ALEXANDRE DE CABANYES I MARQUÈS (1877-1972), UN ANY PER A RECORDAR-LO

Alexandre de Cabanyes visqué més de noranta anys i pintà fins als seus últims dies, inclús quan era molt gran i estava malalt, per això  la seva producció artística és tan abundant. Tal com escriu Mireia Rosich, historiadora de l’art, en el seu article “El llegat artístic d’Alexandre Cabanyes a Vilanova i la Geltrú”:  “… no té etapes marcades per canvis bruscos de tema o d’estil com sí que s’observa en altres casos…”. Ell residirà a Vilanova, a excepció d’alguns viatges a l’estranger, sobretot a l’inici de la seva formació. Pintarà la Masia i els seus voltants, paisatges catalans i la platja de Vilanova, temàtica que repetirà moltíssim. No hem d’oblidar els retrats d’amics i encàrrecs civils, però seran una part minoritària de la seva obra. El seu estil ve marcat per la llibertat de representar el que més li agrada, de buscar l’instant, el moment perfecte, mantenint-se fidel a aquesta manera de pintar amb la que es sent més còmode i desmarcant-se de les modes i corrents que es van succeint al seu voltant. Com destaca Mireia Rosich, en aquesta llibertat de creació influeix el fet de no haver de dependre de la venda de  les seves obres per tal de subsistir econòmicament, podent pintar el que volgués sense estar marcat pels requeriments de mecenes o clients. El crític d’art Enric Jardí defineix la passió de l’Alexandre Cabanyes per la pintura amb una frase molt significativa”: Ell no necessitava pintar per viure, però no podia viure sense pintar”.

Al llarg de la seva vida participa en nombroses exposicions. L’any 1940 presentà la primera mostra  després de la guerra civil a La Pinacoteca  de Barcelona, on continuà exposant cada un o dos anys  fins al 1967. L’Alexandre continua pintant, ja des del taller o pels voltants immediats de la Masia, com és el cas de la seva sèrie de les quatre estacions* pintades l’any 1964. Es tracta de quatre quadres en els quals s’aprecia una vista de Vilanova des de la casa de la família, en els diferents moments de l’any que marquen les quatre estacions, mostrant-nos una panoràmica  amb els diversos canvis en la vegetació, les llums i els colors. És la intenció de captar el mateix paisatge en condicions meteorològiques i  moments de l’any diferents, el fet de “Capturar l’instant”. Tres anys després (1967) de pintar-les va patir un empitjorament de la seva salut, va ser operat de cataractes i va tenir una recuperació molt lenta amb una pèrdua progressiva de la visió, el que li va dificultar molt tant la mobilitat com el fet de pintar. El  taller serà llavors  l’escenari de la  realització de les seves darreres pintures, de temes ja fets anteriorment.

En els anys següents es van succeeint tota una sèrie d’homenatges vers la seva persona, com el de l’any 1957, especialment impulsat des de la  Biblioteca Museu Víctor Balaguer, amb una exposició, en la que es mostraven pintures de diferents èpoques  i una altra mostra de retrats al Foment Vilanoví. Durant l’any 1967, en complir noranta anys, se li dediquen  diversos actes: una recepció a l’Ajuntament, l’atorgament de la medalla al Mèrit Cultural per part de la diputació, exposicions, conferències i concerts a Vilanova, així com l’edició d’una publicació amb el títol  “Homenatge a Alexandre de Cabanyes”. D’altra banda, L’Ajuntament de Barcelona li concedí la medalla al Mèrit Artístic. Entre tots aquests actes  commemoratius  destaca el que es  fa des del Reial Cercle Artístic de Barcelona, amb un sopar-homenatge a l’Hotel Majestic.

