Poema del mes: EL CÒLERA-MORBO ASIÀTIC

 El còlera-morbo asiàtic (*)
[o El virus de la barbàrie]

Així com el cabdill que en hora atziaga,
abandonant les seves estances de glaç,
va inundar el bell Migdia
en sang i en plany,
va fer tremolar el Capitoli
i anomenat va ser l´Assot de Déu (2),

 

així tu, nunci del terror, nunci de mort,
còlera letal (3), estimbes sobre el sòl d´Europa,
circumdat de guerrers sàrmates, (4)
el teu carro arrasador.
I, des del Ganges,
cavant tombes, el Bòsfor traspasses.

 

Doble filat de punxes acerades
vol, en va, tallar la teva marxa
assoladora:
els teus verinosos, sobtats cops
en va reconeixen els fills d´Esculapi;(5)
i en va invoquen la natura sorda.

 

Vençut l´art i el poder, tu, ufanós,
recorres la senda de la desolació, misteriós i terrible:
sota el vel que t´encobreix
l´home just va creure veure-hi,
amb la seva espasa de foc,
l´Àngel de la còlera divina.

 

Però, cruel estranger, del teu poder
fa burla l´Europa corrompuda;
i, èmula teva en estralls,
Elis, elis… –diu-, ja veurem
qui envia més víctimes a l´inframón (6)
i quines seran les víctimes més nobles!

 

Així la impietosa, amb envilit parlar,
els bons i els malvats incita;
sona el clarí de guerra,
s´alcen els ferotges
que en somnis reposaven des del dia
que va deixar de brillar l´astre cors. (7)

 

Ai, quanta de sang tràcia i escita inunda
els faldars dels Balcans! (8)
Quants de guerrers ja extingits
fa rodar el Vístula (9) infaust!
Quant de plor apaga les vostres llars,
mares flamenques, esposes holandeses! (10)

 

¿Un altre cop, per a horror de l´univers,
voleu, francesos, regar amb una mar de sang
aquesta planta estrangera (11)
que en vostre sòl
no arrelarà mai, i els fruits de la qual
en criminal furor ara us embriaguen?

 

I aquestes impies armes que ara poseu a punt,
on van?, on van?, portuguesos… Ah!, aquestes armes…
No van ser pas aquestes armes
les que van acompanyar Gama
i  Albuquerque (12) en les seves gestes,
i les que us van conquerir el llorer de glòria!

 

Capteniu-vos! Tant de bo que del somni en què jèieu
mai no haguéssiu despertat!, per a tan negra lluita…
Capteniu-vos!… Que lluitin els fills
de l´Ambició i de l´Odi!
Que ni un sol braç ajudi el sacríleg combat!
Que només ells escandalitzin el món!

 

Crim, terrible crim! Una és la parla,
uns els altars…Corre la sang
d´un mateix pare per les venes
d´ambdós contendents
i  una dona amb dolor els va concebre
tots dos en el seu ventre matern.

 

Bells lligams d´amor!.. Cauen trencats
al cop horrible del ferro fratricida.
Natura s´estremeix!..
I, ai!,  les veus?…: ja udolant
sobre les teves torres, oh Lisboa!,(13)
vagaregen les fúries de Montiel, i les de Tebes.(14)

 

Notes:

