“Elles” per Teresa Costa-Gramunt

El passat 27 de desembre l’escriptora i poeta vilanovina, Teresa Costa-Gramunt, va publicar a La Fura una ressenya de la visita comentada “Elles”, que vol reivindicar les dones que han viscut o que tenen alguna relació amb la Masia d’en Cabanyes. Compartim aquí el seu text i us convidem a veure la visita al nostre canal de youtube

Des del 29 de novembre de 2020, al Centre d’Interpretació del Romanticisme a la Masia d’en Cabanyes, de Vilanova i la Geltrú, es pot fer una interessant visita comentada a través del canal youtube (la pandèmia obliga a prendre mesures de protecció). La visita, que ha estat treballada durant el confinament, porta per títol “Elles. Parlen les dones de la Masia d’en Cabanyes. Un viatge a la seva història oblidada”. L’objectiu és fer visibles aquestes dones com a protagonistes de la història d’aquest indret amb carisma neoclàssic, il·lustrat. Dones que hi han viscut o que hi han tingut relació, com l’enamorada del poeta Manuel de Cabanyes, Antònia Ynglada. Mare que va ser del pintor Modest Urgell, era una dona culta, parlava en francès amb el seu pretendent poeta.

Elles sempre hi han estat. Una altra cosa és que en sapiguem la traça, que n’hi hagi prou memòria, que les cròniques hagin posat el focus en unes més que en altres, segons el seu protagonisme més discret o més vistós, com Núria de Cabanyes, filla del pintor Alexandre de Cabanyes. Morta de tuberculosi com el poeta, tenia molta traça pel dibuix i es pot ben assegurar que es va perdre una ninotaire excel·lent, com ho mostren els dibuixos que d’ella es conserven. Més discreta va ser la seva mare, Pilar Ricart, esposa del pintor Cabanyes i germana del també pintor Enric-Cristòfol Ricart. Pilar Ricart escrivia moltes cartes, segons se sap. Gran corresponsal, tenia inquietuds que la van abocar a estudiar esperanto i a estimar la pedagogia de Maria Montessori, en la qual va fer educar els fills. De les dones de les generacions anteriors se’n saben traces perquè marits o germans en van deixar petja escrita, com ara la devoció amorosa que Josep Anton de Cabanyes tenia per la seva dona, Pepita d’Olzinelles, o l’estima que professava a la seva germana Dolors de Cabanyes, que va patir la desgràcia de perdre la seva filleta de manera poc clara. Casada amb un vidu, els fillastres no la veien amb bons ulls i una nova germana potser els hauria fet més prima l’herència. En coneixem la figura pel retrat de Viladomat que es pot veure al Museu Víctor Balaguer. Històries, cròniques, vides amb elles com a protagonistes en un viatge cap al seu descobriment.

 

Continue Reading

El Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes, una experiència sensible i cultural

El Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes està situat a la Masia d’en Cabanyes. Aquesta casa-museu als afores de Vilanova i la Geltrú és un edifici neoclàssic construït el 1798 inspirat en les vil·les pal·ladianes. Hi va morir Manuel de Cabanyes (1808-1833), un jove intel·lectualment precoç considerat l’introductor de la literatura romàntica europea al país. Mort de tisi com el seu contemporani John Keats, ambdós tenen en comú un amor fallit, l’estima per Grècia i Roma i una poètica que enllaça la forma clàssica amb el color intens de les vetes del Romanticisme. READ MORE

Continue Reading

Domenico Bagutti

 

La Masia d’en Cabanyes es va construir el 1798 i ha estat atribuïda a l’arquitecte italià Domenico Bagutti: la Masia és un cas excepcional en l’arquitectura de Catalunya de finals del segle XVIII que s’acosta al model italià de vil·la pal·ladiana.

L’Oriol Pi de Cabanyes, tant vinculat a la Masia d’en Cabanyes, ens dona a conèixer a Domenico Bagutti en un article a la Vanguardia.