El fet que Alexandre mantingués tota la vida la seva residència a Vilanova ens pot portar a pensar que la seva trajectòria no va expandir-se fora de les nostres terres i que no va ser un artista molt reconegut fora de l’àmbit local. El cert  és que exposà a Venècia, Brussel·les i  Montevideo, entre altres indrets. I  l’any 1967 quan se li fa l’homenatge a l’Hotel Majestic de Barcelona acut el més destacat del panorama artístic i cultural del moment. Hi ha una anècdota que retrata la importància de l’Alexandre en el seu temps, quan Joan Miró, pintor avui en dia reconegut internacionalment i amb obres a museus de tot el món, vol marxar a París li  demana a E.C.Ricart que li faciliti una carta de recomanació del mateix Alexandre Cabanyes en la que digué que era deixeble seu. De fet, però, d’ell s’ha dit que mai tingué deixebles, encara que, durant un temps, als anys vint, impartí classes de  dibuix i pintura a l’Escola Industrial de Vilanova. Serví, tanmateix, de font d’inspiració a joves artistes locals com Pau Roig Estradé, Jaume Brichfeus, Fidel Claramunt o Armand Cardona Torrandell.

El 23 de març de 1972,l’ Alexandre  morí, mentre dormia, a la Masia d’en Cabanyes, als 95 anys. L’any 1974 els seus  fills i hereus proposaren a l’Ajuntament de Vilanova la cessió de la Masia, per tal que es fes un espai cultural en el qual es perpetués i es donés a conèixer la memòria de la família Cabanyes. L’existència d’un espai tan singular com és el Centre d’Interpretació Manuel de Cabanyes. Masia d’en Cabanyes és  possible  avui en dia gràcies a la  gran sensibilitat de l’Alexandre, que durant el temps que hi va viure va  mantenir intocables alguns espais de la planta noble de la Masia conservant  mobles, llibres, quadres i instruments musicals a les estances tal  com es trobaven al segle XIX. La Sala de Música, la saleta russa i el dormitori del poeta en son testimoni de la vida dels Cabanyes a la Masia durant el segle XIX.

L’any 2017 al voltant de la celebració del 140 aniversari del naixement del pintor es realitzen a Vilanova diferents actes i activitats. Destaquen dues  exposicions homenatge a Alexandre de Cabanyes que es van  desenvolupar en dues seus vinculades a la vida i obra de l’autor: a la BMVB, “La captura de l’instant” una mostra amb un recorregut per les obres de joventut i maduresa, i a la Masia d’en Cabanyes, “L’Entorn perpetuat” en el que es destacava el seu  entorn familiar i d’amistat, així com el símbol que la Masia en si mateixa representa dins de la trajectòria artística i vital d’Alexandre de Cabanyes. Per l’ocasió es va editar una publicació antològica de l’artista. Amb aquestes commemoracions  es consolidà un deute pendent de la ciutat vers un dels seus artistes més destacats.

Fotografia: ACGAF60-109/Alexandre de Cabanyes (fons fotogràfic)

Bibliografia

– “El llegar artístic d’Alexandre Cabanyes a Vilanova i la Geltrú”, Mireia Rosich. La Masia d’en Cabanyes. Relat cultural dels Cabanyes i significats de la casa-museu. Visites temàtiques al Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes, 2018.

–   “Alexandre de Cabanyes.1877-1972. L’últim modernista”. Francesc X, Puig Rovira, Esther Alsina i altres. Catàleg exposició al Museu Víctor Balaguer/ Masia d’en Cabanyes, Vilanova i al Geltrú, 2018.

Obres

*Alexandre de Cabanyes

“ Vista des del taller de la Masia d’en Cabanyes. Sèrie quatre estacions”

Primavera c. 1964.Oli sobre tela. 75 x 96 cm.