  1.  Leandro Fernández de Moratín, el més important autor dramàtic del XVIII castellà, va morir a París, el 1828. És significatiu que el poeta citi aquest exiliat, tan emblemàtic com Goya, tots ells sense llibertat d´expressió en els anys despòtics de Ferran VIIè.
  2. Es refereix a Àtila, el cabdill dels huns, guerrers nòmades que des de l´Europa freda es projecten vers els territoris més temperats del Mediterrani. Al segle V dC. els bàrbars del nord van ocupar el Capitoli, el centre religiós i polític de Roma, i van liquidar l´imperi romà.
  3. pandèmia que, amb l´origen a l´India, es propaga amb rapidesa en un avenç imparable que causa milers i milers de morts. És una amenaça que durant molts anys terroritza els europeus. A la Península Ibèrica, el primer brot d´aquesta malaltia infecciosa es detecta el gener de 1833 al port de Vigo.
  4. antics bàrbars de les actuals Rússia i Ucraïna que van arribar fins al Mar Negre, al segle I aC.
  5. els metges: Esculapi era el déu de la medicina a l´antiga Grècia.
  6. “Orco” en l´original: l´Orc és el lloc on, en la creença de la Roma clàssica, anaven a parar els difunts.
  7. nascut a l´illa de Còrsega, l´emperador Napoleó, vençut i condemnat pels aliats el 1814.
  8.  tracis i escites són pobles nòmades indoeuropeus que, dos o tres milennis abans de la nostra era, es van estendre per bona part de l´Europa central i de l´Est i per l´abrupta Península Balcànica, que, des de Bulgària a Sèrbia, inclou la Grècia continental.
  9.  el riu més llarg de Polònia, dividida des de finals del XVIII entre Rússia, Prússia i Àustria.
  10. El nord (protestant) i el sud (catòlic) de l´antic regne dels Països Baixos acabarà dividit en dos estats (Holanda i Bèlgica) quan, després d´anys d´estira-i-arronsa amb intervenció de prussians i francesos, el conflicte intern s´apaivaga amb la creació del nou regne dels belgues, el 1830.
  11.  la barbàrie o absència de civilització.
  12. Vasco de Gama i Afonso de Albuquerque, navegants i conqueridors portuguesos del segle XVI.
  13. en l´original “Ulysea” per referir-se a Lisboa, que segons la llegenda havia estat fundada per Ulisses.
  14.  Montiel i Tebes evoquen llocs on, en diferents moments de la història, es van donar episodis de guerra fratricida:1) Considerada per alguns la primera guerra civil espanyola, la  guerra civil de Castella (que va durar més de quinze anys) va enfrontar dos fills del rei Alfons XI i va acabar al castell de Montiel, el 1369, amb l´assassinat de Pedro el Cruel a mans del seu germà bastard Enric de Trastàmara, que va inaugurar dinastia. 2) Fills d´Èdip rei (que ja va predir que havien de morir l´un a mans de l´altre), els germans Etèocles i Polinices, es van disputar el tron de Tebes, capital de Beòcia, a l´antiga Grècia.

 

*[Nota del poeta, ampliada –en cursiva– pel curador d´aquesta edició] Per a la millor comprensió d’ aquesta oda [en què el  còlera és metàfora d´un virus contagiós: la barbàrie i fanatització dels combatents] tinguin-se presents d’ un cop d´ull, tot i que sobradament coneguts, els fets següents. El còlera-morbo va passar a Europa amb els exèrcits russos que van tornar de Pèrsia [guerra russo-persa entre 1804 i 1813]. Ja s´havia encès aleshores la guerra de Rússia amb l´Imperi Otomà [començada el 1806], i va continuar amb estralls [fins que es va signar la pau, el 1812,només tretze dies abans que comencés la invasió napoleònica de Rússia]. Poc després van esclatar els moviments de juliol a París [“les tres glorioses” jornades, el 1830, que van dur al tron Lluís Felip d´Orleans, el rei amb què França es dota d´una constitució liberal], i instantàniament les turbulències dels malaconsellats belgues [pels francesos que protagonitzen les jornades revolucionàries de París que van acabar entronitzant una nova dinastia],  i la revolució d´un poble generós i enganyat [que s´independitza del regne dels Països Baixos i es dóna com a rei un príncep alemany]. La sacsejada dels trons europeus es fa sentir a Amèrica: ve un Monarca fugitiu a la terra dels seus pares, i ha de dormir sota el sostre de l´estranger [Joâo VI, el rei de Portugal, fugint de l´invasor napoleònic, s´ha refugiat al Brasil el 1808, i retorna a Europa l´abril de 1821. Sacsejat per moviments insurreccionals que el volen deposar, el 1824 ha de buscar refugi a l´armada britànica].  Es prepara per a la lluita, i va a l´encontre del seu contrari [el seu propi fill, Miguel, “l´absolutista”, conspira contra ell]. Els dos combatents [els germans Pedro i Miguel, fills tots dos del rei Joâo VI] es troben ja al camp de batalla: el vencedor serà potser un fratricida [la guerra civil portuguesa (1828-1834) és el correlat mitjançant el qual el poeta es fa ressò del creixent enfrontament entre absolutistes i liberals larvat en la “dècada ominosa” sota Ferran VII (1823-1833) i que, a la mort d´aquest rei, esclatarà amb gran violència en la imminent primera guerra carlina (1833-1840)]. No són opinions polítiques les que han dictat el final d´aquesta oda: són els afectes [com la pietat, en Antígona, o l´amor al proïsme en l´evangeli cristià] que, sota qualsevol creença política o religiosa, la natura ha inspirat sempre en els cors tendres.

 

Manuel de Cabanyes i Ballester (1808-1833)

Manuel de Cabanyes. Poemes essencials
Selecció, traducció i comentaris: Oriol Pi de Cabanyes
El Cep i la Nansa, 2017

Continue Reading

Poema del mes: A***

A***

Perdó, celeste verge(3),
si als teus honestos llavis
vaig arrencar, costós, un sí d´amor;
si al teu innocent pit,
si als teus somnis tranquils,
vaig torbar la calma plàcida, perdó.

