Disparate alegre [Proverbio Nº12. Si Marina bailó tome lo que halló]

Goya torna a recuperar en aquest gravat una altra de les escenes que havia tractat en els tapissos de Carles IV, en aquest cas el Baile a orillas del Manzanares (1776-1777, Museo Nacional del Prado ) i La gallina ciega (1789, Museo Nacional del Prado). Com en el primer gravat dels Disparates, el caràcter festiu del tapís es torna lúgubre i fosc, tot i representar igualment una escena vibrant. Si en els tapissos els protagonistes eren homes i dones joves que

Modo de Volar [Proverbio Nº13. Donde hay ganas hay maña]

Aquest Disparate era en realitat la làmina que tancava l’àlbum de la Tauromaquia que Goya va regalar a Ceán Bermúdez l’any 1816. El gravat, però, mai ha estat editat dins questa sèrie en considerar-se que no s’adequava al tema, tot i que alguns autors han buscat relacions entre la voluntat i l’astúcia de l’home per volar i la seva intel·ligència i destresa per lluitar contra els braus. Per aspectes tècnics, dimensions i temàtica està molt més propera als Disparates que no

Disparate de Carnaval [Proverbio Nº14. Alegrías antruejo, que mañana serás ceniza]

Novament una escena festiva transformada en tenebrosa que en aquest cas remet per una banda al Entierro de la Sardina (c.1814, Academia de Bellas Artes de San Fernando) i per altra a la Romería de San Isidro (1820-1823, Museo Nacional del Prado), en la que es podria haver basat en aquest Disparate. Aquesta és l’escena sobre la que Nigel Glendinning (1992) ha basat els seus estudis de la sèrie en relació a les tradicions del carnaval i la subversió dels

Disparate triple [Proverbio Nº16. Sanan cuchilladas mas no malas palabras]

Un altre dels Disparates més complicats de desxifrar i que ens presenta taota una sèrie de personatges centrats per una figura femenina, el rostre de la qual reflecteix un horror que no podem comprendre. Aquesta dona central té les mans donades a dos personatges, un a cada banda, però no sembla acabar de decidir cap a on va. Alguns autors han relacionat l’escena amb la problemàtica de les relacions entre els sexes, tot i que tampoc queda del tot clara aquesta

Disparate fúnebre [Proberbio Nº18. Dios los cría y ellos se juntan]

Considerada per Camón Aznar (1951) com una escena d’hermetisme essencial en la que tota la intepretació serà sempre mesquina, l’estampa que tanca l’edició de l’Acadèmia de 1864 representa una dona jacent al terra i coberta amb una manta, als peus de la qual apareixen tres tortugues, una serp i un gripau, i al costat del cap dos lleons o gossos de presa amb les boques obertes. El significat d’aquests animals s’ha relacionat amb temes de la política del moment: els lleons

Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes

La Masia d’en Cabanyes és un dels tresors patrimonials del Garraf, construïda el 1798 i considerada un cas excepcional en l’arquitectura de la Catalunya de finals de segle XVIII. L’exterior de la casa s’acosta al model italià de vil·la pal·ladiana, d’una gran harmonia i bellesa, i es complementa amb els pòrtics, que ens remeten al mas tradicional català. L’interior segueix els models neoclàssics, amb una decoració refinada i afrancesada. A la Masia d’en Cabanyes s’hi troba el Centre d'Interpretació del Romanticisme

Manuel de Cabanyes, figura cabdal del Romanticisme al nostre país

Oriol Pi de Cabanyes, descendent de la nissaga dels Cabanyes ens ressenya i ens situa de manera precisa l’apassionat món de Manuel de Cabanyes. “ Poeta de vida i obra curta, però llarga de posteritat, és el més destacat referent d’un grup de poetes catalans que escriuen en llengua castellana en una època en què el català encara no havia recuperat el prestigi com a llengua apta per a la creació literària de referències cultes. Va estudiar Filosofia i Dret a la

El palauet

Conèixer la Masia d’en Cabanyes ja té interès per ella mateixa, per l’espectacularitat d’una edificació que és la combinació perfecta entre una composició simètrica i clàssica a la manera de l’arquitecte italià Pal·ladio i la masia porticada catalana. És la combinació de l’elegància i la sobrietat. El resultat mereix destacar-se en l’arquitectura catalana de final de segle XVIII ja que és una de les peces més significatives dins el conjunt de realitzacions que es van portar a terme en el primer