi, que acollia estudiants procedents d’arreu del món, va tenir alumnes que esdevindrien artistes ben coneguts, com Modigliani, Gauguin, Hélène de Beauvoir o Alphonse Mucha, entre molts d’altres. París influí en el seu desenvolupament com a persona i en la seva manera de viure la vida, però també com a artista, allí s’iniciaria en la modalitat de pintar a l’aire lliure, molt de moda en aquell moment, una pràctica que mantindria posteriorment.

Després de les seva primera estada a París, el 1904, Cabanyes faria una primera exposició individual a la Sala Parés, seu aleshores de l’avantguarda barcelonina. En aquesta galeria d’art encara hi exposaria de manera individual en tres ocasions més, el 1909, el 1913 i el 1927, i moltes més  a nivell col·lectiu, a través del Cercle Artístic Sant Lluc i més freqüentment a través de la Societat Artística i Literària de Catalunya.

L’any 1908 viatjà a Munic convidat pel seu amic Cesare Giuliani, al que conegué com a director tècnic de l’empresa Pirelli a Vilanova. La ciutat de Munic li aportà nous estímuls i creativitat per a  continuar pintant. Aquell mateix any faria una exposició conjunta amb el vilanoví Iu Pascual, a la Sala Parés, els quadres els enviaria des d’allà.

Després d’aquesta època de viatges alternats amb estades a Barcelona, el 1909 decidí establir-se a Vilanova i la Geltrú. Aquí hi va recuperar amistats, va crear nous vincles i va fer de Vilanova i de la Masia d’en Cabanyes seu, en moltes ocasions, de trobades artístiques i musicals. Alexandre de Cabanyes vivia una vida bohèmia, una vida en llibertat. Formava part de vàries societats artístiques a la vegada, s’entenia bé amb els artistes del seu temps, i tant podia estar a Paris com a Barcelona, tant podia organitzar tertúlies i trobades com participar-hi, tant podia estar a la platja de Vilanova pintant marines com passar hores al seu taller de la Masia finalitzant retrats i quadres encarregats. Amb 40 anys es va casar amb Pilar Ricart i Nin. Era la germana del seu amic pintor i gravador, Enric Cristòfol Ricart. Fixaren la seva llar a la Masia, i tingueren quatre fills. Des del moment que es va casar, la Masia d’en Cabanyes esdevindria el centre de les seves activitats, des de la Masia supervisaria les seves terres i conreus i també és on rebria figures destacades de l’art, de la cultura i de la política. En els següents anys, tot i la Guerra Civil i el sotrac que va patir per la mort de la seva filla Núria, mantindria el seu afany per pintar, seguiria participant a exposicions i tindria una vida social  i cultural molt activa.

L’obra de Cabanyes és molt extensa, com ho fou la seva vida. L’any 1957 (amb 80 anys) se li va  retre un homenatge des de la Biblioteca Museu Balaguer amb una exposició que recolliria pintures de totes les seves etapes. El 1967 fou objecte d’un altre homenatge, en aquest cas promogut des del Foment Vilanoví, concretament pel periodista i escriptor Eugeni Molero. Entre d’altres accions van dur a terme la gravació del reportatge que compartim, a càrrec dels membres de l’Agrupació de Cinema Amateur del Foment Vilanoví: Jordi Mas, Sebastià Serra i Josep Farré.  “Homenaje a Alejandro de Cabanyes” és un recorregut per la vida i trajectòria professional de l’artista, on podem veure’l a la seva casa estimada, la Masia d’en Cabanyes, ara fa exactament 55 anys.

Al cap de 5 anys, el 23 de març de 1972, moriria a la Masia d’en Cabanyes amb 95 anys d’edat.