 

Jo et vaig adorar. I un altar
de puríssim culte
en el si de l´ànima et vaig alçar,
que ni la meva boca ardent
ni els meus ulls de foc
ni un vague pensament van profanar.

 

Et vaig adorar a tu, només!
i ja teixia, joiós,
nupcial corona per orlar el teu front
quan de cop en punxes,
en punxes verinoses,
vaig veure que se´m tornava a les mans cada flor.

 

Allunya´t, fatal garlanda!…
renuncio a la felicitat
si al bé que jo adoro li ha de costar el plor;
beuré jo tot sol
el calze del meu dolor.
Sigues tu feliç, estimada!, i peni jo.

 

Sigues tu feliç!…Esborra
del pit la infausta imatge
de qui va ser, més que amant, el teu amic;
i  en una urna funerària
ofega la trista flama,
la primera flama que va cremar en el teu pit.

 

Sense una pobra cabanya,
sense un arbre antic
a l´ombra del qual adormir el cos,
arrossegaré la meva vida
tal com torrent inútil
que entre erms i esbarzers corre cap a la mar.

 

Però solitari, errant
entre agitades ones,
sota el temple sant, en desesperat combat,
oh verge!, on sigui que jo sigui
a la meva ànima afligida
els teus records dolcesa em portaran.

 

I quan, a la fi, el meu esperit
trenqui les odiades cadenes
que el lliguen a l´argila vil
i desplegui les ales
i, tot volant, ja percebi
l´eterna mansió del Bé Suprem,

 

àngel meu! esperaré trobar-te
en els cors que entonen al Senyor
himnes sagrats.
I amb aquesta idea, tan plàcida,
sobre el meu llavi morent
un somrís celestial florirà.

 

Notes:

  1. Antònia Ynglada i Moragas, jove vilanovina de qui el poeta es va enamorar, però amb qui no va poder consolidar la relació amorosa per l´oposició de la mare, viuda, rica i de mala jeia. Tona, com era coneguda familiarment, va ser la mare del famós pintor Modest Urgell i Ynglada, amic del comediògraf i pintor Llorenç de Cabanyes i, a la prematura mort  d´aquest, protector artístic del seu fill, Alexandre de Cabanyes.
  2. Rousseau era, com Voltaire, un escriptor prohibit per les autoritats eclesiàstiques i civils de l´època. Estudiant rebel, Cabanyes els va citar tots dos en un discurs a la universitat de Cervera, cosa que també va acabar provocant el seu trasllat a la d´Osca. La citació és de la novel.la epistolar “Julie ou la nouvelle Heloïse”(1761), inspirada en la cèlebre història dels amors contrariats de Pere Abelard i Eloïsa, en què la passió amorosa cedeix a una renúncia sublim.
  3. doblement pura, immaculada de cos i d´esperit, “donna angelicata” en la idealitzada contemplació del trobador, la “celeste verge” és l´enamorada del poeta, el qual es penedeix d´haver-li arrencat un “sí d´amor” que en certa manera evoca el de l´Anunciació.

 

Manuel de Cabanyes i Ballester (1808-1833)

Manuel de Cabanyes. Poemes essencials
Selecció, traducció i comentaris: Oriol Pi de Cabanyes
El Cep i la Nansa, 2017

Continue Reading

Poema del mes: A UN AMIC EL DIA DEL SEU SANT

A un amic en el dia del seu sant

Ara que, proper al Cranc abrusador,
el Pare de la llum ens torna el teu dia (2)
i fins tard guia cap al pèlag de l´ocàs
la seva quàdriga de foc,

 

teles de l´Índia i vasos de la Xina
i canelobres d´or lluent
et voldria oferir, en prova d´afecte,
aquest teu amic absent.

 

Però -ai Batil!(3)- m´ho prohibeix
la injusta deïtat (4) que,
en ràpida roda girant constantment,
inconstant canvia els destins humans.

 

M´ho prohibeix. Que a pèrfids tirans
les meves mans pures mai no han ofert,
en maldestra fam de riqueses,
fètid encens,

 

ni vil llagoteria els meus llavis venuts.
I mai la costa africana no m´ha vist
arrabassar en quillat impietós
els seus fills embrunits.(5)

 

Humil cultivador del cor de les muses,
tan sols puc dedicar-te
aquests versos fàcils que ara m´inspira
la meva tosca lira.

 

Donació pobra, però honesta
i franca, filla d´un cor que, oh Amistat!, animes.
I que tu estimes més que rics
obsequis, tendre Batil.

 

Tu, que potser ara fruint el deliciós encant
del Pindus en el seu cim florit,(6)
prou saps l´immens poderiu del cant
allí on s´eixampla.