 

 


DOMENICO BAGUTTI

“L’agost en el seu meridià em transporta sempre idealment a Elx, al Misteri. I aquest any també, físicament, a Rovio, el poblet de la Suïssa italiana, a les proximitats del llac de Lugano, on he anat a buscar traces de l’arquitecte d’època neoclàssica que va intervenir, entre d’altres obres que aquí he anat descobrint, en l’oratori de santa Maria Assunta, dita popularment “la Gesiola”.

A la façana d’aquest edifici de pitagòrica planta octogonal hi ha un sorprenent rellotge de sol que adverteix: “Qual fugit rapida l’ombra del sole, tale scorre tua vita e par che vole” [“Tal com fuig, ràpida, l’ombra del sol, així s’escorre la teva vida i sembla que voli”]. Sota la imatge d’un parell d’àngels “putti”, un crani i un rellotge de sorra, es llegeix perfectament la seva signatura: F. [Fecit: “ho ha fet”] Domenico Bagutti.

La vareta gnòmica i el complex indicador de les hores duen la data de 1824, quan aquest dissenyador, escultor i mestre d’obres avui incomprensiblement caigut en l’oblit ja hauria retornat al país natal després de llarga expatriació (en el context d’unes lluites influïdes per la Revolució Francesa que van acabar incorporant el cantó del Ticino a la República Cisalpina creada per Napoleó el 1797).

Per tradició familiar estucador artístic (que és més que guixaire), el polivalent Domenico Bagutti (1760-1837) va ser el projectista i arquitecte del Laberint d’Horta i de la pal·ladiana Masia Cabanyes de Vilanova, una de les més belles mostres –amb l’edifici barceloní de Llotja– de l’arquitectura neoclàssica a Catalunya.

Joan Anton Desvalls, el marquès d’Alfarràs, l’havia contractat el 1791 i sembla que va treballar entre nosaltres almenys fins al 1808.

Així consta, si més no, a l’estela funerària que trobo per casualitat, perquè no se’n parla enlloc, en el que devia ser l’antic ossari de la parròquia de Rovio. Molt erosionada pel pas del temps, avui la inscripció lapidària amb prou feines es pot desxifrar: “Domenico Bagutti qui nato nel 1760 fu disegnatore, fece in Barcellona di Spagna e altrove opere insignanti plastica […] e nella morí nel marzo 1837”.

Es conserva també la seva casa (a la via della Costa), amb uns singulars baixos en semicercle i un relleu escultòric (la Madonna col Bambino) fet per ell mateix. Rovio té ara uns vuitcents habitants i un nucli amb uns pocs carrers estrets i empedrats amb còdols perquè no hi rellisquin les peülles. Ubèrrimes, les fonts ragen permanentment en uns abeuradors que semblen sarcòfags d’època romana.

A tota aquesta zona subalpina hi ha molta pedra. Els constructors de Rovio han excel·lit en un ofici que passava de pares a fills. Domenico Bagutti duia amb ell l’antiquíssima tradició dels mestres “cumacini” (o de Como), els picapedrers reagrupats en un gremi de constructors itinerants que van ser molt actius, partint d’aquesta zona del Ticino i la Llombardia, ja des dels segles primers de l’arquitectura romànica.”

ORIOL PI DE CABANYES

La Vanguardia (edició català), 15 d’agost de 2018

Continue Reading

Manuel de Cabanyes: Poemes essencials. Selecció, traducció i comentaris d’Oriol Pi de Cabanyes. Vilanova i la Geltrú, edicions El Cep i la Nansa, 2107, 148 ps.

Per Xavier Solà

Les edicions dels poemes de Manuel de Cabanyes han estat sempre una notícia de gran satisfacció per als vilanovins i més en aquest cas, perquè aquest llibre es publica després de 35 anys de la darrera edició. En format de rústica, el llibre és editat pel Consell Comarcal del Garraf amb la cura i l’elegància en la impressió que ens té acostumats El Cep i la Nansa. Tenir a l’abast aquest llibre és un fet que no pot ser ignorat pels amants de la nostra poesia, i Cabanyes, per diverses raons, és un poeta que ens toca de molt a prop.

El recent llibre es compon de dues parts. Els Poemes, que en formen el cos principal, i una part introductòria subscrita pel traductor Oriol Pi de Cabanyes.