Estiu c. 1964. Oli sobre tela. 74 x 94

Tardor c. 1964.Oli sobre tela.75 x 96

Hivern c. 1964.Oli sobre tela.74 x 94 cm

Col·lecció particular. Flocelo Puig Vila

ALEXANDRE DE CABANYES I MARQUÈS (1877-1972), UN ANY PER A RECORDAR-LO

A Vilanova,  Alexandre de Cabanyes va fer la seva primera formació artística. A l’Escola Pia  tingué com a professor de dibuix el pintor Josep Sugranyes  i més tard assistí a les classes de dibuix i pintura de l’Escola d’Arts i Oficis , on Gaspar Miró era docent.  Ja des dels seus primers anys travà amistat amb una colla d’artistes locals. Martí Torrents, Damià Torrents, Rafael Sala i Enric Cristofor Ricart, que coneix des de ben petit i que es convertirà en el seu cunyat, entre altres. L’any 1914, la clausura de fronteres causada per la Primera Guerra Mundial va fer que tots els projectes de viatges que els joves havien preparat  s’esvaïssin fins a  l’any 1919. Romandran a Vilanova on desenvoluparan tota una sèrie d’accions culturals. Un artista reconegut posteriorment que es relacionarà amb ells fou Joan Miró, amic íntim d’E.C. Ricart  arribà a  compartir taller amb ell a Barcelona. En aquests anys era habitual que es trobessin a festes i tertúlies culturals a la Masia i és coneguda l’anècdota de l’actuació  a Vilanova i posterior visita a la Masia de la reconeguda ballarina Tortola València. Un cop acabada la Guerra, les fronteres són  obertes de nou  i els artistes emprenen trajectòries amb evolucions artístiques molt diferents.

A partir de l’any 1919 L’Alexandre s’instal·la definitivament  a Vilanova i el veurem participant activament de la vida cultural de la vila. L’any 1921 arriba a la ciutat Joaquim Mir, pintor amb el qual compartirà campanyes, tertúlies i reunions culturals en un nucli que es forma al voltant de la figura del  nou vingut. L’any 1925 participen en la decoració de les pintures del Cafè Foment, la creació de les quals  es deu a la idea d’en Mir, el qual engresca a Martí Torrents, Enric C. Ricart i el mateix Alexandre. És coneguda l’anècdota de que tant Ricart com Cabanyes s’assabenten d’aquest encàrrec pel diari. Són tretze plafons de grans dimensions  que s’encabiran a les parets del Cafè de l’entitat vilanovina i en el que cada un d’ells, en el seu estil, pinta paisatges i temàtiques vilanovines. Alexandre participa amb la creació de quatre peces, dos d’ells amb el seu motiu predilecte de les visions marineres, un amb una vista de la Masia i, finalment, un quadre en el qual es representen unes joves en plena natura. Les pintures es troben avui en dia exposades al Museu Víctor Balaguer desprès de ser retirades per la seva restauració. A Vilanova, L’Alexandre, rep altres encàrrecs de caire civil, com les pintures que decoren l’absis de l’església de la Immaculada Concepció del Barri de Mar, l’any 1953,  o varis retrats de prohoms del Saló de Plens de l’Ajuntament, entre els quals destaca una còpia de la pintura de Joaquim Espalter de Manuel de Cabanyes**, substituint el fons original pels arcs de la galeria de la Masia, emmarcant una lluna plena.

Encara que és reconegut com a pintor paisatgista també pinta retrats, els quals solien ser  o encàrrecs  o  peces de caràcter més íntim i personal, en les que retrata  a la seva esposa Pilar i els seus fills i els amics, destacant per  aconseguir copsar la  personalitat dels personatges. A la fotografia que il·lustra el text veiem alguns d’aquests retrats al seu estudi: el de Rafel Sala**, amic que l’acompanyà en  el seu viatge a Munich l’any 1908 i el de Martí torrent**, amb el que compartia la seva gran passió pel mar,  en el balcó de la casa de l’Alexandre a la platja.

La Masia d’en Cabanyes esdevingué un lloc de reunió i tertúlies, sent visitada freqüentment  per figures destacades de l’art, la cultura i la política tant locals com foranies, com l’escultor Manolo Hugué, Eugeni d’Ors o Josep Maria de Sagarra, entre mols altres. Així mateix, també acudien a casa seva intel·lectuals de la comarca i joves artistes locals que buscaven el consell del pintor.