 

I sense càntic i síl.labes sonores,
què serien els herois? La seva brillant glòria
enfonsaria el Leteu (7), envejós,
amb la memòria del seu nom.

 

I és que en aquells temps primitus
d´altres més prudents que el sobirà d´Ítaca (8)
i d´ altres més valents que Aquil.les (9)
va veure Grècia(10).

 

Però, ai tristos!, els encercla dens núvol d´oblit.
I és que la sort els va negar, aïrada,
la sagrada veu que fa cèlebres
desertes tombes:

 

vaguen entorn, plàcides, les ombres;
i a l´agradable so del càntic diví
el pelegrí diu: sota aquesta terra,
famosos, dormen.

 

Va passar que Alexandre (11) va sentir aquella veu
on Aquil.les gaudeix de repòs immortal, (12)
i li diu: oh venturós de tu!, que vas tenir un amic
mentre vivies...(13)

 

I, ara que ets ja en el llit mortuori,
l´homèrica lira (14), que el món admira
sublim, afalaga la teva eterna pau
quan explica les teves proeses.

 

Diu, i sospira. I, humiliat, silencia
la seva supèrbia antiga. Però s´esdevé que, a deshora,
inspiradora de furor guerrer,
sona la trompa.

 

Febrosa l´ànima, amb records nobles,
el Magne es llança. I és la seva audaç cimera (15)
la que primera, Granic (16),
tremola sobre les teves aigües.

 

Notes:

  1. Horaci va escriure l´oda a què pertany aquest epígraf en temps de les Saturnàlies (les festes en honor del déu protector de la sembra que han estat considerades un precedent del Carnaval) quan era costum entre els romans regalar presents als amics. També ho és en la festa jueva dels Purim, quan es disfressen i es fan obsequis  en recordança de la intercessió de la reina Ester per evitar l´extermini del seu poble, en captivitat a Babilònia.
  2. Uns pocs dies abans de sant Joan, quan se celebra l´onomàstica del destinatari del poema, el sol (“el Pare de la llum”) entra en la constel.lació de Càncer, el dia allarga i s´inicia, amb el solstici d´estiu, el període de més escalfor i vitalitat de l´any.
  3. nom literari aplicat a Joan Corminas, professor de Cabanyes a la Universitat de Cervera.
  4.  la deessa Fortuna.
  5.  moralista com sempre, Cabanyes es reclama contrari als servils com al comerç d´esclaus.
  6.  cim, a la serralada central del Peloponès, que va ser molt cantat pels poetes de l´antiga literatura grega. Cabanyes suposa l´amic gaudint de la lectura del millor (“el cim florit”) d´aquella literatura.
  7.  en la mitologia grega, el riu de l´Oblit, que submergeix els noms dels morts en la desmemòria.
  8.  Ulisses, l´heroi de l´ “Odissea”.
  9.  en l´original: “el Pelida” (Aquil.les era fill de Peleu), l´heroi de la guerra de Troia glorificat per Homer a La Ilíada.
  10.  “Hélade”, a l´original. Molt més que simplement un topònim, l´endònim Hèl.lade significa “el conjunt dels grecs”  i en Cabanyes, com en Byron, potser al.ludeix a un ideal de comunitat de passat gloriós mereixedor de ressorgiment. La revolta dels grecs moderns contra la dominació de l´imperi otomà havia començat el 1820. Després d´una breu etapa d´autonomia sota sobirania turca, els grecs van obtenir la independència el 1830.
  11.  Alexandre el Magne, rei de Macedònia, que va imposar la seva hegemonia sobre una constel.lació de ciutats-estat.
  12. A la tomba d´Aquil.les, Alexandre referma la seva decisió de conquerir, guerrejant, una fama heroica.
  13. es refereix a Pàtrocle, l´amistat del qual amb Aquil.les, glossada per Homer a la Ilíada, ha passat a ser emblemàtica.
  14.  Homer a la Ilíada.
  15. ornament al cim del casc del guerrer, sovint guarnit amb un plomall.
  16. el riu Granic, a l´Àsia menor, dóna nom a la primera batalla d´Alexandre el Gran contra els perses (334 aC.), amb la qual va començar les seves mítiques conquestes.