Quant als Poemes, primer apareixen traduïts al català els Preludis de la meva lira –els poemes més reeixits, tot i que falta el darrer poema- i, a continuació, sota el títol Altres poemes, s’inclouen 6 poemes sencers i 2 poemes incomplets, sense cap ordre cronològic ni temàtic. Si bé no són tots –ho confessa el traductor-, la versió catalana de Pi de Cabanyes ens delecta amb els poemes de més fama i qualitat, cisellats amb molta cura, vers per vers –d’aquí el títol Essencials- i aconsegueix allò que desitjava el poeta, que els versos siguin sense rima concordant, que siguin aspres i enèrgics i que siguin lliures.

Tot i que es perd una part de la sonoritat original, el traductor, per altra banda, ajuda el lector per obtenir una millor comprensió, en especial en els temes polítics com els de la repressió i la llibertat, i així el lector descobrirà que el poeta defensa la justícia en pau i llibertat. A més, és una versió catalana més comprensible i entenedora que la que fins ara podia llegir-se –versió d’Alfons Maseras de 1935-, versió no massa fidel amb el text original. En aquesta ocasió, pel contrari, la versió de Pi de Cabanyes, sense desvirtuar-ne l’essència i conservant allò que emociona de l’esperit poètic original, facilita aclarir les ambigüitats i ajudar a restituir la veritat profunda absent de l’original, que el poeta no podia exterioritzar sotmés al silenci per la repressió de la censura.

Abans d’arribar als Poemes, però, trobem la part introductòria, que està estructurada en dos apartats: primer una Notícia biogràfica resumida que facilita la ubicació del poeta, tant en la seva època com en la seva solitud i tristesa existencial, per  tal d’entendre millor el missatge dels poemes; i després, una explicació argumentada dels motius pels quals el traductor ha decidit  portar a terme  aquesta versió catalana, que de fet és una introducció a les característiques del llenguatge i estil del poeta, per tal de justificar les dificultats tant del text original castellà com de la mateixa traducció.

I encara cal dir que el traductor adjunta al costat dels poemes unes notes o comentaris, que ajuden a comprendre millor els referents històrics i culturals, molt allunyats del nostre present, que d’una altra manera passarien inadvertits; i encara, per acabar, afegeix una bibliografia específica sobre el poeta Cabanyes, per als qui vulguin saber-ne més.

Aquesta edició és un motiu d’enhorabona, perquè representa una gran contribució a la divulgació del poeta Cabanyes a Catalunya. El traductor, en traslladar els poemes al català, no només aconsegueix retornar els versos al pensament original del poeta, qui d’aquesta manera recupera la llengua perduda, sinó també que proporciona un text als lectors que prefereixen la lectura en català i descobreix l’obra de Cabanyes a les noves generacions que el desconeixen.

Continue Reading

Procés de restauració de dues cadires alfonsines

cadires

El “Centre d’interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes”  té un programa de restauració que es va desenvolupament en funció de les disponibilitats pressupostàries. L’any passat , Carmen Lara, va restaurar dues cadires alfonsines.

A la revista Unicum de l’Escola Superior de Conservació i Restauració de Béns Culturals de Catalunya  – del maig del 2014- , hi ha una referència sobre tot el procés de restauració.

Al següent enllaç podeu descarregar-vos l’article: Article UNICUM amb cadires Masia d’en Cabanyes

Continue Reading

“El sentit del patrimoni” per Joaquim Nadal

La declaració com a BCIN de la Masia d’en Cabanyes és una fita i un reconeixement als valors intrínsecs del monument i, alhora, a les activitats culturals que s’hi despleguen.

Per això, justament, té sentit que ens preguntem si tot acaba o tot comença amb la declaració. I, anant més enllà, si la nòmina de béns declarats és la nòmina del patrimoni capturat i immobilitzat en una presó administrativa de paper.

La declaració pot ser un principi de garantia de protecció, però ha de ser per damunt de tot un repte de futur, un compromís d’activitat permanent de defensa, protecció i gestió del patrimoni heretat.