Alexandre de  Cabanyes assistia a les poques conferències que es feien a Vilanova, a la Biblioteca Museu Balaguer o al Foment Vilanoví. Gran  aficionat  a la música,  acudia als  concerts realitzats a la BMVB, impulsats per Alemany Moyà, el qual aprofitant els seus contactes aconseguí que músics destacats que actuaven a Barcelona s’apropessin a Vilanova per oferir un concert, esdeveniments que solien finalitzar amb una trobada dels assistents a la Masia. També era  habitual que la seva compareixença a  les tertúlies a la llibreria de  Joan Rius Vila, on es trobaven per parlar lliurament d’esdeveniments locals i culturals de tota mena. És destacable, d’altra banda, la relació d’Alexandre Cabanyes amb la Biblioteca Museu Balaguer, de la que l’any 1948 fou nomenat membre de la Junta del Patronat. Va ser una de les figures fonamentals per a entendre l’arribada del Llegat 56, col·lecció procedent de l’industrial, mecenes i col·leccionista  Lluis Plandiura, la qual estava formada, entre altres peces,  per unes 150 obres d’autors catalans de rellevància.

Al llarg de la seva vida, L’Alexandre formà part de diferents cercles artístics i entitats culturals fora de l’àmbit vilanoví: En la seva joventut  forma part del “Cercle artístic de Sant Lluc” i freqüentà les tertúlies dels “Quatre Gats ,sumant-se en la primera dècada del segle XX  “La  Societat d’Artistes catalans”, “Les Arts i els Artistes”, “L’Associació Els Amics i les Arts”, entre d’altres. També era assidu a la penya d’artistes que es reunien al soterrani de l’Hotel Colón de Barcelona, presidida pel citat Lluís Plandiura.

Fotografia: Antoni Monrós i Valls. Donació Ricard Monrós i Audí.

Bibliografia

–  “Alexandre de Cabanyes.1877-1972. L’últim modernista”. Francesc X, Puig Rovira, Esther Alsina i altres. Catàleg exposició al Museu Víctor Balaguer/ Masia d’en Cabanyes, Vilanova i al Geltrú, 2018.

Obres

* Alexandre de Cabanyes “Retrat del poeta Manuel de Cabanyes(1808-1833)”.Oli sobre tela,150×100 cm. Ajuntament de Vilanova i la Geltrú.

* Joaquim Espalter “Retrat de Manuel de Cabanyes”. 1833. Oli sobre tela. Masia d’en Cabanyes.

**Alexandre de Cabanyes. “Retrat del pintor Rafael Sala” (1891-1925).1916.Oli sobre tela.59 x 71 cm. Col·lecció particular.

**Alexandre de Cabanyes. “Retrat del pintor Martí Torrents” (1887-1977).1944.Oli sobre tela .115 x 87 cm. Col·lecció Restaurant Marejol.

ALEXANDRE DE CABANYES I MARQUÈS (1877-1972), UN ANY PER A RECORDAR-LO.

A inicis del segle XX, en l’entorn de la Penya de la Sala Parés, el fotògraf Francesc Serra va tenir la idea de  fotografiar diferents artistes en els seus ambients característics: Rusiñol en un entorn natural amb el cavallet, Nonell al taller amb les gitanes dels seus quadres, Miró, Clarasó, Casas, Mir, Domènech i Muntaner… Entre ells destaca Alexandre de Cabanyes fotografiat l’any 1905, amb un escenari totalment diferent, a la platja, assegut a sobre d’una barca. I és que tothom relacionava al pintor amb el mar, sent les marines les peces més representatives de la seva producció artística.

Una de les seves obres de joventut * està inspirada en un fet tràgic succeït a Vilanova l’any 1886, “l’Any dels Negats”. Un fort temporal de mar va provocar la mort de 22 pescadors de Vilanova i la Geltrú, de quaranta barques que van sortir, sols tornaren nou; la resta s’estavellaren contra els penya-segats entre Vilanova i Sitges. El més jove de les persones que moriren fou un nen de 10 anys, la  mateixa edat que tenia l’Alexandre en aquell moment. Aquest fet li provocà un fort impacte. És així en certa manera com comença la seva relació amb el mar i la pintura de marines, amb una tragèdia. Pintarà el mar i la duresa del treball de la comunitat marinera tota la seva vida fins a la seva maduresa en què les seves pintures ens mostren un mar en pau i calma, amb el que sembla  que finalment es reconcilià.