 

Manuel de Cabanyes i Ballester (1808-1833)

Manuel de Cabanyes. Poemes essencials
Selecció, traducció i comentaris: Oriol Pi de Cabanyes
El Cep i la Nansa, 2017

 

Continue Reading

Poema del mes: A MARCI

A Marci

Per l´angosta senda del Garraf riscós (1)
dirigir les regnes d´un cavall desbocat
o bé patronejar petita nau
pels furients onatges de l´Egeu

 

et fóra més fàcil, oh Marci!, que conduir
per rectes vies la pobra pàtria
cap al benestar que la teva ment somia
en noble il.lusió.(2)

 

De què et serveixen les lleis? ¿De què…, si,
trencat el precepte que inspira Natura
i la divinitat consagra, el fill d´Ibèria,
audaç, s´entesta en el crim

 

i el fastigós vici (ben enlairada la testa,
el pàl.lid front que desdenya
el vel de la ja exhaurida vergonya)
va prodigant  befes i ultratges a tot el que és just?

 

Pertot rancors, deixadesa pertot,
i set de rapinya descarada i matussera
i una horrible trafica d´allò més sagrat
que el món ha adorat…

 

Oh, temps feliços aquells antics
que “bàrbars” anomenen novençans doctors!
Fa hipòcrites, cors durs,
la llum d´avui dia…(3)

 

Llavors,  si més no, la palma de l´honor
aureolava el casc d´un idiota fet baró
i una cavallerosa espasa podia sostenir
un franc desafiament.

 

No sabien itàliques solfes ni gàl.liques danses
sinó que el cor sense defecte,
lliure d´afectes vulgars, sota la cota fèrria
sentien bategar.

 

Costums sens art!, severs costums
de l´avior que al cim de la glòria
d´Espanya vau alçar el blasó
bell i poderós, on sou?

 

S´han extingit els herois: de mares impures
el ventre impur concep tan sols
progènie corrupta,
covarda i fal.laç.

 

Ep! menteixen, aquests: són fills dels vicis…,
no fills d´aquells barons preclars
que en lluita contínua, brandant la llança,
cansant el cavall,

 

a l´antic desert van llançar l´alarb
i van erigir amb robusta mà la creu vermella
sobre l´eclipsada lluna minvant
del vençut Islam,

 

i, ben assenyats, a les corts pàtries
tractaven el bé dels pobles
o als excessos dels mals reis (4)
oposaven, ferms, prudència i valor.

 

Bé vas ser tu aleshores,  oh Burgos, testimoni (*)
de noble constància, quan a Santa Gadea,
reunits els Grans de Castella
davant el nou rei,

 

es va alçar un cavaller: viril capteniment,
majestat i gràcia, Rodrigo diuen que és
aquell qui en bona hora va néixer,
anomenat per tothom el Cid Campeador.

 

Ni fe ni homenatge no us vol tributar
qui -com jo- s´enorgulleix de lleial
si a allò que ara us pregunti, amb jura solemne
no responeu vós:

 

-En la mort a traïció del bon rei don Sancho,
que a la glòria estigui, vós, rei, no hi vau tenir
cap mena de culpa?…-No! –
Aquella mort no us va plaure?
L´esperàveu?… -No!

 

-Que tingueu mala mort si a la santa veritat
falteu, rei Alfons; que el vostre cos engreixi
carnívores aus, i sigui la vostra ànima
presa de Llucifer!

 

Amén...-repeteix el monarca tres cops,
però amaga la ràbia que aviat, ai Ximena!,
llàgrimes de viuda per l´estimat absent
et farà vessar.

 

Notes:

