Dia Internacional de la poesia

Des del “Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes. Masia d’en Cabanyes” ens hi sumen amb un poema de Manuel de Cabanyes amb traducció i comentaris d’ Oriol Pi de Cabanyes.

La independència de la poesia

Jo no vaig consentir mai que la meva lira
fos lira cortesana;
la veritat, només la veritat
va saber inspirar-me el cant

(Francisco Manoel do Nascimento)

Com una casta, ruborosa verge
s’alça la meva Musa i, tímida, tot pulsant
les cordes de la seva arpa solitària,
deixa anar la veu del seu cant.

No us hi acosteu!, no iniciats…(1) Que la seva veu
en ritme cadenciós no farà pas més passadora
la funesta metzina que és el sensual plaer
corruptor de l’ànima.

No us hi acosteu!, ments esclaves!…Que les seves gràcies
no es trafiquen ni es venen com el vostre honor.
No, en sostres d’or esquitxats de sang
no ressonaran els seus versos.

En pobra independència, ni l’espanten
les ires dels botxins del pensar,
ni com a serva o meretriu impura
la corromp el vil metall.

Altiva com els turons de la seva pàtria,
desdenya gales que hostatgen maldat:
vagareja els cims en nuditat honesta,
però ai! de qui la ultratgi!

Pel damunt dels seus cants, l’expressió de l’ànima
vola sense art, desdenya
rítmica sonora i rima concordant:
els seus versos són lliures, com el seu esperit; [*]

aspres són, però enèrgics: són lleials
com l’espasa del cavaller(2); i mai, jamai,
no cobriran la teva noble faç,
mare Espanya,(3) amb el rubor de la ignomínia,

tal com van avergonyir Roma (4)
els cantars d´Horaci, (5)
que van acréixer les penes de la capital del món
amb l’infame elogi del seu opressor.

Fill cruel…! Ingrat cantor…!
El cel li va donar una lira màgica
i l’art de captivar les ànimes
amb plaer, i d’encendre els cors…,

li va donar celebrar els herois mortals
i les deïtats de l’Olimp…L’eco
del Capitoli encara li retornava, altiu,
els noms que ell va desvetllar:

de Règul, el trencador de pactes deshonestos,
de Camil i del gran Pau,
pròdig de la seva ànima heroica,
i de Cató, la generosa mort…

Però quan en el silenci de la nit
assajava sobre cordes vibrants (6),
en nou so, l’envilida lloança
de l’opressor inhumà,

es va sentir, es va sentir (m’ho revela el Geni)(7)
una tremenda veu d’ombra difuminada
que Maleït! –va cridar-, maleït siguis,
desertor de Filipos! (8)

¿Tan feble so i alhora tan maldestre
havia de ser el teu…, que llençant indignament
la noble arma de la pàtria
en els seus últims instants,
vas confiar als teus peus la salvació?
Deshonor!, fill d’esclau… Maleït siguis!

I la terrible maledicció
les ones del Tíber mormolaven.

(1) a l’original: “profanas gentes”: els no coneixents, els no iniciats en una estètica ètica que, trencant motlles, pretén alliberar l’esperit dels dogmes del formalisme clàssic. En aquesta i en les estrofes següents d’aquest poema-programa (el primer d’un llibre que es vol el “preludi” d’un ambiciós projecte literari) el poeta reivindica la poesia com a mitjancera d’un ideal sagrat i tracta els neoclàssics constrenyits per la normativa acadèmica d’esclaus servils d’una retòrica tan buida com deshonesta.
(2) l’espasa per al cavaller, com la ploma per al poeta, és instrument de discerniment i justícia.
(3) Amb la reacció antinapoleònica i la constitució liberal redactada a Cadis el 1812 per als “españoles de ambos hemisferios”, Espanya comença a ser sentida i pensada com a “nació”, o comunitat política vinculada als drets de ciutadania, per part dels defensors de la llibertat, la igualtat i la fraternitat que volen deixar de ser considerats, com fins aleshores, només com a súbdits del monarca patriarcal i absolutista.
(4) “la Reina del mundo”, en l’original.
(5) “el cisne de Ofanto”, en l’original
(6) “sobre lesbianas cuerdas”, en l’original. Es refereix a un instrument de corda d´origen grec que a l’època en què va ser escrit el poema anomenaven “la guitarra de Lesbos”.
(7) D’aquesta figura inspiradora, mitjancera entre els dos mons, el de l’ideal i el de la realitat, Lorca en deia “el duende”. I Goethe l’anomenava “el dàimon”, ens supernatural i superracional alhora que ja Plató, parlant de Sòcrates (a “El banquet”) relaciona amb l’Eros, una energia irracional que tant uneix com separa tots els éssers.
(8) Horaci va desertar a la batalla de Filipos (42 aC.), on es van enfrontar Pompeu, amb qui ell anava, i el guanyador Octavi, que esdevindrà el nou emperador, de qui el poeta obtindrà el favor de l’amnistia i a qui aviat farà lloances.