A Vilanova i la Geltrú Cabanyes esdevindrà el gran documentalista pictòric de la vida marinera, on hi anava sovint a retratar als pescadors i les seves barques, especialment als capvespres identificables per la llum ataronjada o rosada de la posta de sol en contrast amb el blau intens del mar. De fet, els seus quadres són un testimoni fidel d’aquest món representant no només el paisatge de la platja sinó pel treball de pescadors i mariners, aquells que viuen el mar dia a dia amb els seus perills i la feina dura.  L’Alexandre no anava als matins a pintar, sinó als capvespres, perquè era el moment del dia, la llum, l’instant concert que ell volia representar. Era el moment en què els pescadors tornaven a casa després de la jornada del dia i feien la subhasta del peix a la platja, fet que va ser recreat per l’Alexandre en algunes de les seves obres. Sovint anava des de la  Masia  cap a Baix a Mar a pintar, però, també va fer algunes peces des de la casa del Passeig Marítim número 58, propietat de la família de la seva dona, en la qual va fer construir una gran balconada per tal de pintar des d’allà la platja, en aquell temps tota plena de barques a la sorra.

Molts pescadors de la platja vilanovina sovint explicaven que Cabanyes els anava a pintar en el moment de varar les barques a la platja  o mentre preparaven el ranxo, perquè volia captar un moment determinat, i que si  ells ja havien acabat el treball i volien marxar a casa, el pintor insistia que es quedessin una estona més per tal de poder acabar la pintura. En aquest sentit, és una obra molt viva, perquè representa allò que veu i viu.

La majoria d’aquestes marines tenen una clara tendència impressionista, que es va afirmant amb el temps, tant en la importància de la llum com en les pinzellades que fa. És la idea de “La captura de l’instant”, el fet d’agafar moments immediats i deixar-ne constància a través del pinzell, representant el ritme, el moviment i la vida, en aquest cas de la Vilanova marinera. És un estil en què aviat veu que es troba còmode i que el defineix, i continuarà treballant tota la vida.

Fotografia: Fons ACGAF60-109/Alexandre de Cabanyes (fons fotogràfic)

Bibliografia

–  “Alexandre de Cabanyes.1877-1972. L’últim modernista”. Francesc X, Puig Rovira, Esther Alsina i altres. Catàleg exposició al Museu Víctor Balaguer/ Masia d’en Cabanyes, Vilanova i al Geltrú, 2018.

– Guió de la visita a l’exposició “La captura de l’instant”, Mònica Álvarez . Museu Víctor Balaguer,2018.

Obres

*Alexandre de Cabanyes. “Any dels negats” Grafit i llapis de colors s/cartró, 40 x 53 cm. Col·lecció particular. (Exposada a la mostra  “La captura de l’instant”. Museu Víctor Balaguer,2018).

ALEXANDRE DE CABANYES I MARQUÈS (1877-1972), UN ANY PER A RECORDAR-LO

Alexandre de Cabanyes marxa a París a principis del segle XX i ho fa acompanyat dels amics  Xavier Nogués i Francesc Sardà. És un viatge desitjat per tot jove amant de les arts europees de l’època, i ja des de la dècada dels vuitanta molts d’ells  viatjaran a la capital francesa.  Els tres companys  s’instal·len al boulevard de Saint Germain, al barri llatí, el qual esdevindria un interessant nucli d’artistes. La vida bohèmia d’Alexandre, però, serà  diferent de la de molts altres que van viatjar a París en aquells anys, en el sentit que no depenia de vendre les seves pintures per sobreviure. Així i tot, la idea de viure  l’ideal artístic parisenc era més apreciat que  la necessitat de comoditats com grans pisos o luxes. Ells mateixos es van allotjar en una  mansarda, l’àtic dels edificis parisencs on solien viure persones del servei i artistes,  ja que eren  els espais més econòmics, i també els que tenien més llum, molt adequat per ells. Els joves explicaven anys més tard com cada cop que algun d’ells  venia una pintura, llençaven els diners enlaire, i quan en necessitaven, sovint buscaven per la casa per veure si quedava alguna moneda en algun racó.