  1. Apte només per passar-hi a peu o a cavall, un arriscat camí de bast resseguia les costes –els rostos o costers- del Garraf  per anar de Vilanova i Sitges a Barcelona, quan normalment el trajecte o bé es feia per mar o bé per terra amb carruatge, però voltant per Vilafranca del Penedès i Molins de Rei. La imatge poètica del camí estret com a metàfora de les dificultats a véncer en la vida recorda l´afirmació del Quixot quan diu: pero yo, inclinado de mi estrella, voy por la estrecha senda de la caballería andante, por cuyo ejercicio desprecio la hacienda, pero no la honra. (Cervantes, Quijote, II,  32)
  2. Marci, l´amic que el poeta oculta sota un nom propi que etimològicament ja al.ludeix a la lluita, és presentat com un idealista que té vocació política i vol intervenir en la governança del país.
  3. es refereix al racionalisme extrem del segle de les llums, a una Il.lustració poc sensible a les raons del cor i als valors espirituals de l´antiga cavalleria medieval.
  4. S´ha de situar aquest poema en el context històric en què va ser escrit: durant l´anomenada “década ominosa” (1823-1833), la segona etapa repressiva de Ferran VIIè, el rei que, havent traït la seva paraula (“marchemos todos, y yo el primero, por la senda constitucional”), reprimeix amb ferotgia les llibertats recuperades durant el trienni liberal (1820-23) i torna a regnar, absolutista, sense que ningú tingui l´atreviment de plantar-li cara, com segles enrere el Cid amb el seu rei.
  5. * [Nota del poeta] Els cavallers de Castella s´aglevaren a la ciutat de Burgos per acordar el que calia fer. La resolució fou de rebre don Alonso per rei de Castella, a condició que jurés per expresses paraules que no havia tingut ni art ni part en la mort del seu germà don Sancho. Don Alonso, avisat d´això, partí cap a aquella ciutat. La majoria dels presents recelaven de prendre-li el jurament, pensant que ho tindria per desacatament, i que en endavant es venjaria de qualsevol que ho intentés. Només el Cid, com que era de gran coratge, s´atreví a prendre aquell comès i a posar-se a risc de qualsevol reacció. A l´església de santa Gadea de Burgos li  prengué el jurament, que en definitiva era que no havia tingut part en la mort del seu germà, ni en fou pas sabedor; si no fos així, que caiguessin sobre el seu cap gran nombre de malediccions que allí s´expressaren…Dissimulà el rei aleshores el desacatament; es mostrà alegre i cordial amb tots, com el temps ho demanava, però el seu pit, greument ofès amb el Cid, tal com els efectes clarament ho mostraren. (Mariana, Historia de Rebus Hispaniae,  IX, X)
    Pel mateix motiu els nobles i cavallers s´encengueren en contra d´ell (el Cid) en una nova enveja: procuraven abatre a qui més aviat haguessin hagut d´imitar; a tal fi s´armaven de calúmnies i falsies que li feien; tergiversaven els seus serveis i les seves paraules. No els era dificultós sortir-se´n, per estar el Rei disgustat de temps enrere.
    Acordaren que sortís desterrat del regne, sense donar-li més que un terme de nou dies per complir el desterrament. No s´atreví el Cid a contrastar-se amb aquella tempesta: encomanà la seva dona i fills a l´abat de San Pedro de Cardeña (Mariana, Historia de Rebus Hispaniae, IX, XI)

 

Manuel de Cabanyes i Ballester (1808-1833)

Manuel de Cabanyes. Poemes essencials
Selecció, traducció i comentaris: Oriol Pi de Cabanyes
El Cep i la Nansa, 2017

 

Continue Reading

PAISATGE EN RUÏNES

La Masia d’en Cabanyes alberga una important col·lecció pictòrica. A la sala de la música, podem admirar aquest “Paisatge en ruïnes “en el que  veiem en primer terme dos homes que agafen aigua d’una font. Sembla ser parella del que us vam comentar fa uns mesos (enllaç a bibliografia). Ambos formen part de la col·lecció de la família Cabanyes i Josep Anton de Cabanyes fa esmena en el catàleg de les seves propietats pictòriques, citant aquest últim d’aquesta manera:

“Nº 48. Otro Pais (paisatge) con Ruinas. De Salvatore Rosa. Escuela  Napolitana Este pais es compañero del precedente con todos sus defectos y meritos. Tiene asimismo iguales dimensiones”

Francesc Miralpeix en l’article esmentat a la bibliografia ens fa referència fent al·lusió a la seva possible autoria: Es tracta de dos capricci arquitectònics (núms. 47 i 48) de molt bona qualitat, per bé que l’atribució a Salvatore Rosa és qüestionable. Recorden, en canvi, la pinzellada més estirada i colorista del napolità Niccolò Codazzi (1642-1693), en l’estil del qual també ens hi fan pensar per la seva fecunda imaginació”.

Bibliografia
-Catálogo y descripción de algunos quadros que posee Dn. José Antonio de Cabanyes (c. 1850), Manuscrit de l’Arxiu de la Masia d’en Cabanyes. Vilanova i la Geltrú.
-Francesc Miralpeix: “Col·leccionisme i gust artístic de Josep Anton de Cabanyes i Ballester (1797-1852) a través del manuscrit Catálogo y descripción de algunos cuadros que posee Dn. José Antonio de Cabanyes (c. 1850)”.

https://masiadencabanyes.cat/pictorica/col%c2%b7leccionisme-i-gust-artistic-de-josep-anton-de-cabanyes-paisatge-en-ruines/

 

 

Continue Reading

Poema del mes: A LA MEVA ESTRELLA

A la meva estrella

Salve, llum de la meva vida,
guiadora gentil del meu trajecte,
estrella meva, salve!

 

Molt de temps els meus ulls t´han buscat:
clavats en el cèfir celest. Molt de temps
a les teves germanes han preguntat
i a la meva crida, ai!, cap no somreia.