I, encara, ens hem de demanar pel valor i la importància de la cultura, per la seva força i pels seus límits i per les causes que si i a vegades no en fan una garantia i un antídot a la barbàrie? Vull dir que la cultura pot ser condició necessària, però no condició suficient, per a la pau, la llibertat i la creació artística i cultural. Fins i tot ens permetem d’insinuar que a vegades s’han comès també barbaritats en nom de la cultura, i que el poder no atén a cap mena de raons quan es tracta de fer prevaldre l’arrel mateixa del poder i, així, cap pòsit cultural no ha resistit la fúria  destructora a la biblioteca de Sarajevo o la d’Alexandria, al patrimoni cultural de Líbia, de Síria o l’Iraq, i a tants altres llocs del món que han descobert la fragilitat efímera del que havíem catalogat com a valors eterns.

També ens hauríem de preguntar si no vivim una certa saturació patrimonial, que ens fa viure una mica aclaparats i acomplexats pel pes del patrimoni, i pel pes de la història.

Em sembla que el patrimoni és la memòria del temps. És un fil invisible que reconstrueix el lligam entre el record intangible, la transmissió de la memòria i l’herència tangible que hem rebut.

El patrimoni esdevé, en aquest sentit, l’expressió de les capes del temps, el pòsit dipositat com la pols del temps, i de capa en capa esdevé un palimpsest imperfecte i variable.

El fil invisible de la memòria ens desvela els ressorts ocults, les capes desaparegudes. I ens permet constatar un etern teixir i desteixir, que és el resum de la construcció, la destrucció i la reconstrucció del patrimoni.

El nostre patrimoni és fill de la tria possible, i potser intencionada, dels temps remots i dels temps recents. És, alhora, el decantament del temps i la precipitació dels esdeveniments, un patrimoni dipositat i un patrimoni sacsejat, menyspreat i malmès, tot en un.

El valor patrimonial atribuït a l’herència no pot prescindir del sentit històric de la realitat a cada moment i ha de buscar la correspondència entre els valors patrimonials, rebuts i transmesos, i el sentit de la història en el moment de la seva producció. El nostre fil invisible, els fets de la història i de la memòria, ajuden a donar vida al patrimoni.

No ens correspon i no ens podem permetre una contemplació passiva d’un patrimoni inert. El patrimoni inanimat s’acumula i apilona, en un amuntegament indiscriminat, potser sense sentit.

Llegir el patrimoni i interpretar-lo és donar-li vida. Omplir-lo de contingut és donar-li sentit. Ens cal fugir de la contemplació romàntica d’un passat gloriós en ruïnes, i començar de nou.

Ens cal estirar el fil dels fonaments, construir el teixit de les dinàmiques socials del passat i del present, atribuir un sentit a la representació del patrimoni com un espai social, econòmic i de poder. Només, així, captant el sentit de les coses tindrem resposta als interrogants que ens planteja la realitat del temps escolat.

Passa aquí a la Masia d’en Cabanyes.

Hi ha un fil conductor: el conreu de la vinya, l’explotació de la terra i les seves formes, el treball de la terra i les seves tensions, la producció de vi, la transformació en aiguardent, el comerç de prop i de lluny, el negoci, els viatges, el cosmopolitisme, la importació de gustos i de modes.

La vinculació d’una arrel rural profunda, rabassaire, en els treballadors, la importació d’un gust italianitzant, potser toscà en les formes de l’arquitectura, el coneixement i el conreu i la pràctica de l’art, la literatura, l’economia i el pensament. Les concessions a Rússia, la condescendència russa, en el context d’un mercat.

Cultura i patrimoni. Vet aquí un tema per a una política de país. Una política que atorgui un valor transformador a la cultura, i un valor d’anàlisi al patrimoni fins a garantir que el futur es construeix amb l’herència rebuda incorporada. Assumint-ne la realitat tangible, la presència immaterial, les continuïtats i les discontinuïtats i, sobretot, les contradiccions.

Situats en aquesta terra, la base, el fonament, la pinya imprescindible per no fer volar coloms, ni construir castells a l’aire, sense renunciar mai a l’horitzó de la utopia.

Joaquim Nadal i Farreras, director de l’Institut Català de recerca en Patrimoni Cultural (ICRPC) . Universitat de Girona.

