Les cadires de fumador

A la Biblioteca de la Masia d'en Cabanyes tenim un dels objectes de mobiliari més curiosos de l'edifici: les cadires de fumador. També anomenades cadires de jugador o d'observador (del francés "voyeur"), aquestes cadires son molt característiques de l'època del segle XIX. El seu propòsit principal era el de ser el seient per als homes quan jugaven a les cartes. Els jugadors s'asseien de front, amb les cames separades i els braços recolzats a la part que avui identificaríem per recolzar l'esquena.

Els Disparates

La sèrie dels Disparates és considerada per tots els investigadors i especialistes en Goya com la més hermètica i difícil de desxifrar, en gran part per la poca documentació històrica que es té sobre aquestes estampes en vida de Goya. Es tracta de la darrera sèrie de gravats que va realitzar Goya abans d'emigrar a Bordeus (França) el 1824, i que mai va veure impresa. El conjunt està format per un total de 18 planxes, que actualment es troben a la

Disparate de miedo [Proverbio Nº2. Por temor no pierdas el honor]

L'escena d'aquest gravat presenta un grup de soldats arreplegats i espantats davant un monstre gegant que en realitat no és més que un home disfressat, cosa que podem endevinar a través de la màniga dreta per on treu el cap. Els soldats, aquells que teòricament no tenen por a res i s'enfronten en la guerra, apareixen acovardits, amb rostres d'horror, demanant clemència i fugint del gegant. L'ambient nocturn aguditza més la sensació de terror de l'escena. El tema del monstre o

La Masia d’en Cabanyes i la zona de pícnic romandran tancats al públic durant el mes d’agost

La Masia d’en Cabanyes i la zona de pícnic romandran tancats al públic durant tot el mes d’agost. A partir de setembre la Masia d’en Cabanyes i el Centre d’Interpretació del Romanticisme Manuel de Cabanyes (CIRMAC) continuen la seva activitat amb diverses propostes: visites guiades, visites temàtiques, activitats infantils, programa educatiu i activitats al voltant de l’Espai Goya.

Disparate ridículo [Proverbio Nº3. Andarse por las ramas]

  Un dels Disparates més difícils de desxifrar per l’enigma que amaga la mateixa escena, que no se sap ben bé què representa: un conjunt d’homes i dones amb la mirada trista i abaixada, asseguts sobre les branques d’un arbre i davant seu una figura encaputxada a la que sembla que la resta ha d’obeir. Una línia de lectura, iniciada per Beruete (1928), veia en aquesta una escena atemporal sobre l’abisme de la vida on tot es recolza d’una branca sec que

Disparate bobo [Proverbio Nº4. Tras el vicio viene el fornicio]

El Bobalicón era un gegant que durant les festes de carnaval ballava al ritme de les castanyoles, un tema festiu que aquí Goya transforma en una escena de terror. La figura del “bobo”, custodiat a banda i banda per dos rostres grotescos que semblen aparèixer d’entre la foscor, s’abalança sobre la seva víctima, un home que s’amaga darrere una mena de maniquí o ninot. De la mateixa manera que en el Disparate num.2, el tema de la por irracional torna a

Disparate volante [Proverbio Nº5. Reniego al amigo que cubre con las alas y muerde con el pico]

Una altra de les escenes més misterioses de la sèrie, on apareix un home agafat a la cintura d’una dona que aixeca les mans al cel i que cavalquen junts sobre un hipogrif. El rostre de l’animal fantàstic, de caràcter grotesc, sembla sentir plaer davant el dolor de la dona. La lectura de l’escena va ser orientada per Beruete (1928) sobre el tema de l’aventura amorosa, una idea que Camón Aznar (1951) va vincular també al desig sexual i l’allunyament de

Disparate desordenado [Proberbio Nº7. La que mal marida nunca le falta que diga]

Considerada una de les escenes més grotesques de la sèrie, aquest Disparate presenta en primer pla una mena de siamesos amb els caps units i que semblen lluitar per separar-se davant la mirada grotesca i plena d’horror dels espectadors del darrere. S’ha relacionat amb el matrimoni cristià, que oblia a dues persones a caminar en la mateixa direcció sempre i ser indissolubles, comportant la desgràcia dels seus membres. L’escena es vincula amb el Capricho núm.75 (“¿No hay quien nos desate?”) i