 

Però tu…?, jo et conec
i tu m´escoltaràs, Nimfa de l´Èter:(1)
davalla sobre les teves ales daurades
al mortal que t´implora.
I, així, escriu-li al front
la llei del seu destí
com un raig de la teva corona:

 

Ciències vanes que ensuperbeixen l´ànima
i corrompen el cor,
favor de plebs i dons de tirans
aquest mortal menysprea;
no serà serf ni assassí de dèspotes,
ni ensenyant de virtuts
que els mortals burlen o ultratgen,
ni artífex de lleis
que, a tall de bagasses,
amb ràbia o amb desdeny
miren l´infeliç i al poderós
somriuen, manyagues.
Humans, penseu, però permeteu que pensi;
deixeu passar el seu carro,
que el vostre no impedirà pas
que ell marxi.
Estimeu els ídols de la vostra fantasia,
que ell no anhela res
del que estimeu vosaltres.
A l´altar del cor,
on té pocs noms inscrits,
hi crema una flama pura, immensa, eterna:
humans, aquesta flama li basta,
i de vosaltres no vol res sinó l´oblit.

 

Vas finalitzar, estimada Nimfa,
i l´ànima et beneeix, agraïda.
Sobre les teves ales d´or
torna una altra volta a la mansió celest.

 

Jo, lluny dels humans
alçaré la meva cabanya solitària
i regiré els meus dies obscurs
amb la teva llum modesta i pura.

 

Em purificaré en les aigües del perdó
i, embolcallat en la meva innocència,
veuré caure i alçar-se,
i sucumbir de nou reis i pobles.

 

Per altius pastors veuré menar al circ romà
ramats vils d´humanes feres
i destrossar-se, devorar-se, assaciar
l´ànima dels cabdills
amb escenes de matança i de carnatge:

 

d´ençà que existeix, l´univers assolen
horroroses conteses, filles de l´infern,
que encenen tan sols rabioses passions,
sempre velat el lúbric semblant
en màscares formoses.

 

Jo ho veuré, plorant!,
però el meu pit bategarà tranquil…,
tal com Homer (2) ens pinta
l´olímpic Saturnià (3) al cim de l´Ida (4)
mentre contempla l´aspra topada
de grecs i troians:

 

s´estimben els herois,
els límpids corrents
del Janto i el Simois (5)
desborden, roigs, amb tanta sang.

 

Les mares i esposes troianes
adrecen a l´Olimp
la faç plorosa i les mans suplicants.
Batega, inquiet, el cor
de les mateixes deïtats
i calma eterna disfruta
el Pare dels déus i dels homes.

 

Notes:

  1. les nimfes eren considerades deïtats naturals, habitants normalment de l´aigua. Aquí l´estrella del poeta ho és de l´èter com a domini de l´aire.
  2. “el Gran Cantor”, a l´original.
  3. Zeus, el déu major del panteó grec, que en forma de Saturn devora els seus propis fills.
  4. muntanya d´Anatòlia on  Zeus (que es presenta en forma d´àliga, com en forma de toro en el mite de Pasífae) s´emporta cap a l´Olimp el príncep troià Ganímedes, que li farà de coper substitut de la jove Hebe. La parella de copers d´ambrosia és pintada en dos plafons de Pau Rigalt que es poden veure a la casa natal del poeta, al carrer del Comerç de Vilanova.
  5.  rius que s´esmenten en aquesta escena de la Ilíada.

 

Manuel de Cabanyes i Ballester (1808-1833)

Manuel de Cabanyes. Poemes essencials
Selecció, traducció i comentaris: Oriol Pi de Cabanyes
El Cep i la Nansa, 2017

 

Continue Reading

Poema del mes: A CINTI

A Cinti                                

Ai de ma trista joventut, oh Cinti,
com se n´arrosseguen els dies inútils
i sens plaer!…Una època, el lluent fantasma
de la fama va afalagar la seva amargor
amb esperances desmentides.

 

Així com la centella fugaç llançada d´artifici
entre les ombres de la nit
alegra l´ innocent bordegàs
i asserena les seves llàgrimes mentre brilla
(quan mor, torna el plor…),

 

la Bellesa, amb la seva màgia poderosa, invencible,
va assaciar també el meu cor un temps
d´aquell summe gaudir pel qual els déus
abandonaven el benaurat Olimp
i éssers humans venien a adorar.

 

Però, ai de mi!, la desitjada glòria
burla el meu afany i el calze del delit,
ho creuràs?, comença a ser-me amarg.
De què ha servit, Cinti, que aquesta existència
deixés la quietud del caos profund?

 

I de què ha servit al meu pur esperit
vestir una carn animal i, per tortuoses senderes
sembrades de monstres i bandolers,
buscar la pàtria del primitiu origen?

 

Rosella de vida momentània,
tan bon punt treu el front de la terra,
ve la rella del pagès, la trinxa
i deixa de ser viva!