Publicat al Diari de Vilanova, en motiu del BCIN. 13 de juny de 2014

Continue Reading

Testimoniatge d’Oriol Pi de Cabanyes

Retrato Alexandre Cabanyes_Detalle 2

M´ha estat demanat que aporti jo també el meu testimoniatge en aquest acte de concelebració de la declaració oficial de la Masia en Cabanyes com a Bé Cultural d´Interès Nacional. I ho agraeixo ben de cor. Com que no hi puc ser personalment, he posat per escrit aquest testimoniatge de record i agraïment que en nom meu llegirà la meva filla Núria.

Aquesta era la casa del meu avi. És una cosa tan senzilla com això. Era la casa del meu avi i no només la del meu avi, sinó també la de molts altres que ell reverenciava com si fossin aquells antics déus de la llar –els lars- dels romans.

Aquesta va ser també la casa de molts dels meus estius. I la de molts Nadals (com aquell de la gran nevada).

Aquí hi va haver el paradís de la meva infantesa.

Vaig passar aquí molts dies de xafogor i moltes nits de fred i humitat, molts dies llegint i moltes nits escoltant llunyanes ràdios interferides. Aquí vaig jugar a escacs amb el meu avi. Aquí vaig veure´l pintar al seu taller tot escoltant, com sempre feia, la “Pastoral” de Beethoven. Aquí vaig trepitjar moltes vegades raïm, a peu nu, sobre el cup, durant la verema. Aquí vaig penetrar el misteri de la biblioteca que m´era prohibida. Aquí vaig fer l´aprenentatge dels íntims lligams entre natura i cultura.

És aquesta una casa amb molt de passat. I és per a mi una casa amb molts de records personals. Però no hi ha passat que no sigui també una construcció de present i al mateix temps una proposta de futur.

El que és essencial és la continuïtat, la consciència que tots som baules d´una gran cadena. Permeteu-me que ho digui amb paraules de Novalis, aquell altre gran poeta romàntic: “Només quan s´és capaç de comprendre una llarga sèrie amb una sola ullada, només llavors s´observa la concatenació secreta entre el passat i el futur i s´aprén a compondre la història a partir de l´esperança i el record”.

Avui es tanca una altra etapa de la història d´aquesta vella Masia, que ja fa anys va passar a propietat municipal per donació dels seus copropietaris, els germans Joaquim, Marta i Neus de Cabanyes Ricart, en memòria del seu pare Alexandre de Cabanyes, que tant se l´estimava.

Considero de justícia recordar avui també en aquest acte Ventura Gassol, el Conseller de Cultura de la Generalitat, que el 1936 va prendre sota la protecció oficial aquesta vella masia que, més que una masia, és una vil.la projectada per a un temps com de pau romana. Però que ha hagut de romandre tancada i sota l´amenaça de perills externs almenys en tres diferents moments de la història dels dos últims segles.

La conservació d´aquesta casa té molts noms. No els dic tots per por d´oblidar-me´n algun. Però tots ells, del primer a l´últim dels regidors, consellers comarcals, tècnics, restauradors, guies de visitants, etc. es mereixen el nostre agraïment i el nostre homenatge.

Gràcies ara a tots i cadascun dels membres dels diferents consistoris de l´Ajuntament de Vilanova i la Geltrú que s´han fet càrrec d´un patrimoni que incrementa les possibilitats d´atractiu turístic i cultural de la nostra vila.

Gràcies també al Consell Comarcal del Garraf que actualment vivifica l´espai amb la seva presència (i molt en especial als dos últims responsables de la Masia i els seus continguts culturals: Lluís Ochoa i Mila Arcarons, que hi han fet tan bona feina).

I finalment gràcies a la Generalitat de Catalunya que, per mitjà del Departament de Cultura, ha sabut valorar com cal aquest bé patrimonial comú, elevant-lo a la categoria de Bé Cultural d´Interès Nacional. Que per molts anys a tothom. I llarga vida a la Masia i al Centre d´Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes.