Encara que aquest viatge està poc documentat i que inclús desconeixem l’any concret en què es va fer, sabem que  l’Alexandre visità museus i tallers d’artistes i  assisteix a l’Acadèmia Colarossi , al barri de Montparnasse, per on havien passat  Isidre Nonell o el mateix Paul Gauguin. Aquesta acadèmia va néixer l’any 1870 com a contraposició a l’Escola Oficial, cercant nous models i maneres de fer més enllà de l’academicisme que encara regnava. Era un tipus d’ensenyament innovador i totalment allunyat dels que s’havien fet fins  aleshores. A París també començà a pintar a l’aire lliure, tècnica que conrearia tota la seva vida. A la Masia podem admirar un retrat seu pintant al seu estudi a París fet per Francesc Sardà.

D’aquests anys es conserven algunes pintures purament modernistes, com “El cafè de París” o fins i tot de caràcter simbolista com “Les tres Gràcies”**, dues de les peces que es van poder  veure a l’exposició antològica de l’autor La captura de l’instant”, que va tenir lloc al Museu Víctor Balaguer l’any 2018.  És el vessant menys coneguda del pintor, a la  que no tornarà  mai, caracteritzada per  pinzellades soltes que ens mostren  l’estètica d’interior de bars o cabarets, balls, llum elèctrica, ampolles d’alcohol i alguna figura femenina amb trets típics de l’ideal femení de la femme fatale (pel-roja, rostre blanc, llavis vermells), que altres pintors van representar en nombroses ocasions, com Hermen Anglada-Camarasa o Tolousse latrec.  L’any 1906 exposa obres seves de París al “Círculo Villanovés”. Alexandre tornarà a París un cop més l’any 1908, camí de Munich, però, posteriorment la seva trajectòria artística es desenvoluparà en terres catalanes, encara que presentà exposicions a diferents països.

L’Alexandre es denominà a si mateix  “l’últim modernista” i és cert que té una etapa modernista ben definida, però curta, realitzada durant aquest viatge a París.  És una tendència artística que reprendrà mai. Com diu Francesc Fontbona, historiador de l’art de referència pels segles XIX i XX, Alexandre Cabanyes és modernista per anys, però, la seva  obra s’encabiria més aviat dins de l’anomenat postmodernisme. Quan parlem del Cabanyes modernista ho diem en el sentit de l’ideari del moviment: llibertat, joia de viure, mirada de l’instant sobre la realitat, interès per la llum i els canvis… Al llarg de la seva vida desenvoluparà el gènere paisatgístic amb una tendència marcadament impressionista.

Fotografia: Fons ACGAF60-121/Xavier Pi de Cabanyes.

Bibliografia

– “Alexandre de Cabanyes.1877-1972. L’últim modernista”. Francesc X, Puig Rovira, Esther Alsina i altres. Catàleg exposició al Museu Víctor Balaguer/ Masia d’en Cabanyes, Vilanova i al Geltrú, 2018.

–  Guió de la visita a l’exposició “La captura de l’instant”, Mònica Álvarez . Museu Víctor Balaguer,2018.

Obres

*Francesc Sardà “Alexandre de Cabanyes pintant al seu estudi a  París” (1900-1904). Oli sobre tela. 101 x  50.5 cm. Masia d’en Cabanyes

** Alexandre de Cabanyes ”Cafè de París” 1900. Oli sobre tela. 60,3 x 71,80 cm. Col·lecció Evarist Arnús

Alexandre de Cabanyes “Les Tres Gràcies”. c. 1902. Oli sobre tela. 95 x 95 cm. Col·lecció Martí Miret