Domenico Bagutti
La Masia d’en Cabanyes es va construir el 1798 i ha estat atribuïda a l’arquitecte italià Domenico Bagutti: la Masia és un cas excepcional en l’arquitectura de Catalunya de finals del segle XVIII que s’acosta al model italià de vil·la pal·ladiana.
L’Oriol Pi de Cabanyes, tant vinculat a la Masia d’en Cabanyes, ens dona a conèixer a Domenico Bagutti en un article a la Vanguardia.
DOMENICO BAGUTTI
“L’agost en el seu meridià em transporta sempre idealment a Elx, al Misteri. I aquest any també, físicament, a Rovio, el poblet de la Suïssa italiana, a les proximitats del llac de Lugano, on he anat a buscar traces de l’arquitecte d’època neoclàssica que va intervenir, entre d’altres obres que aquí he anat descobrint, en l’oratori de santa Maria Assunta, dita popularment “la Gesiola”.
A la façana d’aquest edifici de pitagòrica planta octogonal hi ha un sorprenent rellotge de sol que adverteix: “Qual fugit rapida l’ombra del sole, tale scorre tua vita e par che vole” [“Tal com fuig, ràpida, l’ombra del sol, així s’escorre la teva vida i sembla que voli”]. Sota la imatge d’un parell d’àngels “putti”, un crani i un rellotge de sorra, es llegeix perfectament la seva signatura: F. [Fecit: “ho ha fet”] Domenico Bagutti.
La vareta gnòmica i el complex indicador de les hores duen la data de 1824, quan aquest dissenyador, escultor i mestre d’obres avui incomprensiblement caigut en l’oblit ja hauria retornat al país natal després de llarga expatriació (en el context d’unes lluites influïdes per la Revolució Francesa que van acabar incorporant el cantó del Ticino a la República Cisalpina creada per Napoleó el 1797).
Per tradició familiar estucador artístic (que és més que guixaire), el polivalent Domenico Bagutti (1760-1837) va ser el projectista i arquitecte del Laberint d’Horta i de la pal·ladiana Masia Cabanyes de Vilanova, una de les més belles mostres –amb l’edifici barceloní de Llotja– de l’arquitectura neoclàssica a Catalunya.
Joan Anton Desvalls, el marquès d’Alfarràs, l’havia contractat el 1791 i sembla que va treballar entre nosaltres almenys fins al 1808.
Així consta, si més no, a l’estela funerària que trobo per casualitat, perquè no se’n parla enlloc, en el que devia ser l’antic ossari de la parròquia de Rovio. Molt erosionada pel pas del temps, avui la inscripció lapidària amb prou feines es pot desxifrar: “Domenico Bagutti qui nato nel 1760 fu disegnatore, fece in Barcellona di Spagna e altrove opere insignanti plastica […] e nella morí nel marzo 1837”.
Es conserva també la seva casa (a la via della Costa), amb uns singulars baixos en semicercle i un relleu escultòric (la Madonna col Bambino) fet per ell mateix. Rovio té ara uns vuitcents habitants i un nucli amb uns pocs carrers estrets i empedrats amb còdols perquè no hi rellisquin les peülles. Ubèrrimes, les fonts ragen permanentment en uns abeuradors que semblen sarcòfags d’època romana.
A tota aquesta zona subalpina hi ha molta pedra. Els constructors de Rovio han excel·lit en un ofici que passava de pares a fills. Domenico Bagutti duia amb ell l’antiquíssima tradició dels mestres “cumacini” (o de Como), els picapedrers reagrupats en un gremi de constructors itinerants que van ser molt actius, partint d’aquesta zona del Ticino i la Llombardia, ja des dels segles primers de l’arquitectura romànica.”
ORIOL PI DE CABANYES
La Vanguardia (edició català), 15 d’agost de 2018