 

Gota de rou matinal
vessada al corrent, de què serveix
a les immenses ones de l´Orinoco?
Arrossegada amb totes elles,
anirà a morir desconeguda i sens profit.

 

Així de breus i obscurs els meus dies
transcorreran, comptats, cap al si de la terra.
Damunt de la meva fossa creixerà com abans
l´espinós esbarzer, i el viatger continuarà camí
sens percebre les meves petges.

 

No s´adona pas més la pastora al seu prat
de la pregona empremta del fogony(2)
que passa en callat vol nocturn.

 

Però, què hi fa? I tu penses que jo envejo
la sort d´aquells que el mortal ufanós
de divinitzar el propi fang
als cels encimbella?

 

Oh Cinti, en embadalida memòria
la ment recordava fa poc
les seves accions clamoroses,

 

i ja gairebé m´anava a agenollar per adorar-los…
quan –Atura´t!– va cridar el meu Geni (3)
amb veu afectuosa:

 

Atura´t i escolta…:

 malalt irremeiable,
fart d´antics mals, és el món;
i cerca en va medicament a les seves dolences.
Del seu dolor rebolcant-se en llit angost,
s´agita, es consumeix i es corseca,
supurant pus i la raó furiosa;
i amb llavi immund tan aviat insulta l´Eternal
amb blasfèmia impia
com humil, agenollat,
la seva pietat implora;
i tan aviat s´abandona a la força del mal sense esperança,
com tan aviat la ciència de savis replicats invoca…

 

Oh, sens ventura condemnat a llarg i agut patir
des del primer home inobedient al mandat del seu Déu (4)
fins a l´instant en què, retornant la creació al no-res,
dirà la veu de l´Infal.lible: “Prou!”

 

Vet aquí la llei eterna…i, en contra d´ella,
aquesta estúpida xusma envilida
(que per un pa d´oprobi
ven el seu honor i la seva miserable vida):

 

el vici, la ignorància i la maldat
són tan inútils com les victòries del Macedoni, (5)
els somnis de Plató i el celebrat pensament
d´aquell que feia dansar els planetes
en raó de la poma que, caient, li va aixafar el nas.(6)

 

Això va dir. I va enllestir els últims arguments
amb riure estrepitós. Jo, atordit,
ja fos de dolor o de despit,
ja fos de goig, vaig sentir
el rostre humit, que el plor vessava.

 

Notes:

  1. Joaquim Roca i Cornet, escriptor amic del poeta que serà el curador de les pòstumes “Producciones escogidas de D. Manuel de Cabanyes” (1858).
  2. Favonio en l´original, el fogony és un vent benèfic que als Alps anomenen “foehn”, el vent càlid i sec que bufa de ponent i desglaça la neu. Equivalent al Cèfir grec, va ser identificat també amb el déu romà de la flora.
  3.  la veu de la consciència o del “jo superior”, en llenguatge freudià. Aquest “atura´t!”, imperatiu que exhorta a la reflexió, recorda el de Faust a l´instant que li porta la mort, quan ha de lliurar l´ànima que ha compromès a Mefistòfil, en l´obra de Goethe.
  4. Adam, que transgredeix (i cau, amb Eva, en el pecat original) en tastar el fruit prohibit de l´arbre del coneixement del bé i del mal.
  5. El conqueridor Alexandre el Gran, rei de Macedònia.
  6. Isaac Newton, que així va descobrir la gravitació universal.

 

 

Manuel de Cabanyes i Ballester (1808-1833)

Manuel de Cabanyes. Poemes essencials
Selecció, traducció i comentaris: Oriol Pi de Cabanyes
El Cep i la Nansa, 2017

                                                         

Continue Reading

“LA DIVINA COMEDIA” DE DANTE A LA BIBLIOTECA DE LA MASIA

Enguany es compleixen set-cents anys de la mort de l’escriptor Dante Alighieri, commemoració a la qual ens sumem des de la Masia d’en Cabanyes. A la biblioteca de la família trobem una edició de la seva producció més reconeguda “La divina comedia”, la qual és considerada una de les obres fonamentals de la Literatura Universal. La divina comèdia de la Masia està constituïda per dos volums i és una traducció directa de l’italià publicada a Barcelona l’any 1872 per “Montaner y Simon. Editores”. Il·lustren l’obra magnífics gravats de Gustave Doré. En la imatge adjunta se’ns mostra El Paradís i a Dante i la seva estimada, Beatriu, contemplant l’Empireu, lloc, on segons les teories geocèntriques, roman Déu en la seva forma física i resideixen també els àngels i les animes acollides en el Paradís.

Continue Reading