 

Oriol Pi de Cabanyes

Publicat al Diari de Vilanova, en motiu del BCIN. 6 de juny de 2014

Continue Reading

“Patrimoni i eficiència”, per Isidre Also

Masia d'en Cabanyes

Hi ha binomis que sovint es fan servir com a combustible de la facúndia més prosopopeica, i queden bé en qualsevol peroració. Ara no és el cas enumerar-ne uns quants però segur que us en ve al cap, més d’un.

La cultura i l’empresa composen una d’aquestes dualitats sense frontissa. Són dos mons que s’atrauen per l’interès i es repelen per les sensibilitats. Reconec el meu fracàs a l’hora de promoure relacions entre els uns i els altres, tot i que persevero en l’assaig.

Coincideixo amb Marijó Riba en el seu anterior escrit amb el pretext de la designació de la Masia d’en Cabanyes com a Bé Cultural d’Interès Nacional, en el sentit que la cultura i els elements patrimonials poden ser i haurien de ser generadors d’activitat. Sempre que hi ha activitat, si està ben gestionada, hi guanya tothom. Tret de la usura, difícilment trobareu un negoci en què només en tregui profit l’amo.

També, amb una bona gestió dels actius culturals els beneficiaris poden ser nombrosos. Hi haurien de guanyar els promotors, els ciutadans i l’entorn. Una altra cosa és que la governança de les institucions públiques de l’àmbit de la cultura sigui l’adient, i aquí sí que hi ha molt marge de millora.

L’afebliment dels recursos públics que fins fa poc es dedicaven a balquena a la preservació i la divulgació del patrimoni cultural ha tingut un retruc, encara massa incipient, orientat a l’eficiència. Cal generar ingressos per fer front a les necessitats de manteniment, estructura, continuïtat i creixement; com a qualsevol empresa.

Avui, els museus i els equipaments d’interès cultural senten la necessitat d’administrar-se amb criteris més propers a la gestió privada. El problema és que amb freqüència hi trobem patronats en què, verbigràcia, no hi ha representació del sector empresarial i s’obsedeixen a considerar els escenaris culturals com una reserva conventual que cal protegir dels profans. Els frares de la cultura són sectaris, la majoria. Encara més, el paper dels polítics en aquestes sagristies acostuma a ser toix i de perfil baix. Moltes vegades, què saben, ells!

Tampoc és fàcil trobar gerents culturals amb la necessària sensibilitat per la cosa cultural i alhora amb la deguda capacitat pel que fa a la gestió. Per cert, aquest perfil competencial, així de polinòmic, té futur, sens dubte.

Des de l’ADEG considerem com a molt satisfactòria la bona relació que mantenim amb els gestors de la Masia d’en Cabanyes. Ja fa temps que ens hem posat d’acord i coincidim en l’organització de determinats esdeveniments, col·laborem en diferents accions de manera recíproca i ens ajudem en la divulgació d’activitats. No cal anar més lluny, o potser sí.

La Masia d’en Cabanyes pot tenir projecció com a actiu patrimonial i com a plató d’activitats empresarials si l’estratègia endegada pel Consell Comarcal del Garraf s’acompanya d’uns mínims recursos. Més enllà del seu interès cultural, ignorat o poc considerat per la gran majoria, convé una divulgació entenedora, a partir d’un discurs d’acolliment fresc i convincent més que no pas una glossa a la tossuda bohèmia.

No es fàcil vendre l’esperit del XIX sense una libido que el faci suggerent. Avui tant de moda, la fal·lera de posar-hi relat a les coses no va enlloc si no s’acompanya d’una mínima credibilitat. Quan la Marijó Riba escriu que hem de començar per creure’ns allò que tenim, estic d’acord. Quan els polítics diuen que cal “posar-ho en valor” -expressió que delata la tropa poc llegida- també ho comparteixo. Però no n’hi ha prou. Cal guanyar-se la credibilitat dels destinataris del missatge, i això es pot fer amb propostes factuals, de veritat.

Isidre Also, Secretari general de l’Associació d’Empresaris del Garraf, l’Alt Penedès i el Baix Penedès

Article publicat al Diari de Vilanova, en motiu del BCIN.  30 de Maig 2014

Continue Reading